Resumen
El text gira al voltant del desig i, sobretot, del perill en obtenir allò que es vol.
Una persona busca objectes amb un detector de metalls en la sorra de la platja. Troba una llàntia metàl·lica i demana tres desitjos, però el fet d'aconseguir tot allò que sempre havia desitjat el fa terriblement infeliç. Al final, l'única cosa que vol és tornar al punt inicial.
Relat
DEUS EX MACHINA
No havia tingut mai gaire sort a la platja: una vegada va trobar-hi un anell. Monedes, tantes com vulguis, però coses de valor, ben poques. Fins el dia en què el detector va començar a vibrar com un boig i va desenterrar aquell objecte exòtic que després va saber que era una llàntia. A casa, va netejar-la ben neta i se’n va anar a dormir.
Aquella nit va tenir un somni tot curiós en què un home molt ben vestit li explicava que li concediria tres desitjos. El que passa és que, fent un cop d’ull a les seves necessitats més peremptòries, va adonar-se que amb tres desitjos no en tenia ni per començar. O sigui que va decidir jugar-se el tot pel tot i en la primera escomesa va demanar poder tenir tots els desitjos que volgués. L’home elegant el va mirar escèptic, esbossà un somriure i alçà una cella. Després, sospirà i hi donà el vist i plau: «vostè mateix».
L’endemà es despertà amb una sensació agredolça. Recordava vagament què havia somiat, tot i que no en conservava els detalls a la memòria amb exactitud. S’encaminà cap al lavabo i orinà mandrosament.
Llavors s’adonà que era diumenge i desitjà un cafè amb llet i un croissant de mantega acabats de fer, com quan era petit i el pare els anava a buscar a la pastisseria abans que la resta de la família es llevés.
En sortir del lavabo va trobar-s’ho tot allà preparat, sobre la taula de la cuina. Per alguna estranya raó no se sorprengué gens ni mica. Una vegada havia sentit a parlar a la ràdio dels somnis lúcids. Allò en devia ser un, sens dubte. Una oportunitat com aquella no la podia pas desaprofitar...
Després d’esmorzar, va desitjar poder gaudir del sol de la platja, fent la sargantana i, encara no havia acabat d’imaginar-s’ho, que es va trobar estirat a la sorra, els peus mig enterrats i la pell lluenta. Tan de bo tingués molts diners per no haver d’anar a treballar mai més, va dir-se. I tragué el mòbil del cabàs per comprovar el compte corrent: amb tots aquells diners la resta de la seva existència estava més que resolta.
Però de sobte va sentir-se sol. Tota aquella riquesa s’havia de compartir, no era just. Si ell hagués estat un home ben plantat, segur que hagués trobat parella. Sí, ser guapo, guapo de debò... I jove! El reflex de la seva imatge en la pantalla apagada del mòbil el va deixondir. Va plorar. Mai havia estat tan feliç. Era ric, era guapo i era jove. Podia plorar, podia fer el que volgués.
I va voler una parella tan guapa i jove com ell i no va tenir temps ni de girar-se que una mà esvelta i calentona s’havia posat sobre la seva. La bellesa d’aquella noia no era terrenal. Era una àngel i era un dimoni i van fer l’amor allà mateix desitjant que ningú els veiés.
I després van venir les caminades romàntiques pel passeig marítim en capvespres i postes de sol inacabables. I arribaren també els fills, a qui va ensenyar a anar amb bicicleta i amb qui van fer una sortida al zoo i després un safari i un viatge per Europa. Tenia un apartament en cada ciutat que visitaven i fins i tot una illa tropical enmig del Pacífic.
Tot anava bé. ¡Tot anava tan bé!
Tot anava malament. Tenir-ho tot era insuportable.
I va anhelar perdre-ho tot i tornar a començar. La misèria, la malaltia i la soledat. Però la seva ment era dèbil i el malestar no durava gaire. De seguida tornava a viatjar per Europa amb els fills –que cada cop eren més nombrosos– i va començar a tenir amants, també. No totes eren tan guapes com la seva dona –algunes fins i tot eren lletges– però, fos com fos, com en el cas dels fills, van augmentar en nombre exponencialment. Les bacanals, les orgies eren faraòniques. I malgrat tot se sentia cada vegada pitjor.
Llavors va demanar la mort i es va morir. Però allò no va solucionar res, perquè ell sempre era allà.
Fins que va desitjar despertar-se.
Quan ho va fer, la llàntia encara seguia allí.
Algú trucà a la porta. Encara mig esbalaït anà a obrir. Era el senyor elegant, el del somni. «Te’n queda un, de desig».
Ell no vacil·là:
–Voldria no haver desenterrat mai aquesta llàntia i tornar just al punt on estava abans de fer-ho.
I es va trobar a la sorra altra vegada.
Una parella el mirava des del passeig marítim. Apagà l’aparell detector de metalls i se’n tornà cap a casa. Xiulava i se’l veia content.
A la sorra, un nen ensopegà amb un objecte metàl·lic.