Fer les paus

Una tragèdia, una promesa, la necessitat d'una reconciliació. Punts de vista diferents en una història d'amor per la natura.

Els seus ulls lluïen reflectint el foc de la xemeneia. Un foc seductor, hipnòtic, capaç de transportar a llocs i moments on no sempre es vol tornar per ser tan perfectes en el record i tan punyents en el present. Feia glops al seu cafè, carregat de rom i de nostàlgia. Als seus peus, el cos pelut del seu amic donava coces a l'aire enmig d'un son profund. A ell era a l'únic que havia permès estar al seu costat en aquella petita masia solitària, la seva única companyia des de feia quasi un any.
En Carles es va alliberar de l'embruix del foc, s'aixecà de la butaca, va deixar la tassa damunt la taula i es va posar l'abric. El gos es va desvetllar immediatament i es va aixecar movent la cua d'un costat a l'altre, atiant el foc amb cada moviment.
—No t'emocionis Tro, només sortim a buscar llenya —. Es va sorprendre del so de la seva veu, «Quant feia que no deia res en veu alta?».
A fora el vent feia ballar les branques dels arbres, el Tro es va allunyar d'en Carles que s'havia quedat palplantat amb la mirada fixa a les muntanyes, il·luminades amb la claror d'aquella lluna que no arribava a ser plena encara. Va fer un sospir; tan sols havia tingut dos amors en tota la seva vida: aquestes muntanyes i l'Helena i durant tots els anys que havien estat junts, havien compartit la passió per la natura i la passió de l'un per l'altre. Havia arribat el moment de fer les paus.

A les punxegudes orelles del Tro, el vent li va fer arribar la veu de la muntanya:
—Així que demà serà el dia... —li va dir.
—Pel que he estat observant aquests dies, això sembla —li va contestar el gos.
—Creus que encara me'n fa responsable? —. Un deix de tristesa li tenyia la veu profunda.
—Crec que en part sí, però d'altra banda, és a ell mateix a qui més es culpa.
—Tu saps que jo no volia que passés això, oi?
—Ho sé. Jo només vull que torni sa i estalvi.
—Jo també Tro, jo també...

En Carles, que ja havia carregat la llenya, li va fer un xiulet i el Tro va córrer al seu costat, van tornar a entrar a l'interior de la masia on l'escalfor del foc els va acollir.
Aquell lloc estava tan ple de records com ell mateix, no havia volgut marxar, no volia oblidar l'escalfor de la seva veu, el seu riure, l'olor dels seus cabells, la desastrosa manera de plegar els llençols, les vegades que havien fet l'amor a la catifa... No volia oblidar-la, com tampoc oblidava la promesa que li havia fet temps enrere i que mai havia pensat seriosament que hauria de complir.
La soledat s'havia convertit en la seva companya de vida; no volia cap més companyia que la que ja no podia tenir, i la del Tro. Va acariciar amb camaraderia el cap pelut del seu amic, va posar un parell més de troncs al foc i va començar a preparar el sopar. De tant en tant, anava donant cops d'ull a la motxilla del racó, feia dies que la tenia preparada, tot i que faltava el més important.
Havent sopat, se'n va anar cap el llit, resignat, sabent que, com cada nit des de feia un any, els malsons el desvetllarien. El Tro va jeure als peus del llit, li hauria agradat poder alliberar-lo del patiment, va sospirar i es va disposar a dormir fins al moment en què el crit del Carles el despertés.
Al cap d'un parell d'hores, el Carles es removia inquiet al llit, al seu cap les mateixes imatges de cada nit: el Petit Encantat, l'Helena fent dringar els pitons que li pengen de l'arnès, obrint la via, la boira, la caiguda, la sang i el crit. Va despertar de sobte, amb la suor enganxada al cos, la gola adolorida i el Tro llepant-li les mans. Una nit més, una nit menys.
Era ben d'hora quan el Carles es va ficar una petita capsa a la butxaca, es va acomiadar del Tro, va baixar fins a Espot i va anar al forn. Els clients més matiners el van saludar sorpresos, feia més d'un any que no esmorzava allà, però no van gosar fer cap comentari. Tots sabien de la seva tragèdia i com, aquell noi rialler, s'havia convertit en poc més que un ermità, semblava que hagués envellit deu anys.
Va començar a caminar amb la motxilla a l'esquena i la determinació a la mirada. Des d'aquell dia no havia tornat a escalar, i en tornar a estar enmig dels boscos que tant s'havia estimat, es va adonar que, durant tot aquest temps, no només havia perdut a l'Helena. Va omplir els pulmons amb aquell aire que, només de respirar-lo, ja sentia que era a casa i va començar la pujada, vora el riu, per aquell bosc que captivava a tothom que s'hi acostava. Havia de complir la promesa més dolorosa que havia fet mai: llençar un grapat petit de cendres de l'Helena des de dalt dels Encantats, fusionant les seves restes amb aquell indret tan estimat pels dos, on el verd dels prats i el gris dels cims es donaven la mà sota el cel lluminós i on les aigües dels estanys eren tan blaves que semblaven bocins d'oceà fugits per viure més a prop de les muntanyes. A cada passa que feia, el ulls tornaven a veure el mon tal com l'havia vist abans: ple de colors.

La muntanya l'anava observant ben de prop, amb el neguit de qui fa molt que espera un retrobament; ella també s'estimava molt l'Helena, i sentir la seva sang al damunt, tacant les roques, quasi la va tornar boja.
«Sento les seves mans al meu damunt. Comença l'ascensió.» va pensar ella, «sembla estar molt segur del que està fent i puc percebre la seva concentració. Sort que fa sol, el necessitarem si volem que desaparegui tanta foscor».
Les hores anaven passant i en Carles anava molt bé, ja havia pujat més de la meitat de la via. De sobte Aigüestortes va notar un dolor sord: un bocí d'ella se li havia trencat, just en el que el Carles tenia recolzat tot el seu pes i la muntanya va veure com queia. «Un altre cop no! Si en Carles mor, juro sota aquest cel que m'ensorro!». No volia mirar, però ho va fer: allí estava, penjant de la corda, plorant i traient tot el que li quedava per treure. Ell va alçar la vista i va mirar directament a la muntanya, al Petit Encantat, a Aigüestortes, no a cap a les seves pedres, no a cap al cim, no. La va mirar com ningú havia fet abans, i va dir:
—No va ser culpa teva, mai va ser culpa teva, i meva tampoc. Va ser un accident, i l'Helena va morir fent el que més li agradava en aquest món. No va ser culpa nostra.
I un pes invisible va anar desapareixent per tots dos. En Carles es va tornar a aferrar a la roca i va reprendre la pujada. Quan per fi va arribar a dalt, estava esgotat.
—Helena, ho he aconseguit. He arribat fins aquí i ha estat molt dur sense tu, però a la fi, et puc deixar marxar. Sempre seràs el meu gran amor.
I de la butxaca, va treure la capseta amb el grapadet de cendres, les va abocar a la seva mà i la muntanya va xiuxiuejar: «Gràcies Carles, per alliberar-me i bon viatge Helena» i va aixecar una lleugera brisa que va escampar el grapadet per tot arreu. Araja formava part de tot el parc que tant s'havia estimat.
Aigüestortes va escoltar un udol que ressonà per totes les parets.
—Tranquil Tro, tot ha anat bé. En unes hores tornarà a casa i crec que, aquesta nit, ja no tindrà malsons.

***