Resumen
Sembla que morir-se no hauria de ser una tasca gaire complicada, però de vegades n’hi ha que no s’acaben de decidir. En Jaume n’és un exemple: que si ara me’n vaig, que si ara torno... El seu amic viu l’experiència amb sorpresa, inquietud i finalment temor.
Relat
Catalèpsia
Em fa por morir-me. D’un temps ençà hi penso molt. De fet, més que morir-me el que em fa por és... no morir-me bé, que no me’n surti, vaja. Ja sé que dit així sembla estrany, però li trobareu sentit si escolteu què li va passar, no fa gaire, a un amic meu.
En Jaume Saladrigues i jo érem amics des de petits. Vam anar junts a l’escola, vam festejar al mateix temps i ens vam casar amb un mes de diferència. Després, per diverses circumstàncies: feina, fills... ens vam distanciar una mica. Però quan tots dos vam ser jubilats, ens vam tornar a trobar. Ni ell ni jo érem homes de cafè, ens estimàvem més anar a passejar i xerrar o fer alguna partideta d’escacs o jugar al dòmino.
En Jaume, sempre havia estat poqueta cosa. De petit emmalaltia per un corrent d’aire i ara, de gran, seguia sent una mica nyicris. Sempre portava un mocador al coll perquè deia que el fred li entrava per allí i se li escampava per tot el cos. Però anar amb tanta cura no li va servir de gran cosa perquè, mira per on, d’un dia per l’altre, quan ningú s’ho esperava, s’hi va quedar. Com un pollet, mentre dormia. El metge va dir que el cor se li havia aturat de cop i volta, sense avisar. I així, de la nit al dia jo em vaig trobar sense el meu company de fatigues. Va ser un sotrac per a mi i em vaig quedar força ensopit perquè estàvem avesats l’un a l’altre i ens aveníem molt. No era gaire parlador en Jaume, normalment era jo qui portava el pes de la conversa, però ell sabia escoltar i això no tothom ho sap fer.
Tanmateix, en Jaume no ho tenia ben decidit això del traspàs perquè quan l’estaven vestint, just en el moment que li cordaven el botó del coll de la camisa, va fer un esternut i va obrir els ulls. Ja us podeu imaginar l’enrenou, tothom va tenir un bon esglai i a la Paulina, la seva dona, que era a l’habitació plorant asseguda en un racó acompanyada de dues amigues, li va agafar un treball i gairebé ens dona un disgust. El cas és que aquell vespre en Jaume ja corria per casa ben refet i fins i tot va demanar a la Paulina que li fes escudella per sopar, perquè es veu que tan tràfec li havia obert la gana.
El metge que havia certificat la defunció, no volia quedar malament i es va esforçar a donar explicacions científiques per esmenar la seva badada. Va parlar d’estat catatònic o d’una possible catalèpsia, que pot confondre al més espavilat i fer-li creure que la persona és ben morta sense ser-ho.
Sigui com sigui, passat l’ensurt tots vam estar contents que en Jaume no hagués marxat. I ell i jo vam reprendre les nostres passejades i a les partides d’escacs i de dòmino. Però es veu que això no s’havia d’acabar aquí perquè encara no havien passat ni dos mesos, quan en Jaume ens va donar un altre sobresalt. Aquesta vegada va ser tan poc sorollós i discret com la primera. La Paulina va explicar que a mitja tarda es va queixar d’un lleuger mal de cap, va estossegar dues o tres vegades mentre mirava la tele assegut en una butaca i després d’un sospir, va aclucar els ulls i ja no va dir res més.
Quan el metge el va examinar, no hi va saber veure cap causa que li hagués pogut provocar la mort i es va decidir que li farien l’autòpsia. Aquesta vegada va ser el forense qui es va endur la sorpresa perquè, quan ja ho tenia tot a punt per començar la feina, en Jaume es va despertar i amb una veueta feble va dir: “sembla que se m’ha passat el mal de cap”. Quan ho vam saber, tothom ens en vam alegrar, tot i que potser sense l’eufòria de la primera vegada, que era novetat. I és que semblava que en Jaume en començava a fer un hàbit de les resurreccions.
Per escurçar diré que, aquesta vegada, el seu retorn a la vida terrenal va durar poc més de tres mesos. Un dia, tornant del forn de comprar unes magdalenes per esmorzar, es va desprendre una peça de la bastida d’un edifici que estaven construint, precisament en el moment que ell hi passava per sota, amb tanta mala sort que va rebre un fort impacte al cap. Va quedar estès al terra, envoltat d’un escampall de magdalenes, i no s’hi va poder fer res.
A l’hospital, el metge que el va atendre, va dir que havia mort a l’acte i que no s’havia adonat de res ni havia patit gens, cosa que, dins de la desgràcia era un consol. De totes maneres, tenint en compte el seu historial i davant de la insistència de la família, els metges van decidir que el guardarien tres dies abans d’enterrar-lo, tot i que asseguraven que aquesta vegada era la definitiva i no pas per allò que a la tercera va la vençuda, sinó perquè la patacada havia sigut considerable i el cap li havia quedat ben malmès.
Aquells tres dies van ser un desfici, sobretot per a la Paulina que ja estava una mica tipa d’aquest ara me’n vaig, ara torno. La pobra no es movia de casa, tot el dia pendent del telèfon. Encara sort que va quedar arreglada perquè l’empresa constructora, responsable de l’accident, li va haver de donar una indemnització important.
En fi, passats els tres dies, des de l’hospital van trucar a la seva dona i li van dir que no hi havia hagut cap novetat, que en Jaume no havia dit ni ase ni bèstia des que hi era i que ja se’l podien endur. Familiars i amics vam ser convocats per a la vetlla. No me’n sabia avenir, el meu amic en tan sols mig any havia “mort” tres vegades. Jo tenia una sensació estranya, em sentia trist, fins i tot aclaparat, però no podia evitar un petit alleujament, tot i que això em feia sentir culpable. Admirava l’obstinació d’en Jaume de no voler acabar de fer el pas, però això era esgotador fins i tot pel més ferm .
Al tanatori s’hi va aplegar força gent. En certa manera en Jaume s’havia fet famós per la seva peculiar manera d’escapolir-se de la mort dues vegades i tothom estava encuriosit i una mica a l’expectativa del que encara podia passar.
La veritat és que, el pobre, no és pas que fes gaire goig, tenia un color esgroguissat tirant a verdós molt lleig. Però què vols esperar d’ algú a qui han tingut tres dies desat dins d’un frigorífic?. Jo tenia un malestar estrany, sentia un desassossec que no em deixava tranquil. Estava amoïnat perquè el temps corria i cada vegada faltava menys perquè el meu amic desaparegués per sempre. Tenia por que en Jaume s’estigués encantant una mica i que aquesta vegada li vingués de ressuscitar massa tard. Dues o tres vegades vaig apropar-me-li i, simulant que me n’acomiadava compungit, vaig aprofitar per fer-li un bon pessic al braç, d’aquells que et deixen marca. Al mateix temps observava fixament cada múscul de la seva cara, buscant la més petita reacció. Però res.
L’endemà el vam enterrar. Tenia el cor en un puny mentre veia com anaven tancant el nínxol amb maons i ciment. Després, tothom va anar marxant però jo vaig voler quedar-me. Li vaig dir a la meva dona que ja ens trobaríem a casa, que em venia de gust passejar una estona. Quan vaig estar sol, vaig apropar-me al lloc on ara hi havia el meu amic i vaig picar a la paret encara humida. Primer fluixet, després més fort i finalment, mirant al voltant per assegurar-me que no hi hagués ningú, vaig cridar-lo:
- Jaume! Jaume!. Sóc jo, en Llorenç... Què em sents?- . Hi vaig enganxar l’orella per escoltar però no vaig sentir res i, a contracor, me’n vaig anar cap a casa.
L’endemà hi vaig tornar i vaig fer el mateix, picava a la paret, el cridava i escoltava. Durant una setmana vaig anar-hi cada dia. Després dia sí, dia no i, a poc a poc, vaig anar espaiant les visites. Ara ja fa tres mesos de tot això i encara, de tard en tard, vaig a visitar-lo. M’assec en un banc que hi ha al davant, de vegades m’enduc un llibre i m’hi estic una estona. Sé que aquesta vegada no tornarà, ja m’he fet a la idea, però em quedo més tranquil si hi vaig. Quan marxo, no puc evitar donar uns copets a la paret del nínxol i quedar-me un moment escoltant.
I des d’aleshores que passo ànsia, tinc un rosec per dins que no em deixa viure. És per això que dic que tinc por de morir-me. O més aviat de no acabar de morir-me i que no se n’adonin...I si jo no tinc la sort d’en Jaume? Perquè això no se sap mai, una hora amunt o una hora avall ho pot canviar tot. Tinc un amic metge a qui he confiat el meu temor. M’ha donat tota una sèrie d’explicacions per intentar-me convèncer que això no és una cosa que passi de manera freqüent, sinó que més aviat és insòlit i que, normalment, els metges ho saben veure. Això és molt bonic, sí, però i en Jaume? Li va anar de ben poc a ell...I dues vegades!
He intentat també parlar amb la meva dona, però només començar ja m’ha interromput dient-me que estic carregat de romanços i que no la maregi amb bajanades. Diu que a en Jaume això li ha passat perquè sempre ha estat un indecís i no acabava de decantar-se cap a un costat o cap a l’altre. Però que a mi no em passarà perquè quan prenc una decisió, no hi ha qui em faci canviar de parer, que prou que ho sap ella el tossut que puc arribar a ser! Sí, sí, tot això està molt bé, però a mi no m’acaba de convèncer.
Per cert, fa uns dies he començat a notar un doloret al costat dret que, de tant en tant, em passa cap a l’esquerre i fluctua cap al pit. I ara, a mi qui em treu aquest neguit?