La llista llampec

L’Aurora vol desprendre’s de les relacions tòxiques. Va considerar que apartar-se de persones d’aquesta mena era una tasca necessària i així va començar aquest repte, una llista de noms que anomena llampec, Ep! Això sí, li cal una goma d’esborrar per aconseguir el seus propòsits.

Arriba a casa alleugerida. Una menys a la llista! Se’n va corrents a buscar la goma d’esborrar. On la té? Obre el calaix i remena: Un talla ungles, una pinça d’estendre la roba, una barra de cola que qui sap el temps que no s’ha obert, clips torçats... Bingo, ja l’ha trobat! Però no, és una bola de plastilina seca com un roc. Tornem-hi! Com pot guardar tantes andròmines juntes? La majoria de coses estan per llençar, li cal fer una bona endreça, es evident. Finalment, la troba. Quina alegria! Li fa un petonàs i somriu. Agafa la llista de noms i, amb la goma d’esborrar que acaba de petonejar, comença a fer desaparèixer la paraula que diu “carnissera”. Mentre un seguit de fideus minúsculs van embrutant el paper, li ve al cap la imatge de la Sra. Paquita, amb la seva cara de pomes agres i la bata esquitxada de sang. Tot el sant dia, dempeus darrera d’un taulell vell i desgastat, i aguantant un ganivet ben esmolat. Sempre envoltada de botifarres i trossos de carn escampats. Tanca els ulls i li sembla escoltar el soroll de la màquina elèctrica tallant el costellam d’algun xai. Un xerricar que sempre l’ha fa estremir, no l’ha pogut suportar mai, se li posa al cuc de les orelles i la neguiteja de mala manera. I, el tuf? Només entrar a la botiga una bravada de pudor de carn morta li omple les narius. L’Aurora és molt sensible amb les olors i, aquesta, la deixa fora de lloc. Tanmateix, el que l’ha portada a fer el cop de cap no ha estat res de tot això. No! Han estat les preguntes perverses, els comentaris amb mala fe, les paraules plenes de verí que sempre surten de la boca de la Sra. Paquita. Perquè la carnissera és una ànima plena de maldat o, potser, una amargada. Tan se val! El cas és que l’Aurora n’està fins al cap de munt dels seus comentaris fora de lloc, que la treuen de polleguera i, avui, ha dit prou. Prou a haver d’escoltar-se si encara no té xicot, que si es quedarà per vestir sants, que si s’està engreixant, que si el mas de l’avi l’han comprat uns rics marxants, que si... Sempre furgant a la llaga, buscant on li fa més mal. Amb la goma esborra, esborra, esborra amb delit, totes les lletres, c a r n i s s e r a, no n’ha de quedar cap! Li ha dit a la Sra. Paquita que ja no cal que li guardi el fetge, ni la cansalada, ni les pilotilles i que ja no hi tornarà... La molt bordegassa, que no sap tenir la boca callada, li ha engaltat: I, doncs, que marxes del barri? No em diguis que has trobat una feina amb cara i ulls? Que la que tens... moltes hores i pocs calers, oi? I, amb l’eixelebrat del teu cap que no en val ni cinc... Quina peça!... I, vinga deixar anar comentaris fora de lloc...! L’Aurora ha hagut de respirar a fons i temperar els nervis perquè la xarrameca de la dona no tenia aturador. Ha tingut seny i, per no tirar més llenya al foc, ha restat mutis. Finalment, ha tocat el dos, deixant-la amb la paraula a la boca. Se n’ha anat decidida a no tornar-hi i delerosa a fer-hi creu i ratlla d’una vegada per totes.

Fa una setmana que va confeccionar una llista de noms, els va escriure amb llapis perquè així podria anar-los esborrant. La va anomenar la llista llampec perquè volia que els noms desapareguessin quan abans millor. El propòsit que s’havia fet era anar esborrant els noms fins aconseguir deixar el full intacta, blanc i immaculat. De manera que la llista havia de tornar-se invisible i, així, tot hauria estat com un flaix, com un llampec! Quan se la mira, se’n sent orgullosa perquè quasi ho ha aconseguit. Ja falta poc!

Però... Alça el paper i se l’aguaita a contrallum i... Caram! S’adona que va prémer amb massa nervi i encara s’hi pot entreveure el rastre dels noms desapareguts. Uf! Que hi farem! De petita jugava a fer missatges invisibles i els passava a alguna amiga. Era una pràctica habitual amb la mainada. Agafaven un pal i, tot prement amb ganes, escrivien al paper. Llavors per desxifrar-lo calia abocar-hi pols de colors, que aconseguien tot engrunant els guixos que pispaven de la pissarra de la classe. Ara no li cal fer-ho, sap perfectament que el primer nom és el del Roger, el seu ex. El xicot que la va tenir encaterinada tant temps. Ella no havia tingut mai parella, va ser el primer i, potser, el darrer. No se sap mai! Va enlluernar-se de tal manera que va arribar a perdre el senderi, per dir-ho d’alguna manera. Ell, li’n feia una darrera l’altre, era un noi amb pocs escrúpols, però l’Aurora li perdonava tot. Estava enamorada fins al moll dels ossos i es va convertir amb una mena de gos falder. Va trigar molt de temps en obrir els ulls i adonar-se que la feia anar com una baldufa, sense cap mena de mostra d’estimació. El seu ex va ser el primer de la llista, el que va donar-li l’empenta per canviar l’estat de la seva vida emocional. Va costar-li Déu i ajuda aconseguir desprendre’s d’una relació tan menyspreable, tan depenent, però ho va fer. Com ho ha anat fent amb tots els noms que segueixen la llista: L’Edelmira, la veïna del quart; el Xavi, un company del gimnàs que és un bavós; la Carlota una amiga, gens amiga; El Gaspar, un cosí segon que està ben tocat de l’ala...

Per fi, només queda un nom, un de sol! Sembla impossible... Cada cop esta més relaxada, té la sensació d’haver-se tret molts pesos del damunt i, tot, gràcies a la goma d’esborrar, la seva gran aliada, la mostra tangible que s’aconsegueixen els objectius. De fet, sempre li ha tingut una mena de devoció, en guarda molts bons records dels temps d’escola. Les companyes la desaven cadascuna al seu estoig, però ella sempre en duia una o dues a les butxaques de la bata. Era com una mena de talismà, que portava tota l’estona a sobre. De, tant en tant, la llepava o, directament, en feia un mos. Algunes amigues eren més d’ensumar la cola però ella preferia rosegar la goma d’esborrar. Ara, ja ha perdut aquest vici, però la petoneja en agraïment perquè, de mica en mica, l’ajuda a desprendre’s de les relacions tòxiques. Fa temps que es va adonar que la gent que només encomana pessimisme i mala llet, ho acaba omplint tot de males vibracions. Sap que ramblejar-se amb segons qui, no val la pena! No cal impregnar-se d’energia negativa que et va absorbint i et deixa sense esma. Ella va considerar que apartar-se de persones d’aquesta mena era una tasca necessària i així va començar aquest repte, aquesta llista llampec, però... Carai! Hi ha un nom que portarà cua, i no es presenta gens fàcil. És una persona inestable i del morro fort i, no només això, el pitjor de tot és que és el seu cap, la persona que li dona, trinco a trinco, els calerons cada mes i... Vol agafar el toro per les banyes, però esborrar el nom del seu cap pot ser figues d’un altre paner, oi?