Resumen
El dia que l'Estela va sortir a passejar pel parc no podia imaginar pas que seria part protagonista d'una experiència esgarrifosa.
Relat
El dia que l'Estela va sortir a passejar pel parc no podia imaginar pas que seria part protagonista d'una experiència esgarrifosa. Era com un de tants dies que aprofitava el temps lliure per gaudir de la natura exuberant d'aquell lloc, un parc urbà més semblant a un bosc on era possible trobar el recolliment i silenci tan apreciat per la gent de ciutat.
Ja feia una bona estona que caminava i va asseure's en un banc prop de la bassa on les femelles d’ànec donaven voltes en fila índia seguides dels seus aneguets buscant insectes per menjar. Completament abstreta en la contemplació d’aquell ritual pensava com seria la seva vida si només tingués l'únic objectiu quotidià de buscar menjar per sobreviure per un dia mes. Els ànecs ho feien, i molts més animals arreu, i segur que alguns humans en algun racó de món també.
De sobte, alguna cosa li va cridar l’atenció i entre el fullatge espès dels arbres va poder entreveure la figura d’un home en una postura una mica estranya. A l’altra banda de la bassa, al començament d’un pont que la travessava, hi havia un senyor de certa edat recolzat a la barana i fent uns moviments rars amb un braç. Mig ajupit i amb el cap abocat semblava com si volgués llençar-se a l’aigua.
Impressionada per aquella escena no s’ho va pensar dues vegades i va sortir disparada per veure que era tot allò i si calia prestar ajuda. A unes quantes passes va frenar la carrera en sec i sense perdre de vista l’home s’hi va acostar amb prudència, intentant d’evitar espantar-lo per defugir qualsevol reacció negativa que precipités uns esdeveniments indesitjables.
Atansant-s'hi molt a poc a poc, li preguntà si es trobava bé, si volia que avises algú. L’home, amb el cap cot no responia. Seguia amb un moviment repetitiu del braç dret colpejant-se un costat de l’abdomen. Ella l’hi va preguntar un altre cop sense obtenir cap resposta.
Passaren uns minuts sense que la situació canviés i l’Estela començava a desesperar-se. No sabia què fer més. Allí estaven sols i allò feia mala pinta. Llavors, en mirar el mòbil per veure l’hora va ser tocada per la inspiració: "és clar que sí!, avisaré al servei d'emergències, com no ho he pensat abans".
Quan es disposava a trucar va retenir l’acte en veure que arribava un jove amb patinet per un camí d’accés al parc. Li va demanar que s’aturés i en explicar-li la situació el jove va fer un posat de poc interès, però així i tot va fer l’esforç de preguntar-li al senyor si tenia cap problema. Com que no va rebre cap resposta s’acomiadà amb cara d’excuses i urgències per seguir patinant sense tombar-se en cap moment fins a esvair-se en una corba del camí.
L’Estela, visiblement disgustada pel poc interès del patinador, ara veia com s’acostava una senyora carregada amb bosses del súper que es va parar al seu costat en veure l’escena. També li va explicar la preocupació per aquell home i tot seguit la senyora va fer referència a una residència de malalts mentals que hi havia prop del parc. Li comentà que ella era veïna de la zona i coneixia aquells malalts que sortien a caminar cada dia acompanyats d’una monitora que els guiava, i que segurament el senyor era un malalt del grup que s’havia perdut. Ho explicava sense donar gens d'importància a la situació, com si fos alguna cosa habitual.
Incapaç d’entendre la falta d’empatia d’aquella senyora, l’Estela va veure com s'acomiadava tot dient que es feia tard i marxava cap a casa per fer el dinar. Sense dir-ho, va quedar ben clar el que la senyora pensava: "aquí us quedeu, ja us espavilareu".
Sense apartar-se del senyor i vigilant-lo en tot moment, llavors sí, va fer la trucada a les emergències sanitàries. Amb veu tremolosa va explicar el que estava passant i els detalls d’on eren per facilitar l’accés de l'ambulància.
Mentre esperava, va recordar que en alguna ocasió havia vist un grup de persones caminant pel parc, més o menys a la mateixa hora que ella ho feia, i que s’havia fixat en l’aparença d’alguna deficiència pel comportament que mostraven. Doncs sí, va pensar, és possible que aquest senyor pertanyi al grup, tal com deia la senyora que ens ha deixat plantats.
L'ambulància no arribava. Eren pocs els minuts que havien passat des que va avisar, però la tensa espera que suportava al costat del senyor se li feia llarguíssima. També veia com ara hi havia més gent transitant prop del lloc on es trobaven i ningú es dignava a fer-los cas. La majoria només feien una mirada fugaç i tafanera i seguien el seu camí.
Per fi va veure arribar l'ambulància per l’extrem del camí al mateix temps que una munió de gent els envoltava per descansar a l’ombra. Era un grup de nouvinguts força nombrós i s’anaven situant aquí i allà, asseguts a terra, recolzats a la barana del pont o senzillament drets molt a prop d’ells, fins que van formar un conjunt de persones en un silenci inquietant. Era evident que aquell grup era al qual pertanyia el senyor, i tot i que aquelles persones no tenien res a dir, amb el seu comportament mostraven la tendresa i satisfacció d’haver trobat al seu company.
Al final de tot el grup va aparèixer la persona responsable que l’Estela esperava. Que bé!, ara ja hi som tots, es va dir.
Va voler parlar amb la monitora per saber si era conscient que havia perdut un integrant del grup, quan al mateix temps de l'ambulància baixaren tres sanitaris que s'acostaven al lloc. Però ara no donava l’abast, la monitora, en pla expeditiu, ja havia donat l’ordre de prosseguir la marxa cap a la residència i el grup s’escapava.
Atabalada per la situació, primer es va dirigir als sanitaris per donar les explicacions que calien arran del seu avís, i els va dir que s’esperesin un moment perquè havia de caçar la monitora que també li havia de donar alguna explicació.
Amb els sanitaris estupefactes, quiets on els va dir que esperesin, l’Estela va poder caçar la monitora i li va dir que havia patit molt per aquell senyor, que no es va poder comunicar amb ell i en veure que no l’ajudava ningú havia avisat a les emergències. Tot seguit li va preguntar si sabia que el senyor s’havia quedat sol una bona estona, fent-li saber també que a ella no li semblava massa correcte que una persona en aquell estat, que no sabia molt bé com definir, es quedés sola tant de temps.
La monitora amb els ulls ben oberts i molt seriosa li respongué que ja ho sabia i que ho tenia tot controlat, que era un costum deixar el senyor en algun racó del parc perquè sempre hi havia un moment que no podia seguir a causa del Parkinson que sofria. Després, en tornar del passeig el recollien. I ho va rematar dient que només havien estat uns vint minuts i que ella no era ningú per semblar-li correcte o no el seu sistema.
L’Estela, encesa per una resposta que evidenciava una deixadesa monumental per part d’una suposada professional li replicà que ella tenia tot el dret d’opinar el que li semblés i que si ho tenia tot controlat el que ara havia de fer era donar explicacions als sanitaris que no havien mogut ni un pèl mentre elles discutien, i també demanar-los les disculpes pertinents per un servei inútil. La monitora així ho va fer i va marxar sense ni dir adéu.
En tornar cap a casa, la mescla d’emocions que l'envaïa la portava a sentir satisfacció per haver protegit aquell senyor fins on ella va poder, i molta llàstima per la gran quantitat d’egoisme que emanava dels congèneres urbans amb els quals havia de conviure.