Tsunami

El protagonista de la història rep un encàrrec, per part dels seus pares, difícil d'acceptar. Tot i que intentarà acomplir-lo per satisfer els desitjos familiars, els sentiments i el deure moral no l'hi permetran realitzar-lo. Al final, descobrim què era allò que se li havia demanat i com ho resol.

-Vols que fem un passeig en barca? Fa molt bon dia -li he proposat.
-No sé nedar -m’ha respost. M’ha encantat que m’hagi dit alguna cosa perquè jo li vaig ensenyar a parlar. Al principi no en sabia, no deia mai res i que de tant en tant respongués m’inflava el pit. Tinc una llista ben curta d’èxits personals i aquesta és la primera.
-No et preocupis, no ens allunyarem gaire i tampoc no ens banyarem, si no et ve de gust.

“Te l’emportaràs aquesta setmana, tria tu el dia”, em va dir mon pare. I es va callar en sentir els seus passos lents, pesats, d’animal ferit, de rosa podrida (el seu deteriorament físic era evident i més ràpid del que ens havien dit, per això ens n’havíem de desfer). I em va allargar una bossa amb un banyador, una tovallola, alguna cosa per menjar i aigua. Des de llavors tot són malsons i mals de panxa.
Avui he somiat amb ell.
He somiat que tots dos estàvem nedant en una platja bonica i solitària. De cop i volta hi havia un corrent que ens arrossegava cap a dins. Em costava molt, moltíssim, deslliurar-me dels seus braços llargs i enganxosos. Encara que ell era al meu costat, no el podia veure, només sentia les seves urpes estrenyent-me, enfonsant-me en una mena pou profund.

Primer vaig pensar que seria millor intentar alguna cosa menys agressiva, com ara fer que es perdés. Si algú el trobava, sol, desorientat, perdut, se n’encarregaria per llàstima, que és el que tothom sent en veure’l; els sembla un bitxo repugnant: els seus ulls són oliosos i semblen buits, com els de les estàtues. O, segons com, sembla que amaguin una saviesa especial. Per això no em resulta fàcil; no m’atreveixo a desfer-me’n.

Primer el vaig dur a la sala de miralls que hi ha al parc del barri, a prop de casa. És el seu lloc preferit del món, diu. Li agrada mirar-se, assenyalar amb el dit la seva imatge duplicada, triplicada, quadruplicada i repetir “Mira, soc aquí i allà, i allà. Allà! I també allà! Pot venir a casa?”. És una sala molt semblant a la que hi ha al costat del Museu d’autòmats del Tibidabo, però més petita. No va anar bé, no vaig aconseguir despistar-lo.
Un altre dia vaig intentar perdre’l en una revetlla estiuenca, la revetlla del barri turístic d’una ciutat veïna: els carrers estaven plens de gent, música i garlandes. Vaig comprar una ampolla de vi barat, li vaig posar un parell de pastilles a dins i l’hi vaig fer beure de pressa. No recordo quines pastilles eren. Potser eren de la iaia, de quan la malaltia, de quan els dolors. Recordo que si em tocava donar-li la medicina (de vegades píndoles, de vegades unes injeccions que cap al final no li feien gairebé res), intentava no mirar-la a la cara. Des que va emmalaltir no es posava la dentadura postissa i l’espectacle que oferia la seva boca oberta, buida, bavejant, gemegosa, em feia molt de fàstic. Un dia va començar a vomitar i com semblava que no s’acabaria mai de buidar, li vaig passar la mà pel clatell acaronant-la com si encara l’estimés, com si no em repugnés veure-la així, acabant-se. Viure amb ella era terriblement insegur. No les va arribar a prendre totes, les pastilles, i suposo que vaig ensopegar amb l’última caixa quan ens desfèiem de tots els seus trastos. No sé què feien en aquell moble, però les vaig anar a buscar com empès per una força invisible i pel record de l’esgarip del calaix quan l’obrien de nit. Potser fins i tot les vaig deixar jo allà, sense adonar-me’n. Quan les he tornat a veure, m’he preguntat quin efecte deuen produir, quina és la màgia capaç de fer desaparèixer el dolor i la por. Així que n’he agafat un parell i enmig del rebombori les vaig deixar caure a l’ampolla de vi.
Ell bevia i bevia. Bevia i li brillaven els ulls, les pupil·les grosses, dilatadíssimes; estava pletòric. I m’abraçava i reia, fins que vaig aprofitar el mareig i l’eufòria per desaparèixer. Em vaig posar a córrer, a córrer, a córrer, a córrer, córrer, córrer, córrer, córrer, córrer, córrer, córrer, córrer, córrer, córrer, córrer, córrer, córrer. Em van venir arcades, unes de gegantesques, irreprimibles, i vaig arribar a casa definitivament cansat i sol,
Em sentia nerviós i alliberat alhora.
Vaig somiar (vaig somiar-lo?) tota la nit.
Va ser un somni lleig i estranyíssim.

L’endemà els vaig dir als pares que ja estava, que sol no se’n sortiria, però ma mare no va dir res, només va obrir la porta de la cuina per mostrar-me una cosa. La veu vellutada de mon germà em va dir “Et vas perdre”.
Vaig sentir que el terra m’ensorrava.
Com s’ho va fer per tornar sol a casa?
“Te l’emportaràs a la platja, la setmana que ve, ja saps què n’has de fer. No tornis fins que ho acabis”, em va ordenar. I va tancar la porta amb la mirada bruta, farcida d’angúnies.

La platja estava gairebé buida a primera hora del matí i hem pogut triar la barca que més ens ha agradat. Ell somreia amb els ulls, uns ulls com d’escarabat, alhora que la boca li feia moviments estranys: estirava els llavis d’un costat a l’altre com si fossin cuquets atrapats a l’ham. Era un tic força curiós al qual jo ja estava acostumat.
És molt fàcil conduir-la. Té motor i un volant en forma de timó per fer-la girar. Mon germà sembla il·lusionat amb tot el vent colpejant-li la cara, despentinant-lo. De tant en tant m’agafa la mà com si toqués una flor pansida, o aplaudeix a la seva manera, i jo desitjo molt fort que canviï la mar de cop, que aparegui una onada gegant, una onada miraculosa, un tsunami, i que se l’emporti per sempre al fons del mar. Així jo no hauré de fer res, res, res. Mentre m’ho imagino, m’adono que odio la meva família, l’odio tota, i juro per tots els déus que quan torni, sol, no els tornaré a veure mai més.

-Vols tocar una mica l’aigua amb la maneta? Segur que et farà pessigolles -li he dit. Però no m’ha respost. Tampoc no s’ha mogut gens. Està assegut mig arraulit amb els ulls tancats i el cap una mica inclinat cap enrere com si estigués ensumant l’aire salat. Llavors aturo la barca i sense pensar-m’ho gaire li pregunto si escolta els crits de les gavines. Quan tomba el cap per mirar-les li aixeco les cametes. Ha caigut a l’aigua amb un cop sec. No ha dit ni una paraula, només ha mogut els braços sense control mentre s’anava enfonsant.
M’han dit que calculi bé la fondària. M’han repetit que m’esperi una hora abans de tornar a la platja. M’han assegurat que de seguida deixarà de respirar, que tot s’acabarà abans que passin tres minuts. M’han demanat que no li digui mai més que l’acompanyaré a tot arreu. M’han convençut que això és el correcte, que és el que he de fer, que és de bons “germans”.
Mira’l, s’està ofegant, penso, i me l’he imaginat envoltat de tentacles viscosos i calents que l’estiren cap a baix, cap a la foscor total. Noto com em corren gotetes per les galtes i en tocar-me-les penso que alguna cosa del meu cos s’ha fet malbé, però són llàgrimes. Estic plorant com ploro quan estic borratxo; estic plorant com quan ric moltíssim i ploro i torno a riure més fort i em fa mal la panxa de tant riure i encara ric més i no sé per què. Ha passat només mig minut quan m’ha vingut al cap que soc la gota més espantosa de l’aigua, d’aquesta aigua que s’empassa a mon germà i d’una aigua que m’arriba fins al coll. Llavors allargo el braç fins a submergir-lo, fins que desapareix del tot la sensació que la vida tria per mi: em tria la família, la feina, l’amor, i jo ho he anat acceptant-ho tot sense queixar-me mai, com si alguna cosa millor estigués a punt de passar-me, o com enyorar algú que encara no has conegut.
I ell m’agafa la mà i a través de la pell intento absorbir la seva calor, els seus sentiments, la seva sang. I penso que algunes mans busquen desesperadament, com la seva, i que d’altres rebutgen. Premo fort la seva mà dins la meva, estiro fort i el trec de l’aigua amb l’alegria immensa de veure’l viu quan em diu “M’ha picat una vespa”.
Ara recordo el dia que em van preguntar per primera vegada T’agradaria tenir un germanet o una germaneta?
Era a l’escola, tenia set o vuit anys.
I m’imagino la cara que posaran mons pares quan el vegin, quan ens vegin tornar junts, quan ens vegin un altre cop, quan ens vegin entrant a casa agafats de bracet. Segurament serà la mateixa cara que va posar la professora en escoltar la meva resposta.
Ells no em deixaran parlar. Si pogués, m’agradaria dir-los que la humanitat és com una fase transitòria dins del desenvolupament evolutiu de la intel·ligència, que la mala sort existeix, que hi ha gent que a això li diu instint -tot i que jo ho anomeno ‘la maledicció del germà gran’-, que no hi ha ningú insubstituïble, ningú, i que res continua igual l’endemà. Però suposo que és massa tard perquè puguin perdonar-me.