Resumen
En Maurici fa quaranta anys i creu que no se li ha escapat cap detall en la preparació de la seva festa d'aniversari. Però l'arribada d'uns audios de whatsaps anònims fan que se senti inquiet i intranquil. De qui són? Què volen dir?
Relat
El Maurici va tornar a mirar el mòbil. Feia menys d’una hora que l’havia deixat sobre la taula i ja tenia vuit noves notificacions entre àudios i missatges de whatsapp. Allò era un no parar. Quasi no donava l’abast!
Martina_17:55
Maurici, ens veiem dissabte. Avisa'm si vols que porti alguna cosa. Adéu, maco.
Sandra-UEC Gràcia_18:14
Caram, Maurici, què passa que ja no agafes mai el telèfon? Trobaràs moltes trucades perdudes meves. Res, que confirmo la nostra assistència a la festa. Compta amb nosaltres!
Uri-refugi Aigüestortes_18:22
Felicitats quarenton! Benvingut al club! Ens veiem dissabte a casa teva ;)
Jordi M._18:45
Ei! Maurici! Que al final m’ho he pogut arreglar i vindré dissabte a tibar-te les orelles!
~_18:47
Bbbsshhsss...sssshhss......bbssshhxx... ssshhhhhhsss
~_18:50
Ssssshhhsss...... fffiiiiuuuuu...... fffffssssshhh...... xxxiiiuuu... crashh.....crush...crash....brumm!!
Va escoltar aquests dos darrers missatges amb cara d’estranyesa. Què eren aquells àudios? El primer semblava soroll d’aigua, potser un riu? I el segon, vent xiulant i cruixit de fulles seques. Talment feia l’efecte com si a algú se li hagués obert el mòbil caminant per un bosc i hagués enviat els àudios sense voler. Potser la seva mare. No seria la primera vegada. Però no reconeixia el número i la foto de perfil no era la seva, sinó la d’un paisatge de tardor. No, no podia ser ella. Potser una broma d’algun amic que sabia la seva passió per la natura i que li havia gravat uns quants sons a tall d’avançament de regal d’aniversari. Una mica pillat, però possible. La natura el connectava d’una manera instintiva amb ell mateix i feia aflorar el seu jo més genuí. Més d’una amistat havia notat aquesta transformació quan sortien junts d’excursió. Seria això. Tot i que estava més encuriosit que no pas preocupat, va estar-hi rumiant un parell de dies més, però, en no rebre cap altre missatge, va acabar per oblidar-se’n.
El Maurici no era especialment amic d’organitzar festes. La veritat és que l’atabalaven les trobades amb molta gent. Defugia les multituds. Tot i tenir bastants amics, ell era més de petit comitè, de quedar tres o quatre per anar al cine; per sortir d’excursió o per fer una cervesa. Però, com que no es fan quaranta anys cada dia, va decidir convidar familiars i amics, ajuntant per primer cop diferents cercles d’amistats. Molts d’ells encara no havien estat mai a casa seva —feia relativament poc que hi vivia— i seria una manera també d’inaugurar-la oficialment.
I arribà el dia de la festa. Els convidats vindrien cap allà les set. Tenia temps de sobres per preparar-ho tot amb calma. Al matí va endreçar el pis i va comprar uns quants rams de flors fresques per posar-los en llocs estratègics. A primera hora de la tarda va anar a recollir els entrepanets i els croisants farcits que havia encarregat al forn, i va posar les safates a la sala, al costat de les begudes i dels bols amb fruita variada. El pastís d’aniversari el duria la seva germana i del cava se n’encarregava el seu germà. Tot sota control. Cap a les sis, quan ja ho tenia tot enllestit, va sortir a fer un volt amb el Tro, el seu fidel llebrer. S’airejaria i estiraria les cames abans no arribessin els primers convidats.
Tornant del passeig, quan estaven a un parell de carrers de casa, el Tro va començar a bordar i a mostrar senyals evidents d’inquietud. Alguna cosa estranya s’ensumava. Però no va ser fins arribar a casa que no van veure el regalim d’aigua eixint per sota la porta d’entrada. Merda! De seguida va pensar en una aixeta oberta o en una canonada rebentada. Però anava errat: era impossible que una d’aquelles dues raons fos la causant del volum d’aigua que en obrir la porta els va sortir a rebre. Litres i litres de l’incolor i insípid element els va amarar completament per, tot seguit, desaparèixer carrer avall com si fos un riu amb vida pròpia escapat de la seva llera i defugint el seu itinerari habitual. El Maurici estava estupefacte. Però les sorpreses no acabaven aquí. De fet, tot just començaven. Darrera la porta d’entrada, un altre fenomen poc habitual els esperava: una gruixuda i compacta capa de neu revestia tot el terra i els mobles del menjador. I les condicions atmosfèriques apuntaven a un empitjorament de la situació atès que, desafiant les lleis de la meteorologia, espesses volves de neu anaven desprenent-se persistentment del sostre. Es van obrir pas com va poder entre la neu i van arribar al dormitori. L’espectacle que s’oferí als seus ulls, tot i ser igual d’extraordinari, no resultava ni la meitat de molest: la gespa s’havia ensenyorit de l’habitació i l’havia transformada en un assolellat prat ple de margarides. En un dels racons, al costat d’un enorme embalum verd que delatava inequívocament l’existència d’un armari, creixia un roure robust i per la finestra es veia una magnífica panoràmica dels Encantats. El Maurici, sense poder articular paraula, es limitava a mirar al seu voltant amb astorament i desconcert. El Tro, en canvi, bordava alegrement i es rebolcava com un boig sobre l’herba. Pels sorolls provinents de la cambra de bany, s’endevinava que allí dins s’hi estava desencadenant una espectacular tempesta amb llamps i trons. Sense saber ben bé com, es trobà pensant en la collita de cargols que podria fer al lavabo quan el temporal hagués amainat. Aquest pensament marcà un punt d’inflexió que el va fer passar del desconcert a l’admiració.
La cuina s’havia convertit en una frondosa pineda on la nevera i els altres electrodomèstics apareixien traient el nas aquí i allà, talment restes oblidades d’una antiga civilització sepultada sota capes d’heura i molsa. Ja res no el sorprenia. Fins i tot si un grup d’excursionistes hagués aparegut cantant una cançó dels Txarango entre els pins ho hauria trobat d’allò més natural. El paisatge que es podia veure per la finestra tallava l’alè: tot el massís pirinenc quedava a l’abast de la mà. Serralades i valls semblaven voler estar presents dins la seva cuina. Cingles, turons, rius i penya-segats s’agombolaven rere els vidres com si n’observessin l’interior. Es va estirar confiat sota un pi, al costat d’un torrent cabalós, fruint d’aquell inesperat, màgic i meravellós esclat de vegetació. Feliç i fascinat pel que estava vivint. Embadalit per la irrealitat del moment va tancar els ulls: Bbbsshhsss...sssshhss......bbssshhxx... ssshhhhhhsss ...........sssshhhsss...... fffiiiiuuuuu...... ffffssssshhh...... xxxiiiuuu... crashh.....crush...crash....brumm!! Va somriure complagut. En tornar-los a obrir es va fixar en una fulla d’heura que destacava d’entre l’esponerós fullatge que tenia al davant. Era visiblement més grossa que les altres i semblava solcada per innombrables nervis recargolats de manera estranyament capriciosa. En apropar-s’hi va descobrir que la disposició dels nervis no era fruit de l’atzar, sinó que, intencionadament, formaven paraules fins arribar a completar el missatge següent: "Felicitats Maurici! Sempre al teu costat!"