Resumen
Després d'una discussió entre mestres per qüestió de prioritats en l'entrega del material que portaven els seus alumnes a unes estades a la neu, dos d'ells acaben intimant.
Relat
AVENTURA A LA NEU
Pseudònim: Uxue
Havia anat a passar una setmana a la neu amb els meus alumnes de primària a l’estació d’esquí d’Espot, Lleida. Ens vam allotjar a l’hotel Or Blanc, situat a peu de pistes. Només calia caminar dos-cents metres per iniciar les activitats. Després de sopar i gaudir d’una mica de festa a la disco infantil, vam coincidir amb d’altres grups d’escoles diferents. A les onze vaig acompanyar la xicalla a les seves respectives habitacions. Llavors imaginant que trigarien una estona en adormir-se per l’adrenalina acumulada, vaig tornar al hall, on hi havia caliu. Atret pel xivarri del bar, no vaig poder contenir la tafaneria i m’hi vaig acostar. Un home, que frisava la quarantena, escridassava a una mestra de Barcelona bastant més jove. Discutien acaloradament sobre algun assumpte relacionat amb el lloguer del material. Lluny de calmar-se, la cosa se n’anava de mare i m’hi vaig escarrassar a posar una mica de seny.
-Tranquils, nois, què passa? –em vaig interessar.
-Si els dos hem arribat alhora, perquè el seu grup ha de tenir prioritat per agafar els esquís primer? –va protestar el paio en un to poc amistós.
-Què t’empatolles? –va rondinar ella a la defensiva-. No siguis bocamoll.
-Serà possible la bleda aquesta!
-M’està posant a parir per un motiu insignificant.
-Assossegueu els ànims. No cal posar-se així per una ximpleria –vaig dir mirant-los de fit a fit conscient de la gravetat del tema-. Que la sang no arribi al riu. Si us plau, enterreu la destral de guerra. De fet, és una estada a la neu i ens hauríem de relaxar.
-Em treu de polleguera, tio –va maldar el col·lega-. Sempre les dones, primer. Ja n’hi ha prou d’aquesta collonada de sexe dèbil.
-Parlant la gent s’entén i nosaltres som adults civilitzats –vaig advertir sense tallar-me un pèl-. Controla’t, amic meu, perquè estàs jugant amb foc. Si no atens a raons, pintaran bastos i ho haurem de solucionar a les braves.
Aquell milhomes devia ponderar la situació. El seu rostre de pal va forçar un somriure com si fos un simple malentès i finalment va admetre:
-Deixem-ho estar. Se me n’ha anat l’olla.
-Sí, serà millor passar pàgina –vaig amollar jo sense furgar en la ferida.
Tot seguit, va girar cua per tocar el dos, enfilant escales amunt de l’hotel.
-S’estava posant agressiu –va apuntar la mestra-. Gràcies pel suport.
-No hi ha de què. El clàssic fatxenda. Aquest carallot és el prototip de maltractador masclista que fot el camp quan li plantes cara. Pren-te una copa, t’ajudarà a calmar els nervis.
-Ho faré si decideixes acompanyar-me.
-D’acord –vaig acceptar-. No tinc res a fer.
Llavors vam encarregar dues cerveses al cambrer.
-Per cert, em dic Marta.
-I jo, Damià.
-Als homes us agrada fanfarronejar? –va dir com a pregunta retòrica.
-Qüestió d’hormones –vaig replicar amb una cullerada d’ironia-. Ja saps, un excés de testosterona.
-Val a dir que tens una sang freda impressionant.
-És un secret que guardo. Si t’ho explico t’hauria de matar... És broma.
-Uf, m’havies espantat. I no pots confessar-lo?
-Si insisteixes. No em considero un expert, però he practicat tae-kwon-do durant una pila d’anys. Les arts marcials són útils perquè s’aprèn a controlar els impulsos violents.
-Així que saps defensar-te?
-No m’escau? Evidentment no t’ensenyaré les cicatrius, però t’asseguro que conec els riscos d’una baralla i sé com actuar en cas necessari.
-Caram, Damià. Qui ho havia de dir?
Aleshores vam xerrar sobre trivialitats fins acabar-nos la cervesa.
-Bé, sentint-ho molt, ha arribat el moment de plegar veles.
-Ah, sí, bon vent i barca nova, mariner que navegues sense rumb, o és que la Ventafocs es retira abans de la mitjanit per no trencar l’encanteri?
-No és això. Es fa tard i hem de matinar per portar els xiquets a pistes.
-Estàs a la segona planta, oi?
-Sí, a la 213, al costat de les que ocupen els meus alumnes.
-Jo també estic a punt de marxar, però primer m’acabaré la birra. Ja ens veurem esquiant.
-Tant de bo! M’encantaria fer una baixadeta junts –vaig proposar amb una rialleta de complaença-. Que descansis!
-Igualment –va contestar llençant un petó a l’aire.
Mentre pujava al segon pis rumiava sobre l’amistançada. Tot plegat, un tripijoc que podia haver anat més lluny. La Marta traspuava sexualitat per cada porus del seu cos. Me’n penedia de no haver intentat lligar-me-la. Tant se valia, l’oportunitat s’havia esvaït. Acabava de posar-me el pijama quan van trucar a la porta. Suposava que seria un xiquet amb un fotimer de malifetes. Anava errat. Era la Marta.
-Abracadabra! –va xiuxiuejar ella amb una veu entremaliada, repenjada en el marc de la porta i empenyent-la amb el peu per colar-se dins.
-He pensat que potser t’agradaria prendre l’última copa a l’habitació –va comentar de forma espontània, mostrant les dues cerveses que sostenia pel coll i va agregar arronsant les espatlles-. Una excusa com qualsevol altra per tal d’aconseguir una cita a cegues.
-No sé si és una bona idea. Soc un mestre respectable.
-Apa –va afegir entregant-me una ampolla-. Brindem a la nostra salut.
Vam fer entrexocar els envasos de vidre i tan aviat com vam acabar de beure un glop a morro, la Marta va començar a despullar-se fins quedar-se en roba interior. De vint-i-pocs anys, tenia una cos de proporcions perfectes, la pell setinada, els cabells tallats ben curts, els pits enlairats dins les cassoletes dels sostenidors i unes natges primoroses arrapades contra les calcetes. Tot plegat, la Marta era com un motlle ideat per a la concupiscència. Una jove adorable de carn desitjable que reunia l’essència femenina i vessava energia a dojo.
-Què fas? Es tracta de l’últim desig d’un condemnat? –li vaig demanar sorprès per tanta gosadia.
-Tens idea del difícil que resulta trobar un paio mitjanament decent?
-Perdona, no et segueixo.
-És allò de ser l’amo dels teus silencis i esclau de les teves paraules.
A continuació, es va avançar per abraçar-me i besar-me. Em vaig oposar una mica, però quan les llengües es van entortolligar, la resistència va cessar. La temptació era massa forta. La virilitat i la feminitat barrejades en una dansa antiga. Un cop l’idil·li furtiu havia agafat empenta, ja no es podia aturar.
-Marta hi ha una cosa que has de saber –vaig objectar amb intenció de ser honest amb ella.
-M’és igual si estàs casat, no t’he demanat cap compromís.
-No porto anell perquè no estic casat ni lligams familiars de cap mena. Soc lliure. Tenia parella, però ja fa un temps que ho vam deixar córrer. La crua realitat és que estic travessant una crisi sentimental.
-Entesos.
-No és una qüestió de fidelitat, però no sé si encara l’estimo.
-No pateixis. Jo també estimava al meu marit fins que vaig enxampar-lo cardant amb la minyona. Prou conyes, Damià. No soc com les damisel·les que els agrada presumir com si fossin miss samarreta mullada o verges en zel, sinó una dona separada alliberada i famolenca. Ves per on, això és una aventura entre tu i jo –va assegurar estirant-me cap al llit-. M’agrada dir les coses pel seu nom. Només vull tenir sexe. Tal com raja.
-Espera –vaig suplicar davant aquella promesa fugissera a l’aire.
-I ara què? –va preguntar ofesa fent nanses amb els braços.
-Fa temps que no tinc relacions sexuals amb ningú.
-Quina sorpresa! Quant? –va indagar impacient.
-Molt de temps.
-Un mes?
Al negar-ho, la Marta va arquejar les celles en una ganyota d’incredulitat.
-Mig any.
-Vatua l’olla! –va exclamar ella meravellada-. No m’ho puc creure.
-Ho dic de debò –vaig reconèixer amb un filet de veu.
La Marta em va ficar la mà a l’entrecuix per constatar la meva erecció.
-Aclarim un punt, això no té res a veure amb l’amor. És pura luxúria, res més. Estàs d’acord?
Vaig assentir sense badar boca. Sabia que em ficava en un jardí prohibit. Però el que jo qualificava de relliscada, ella ho considerava un simple exercici per satisfer les necessitats personals. A més la intimitat de l’habitació invitava a complir els axiomes Carpe diem i Tempus fugit.
-Serà un clau d’escàndol, digne de ser recordat en la nostra història.
-Uf, no serà tant!
Enjogassada i juganera, va tombar-me per treure’m el pijama. Tot seguit, amb una successió de moviments morbosos i suggeridors es va desprendre dels sostenidors i calcetes. Per acabar-ho d’arrodonir, abans d’abraonar-se’m a sobre, va dibuixar un somriure murri per etzibar:
-Només desitjo perdre el cap com si el món s’acabés aquesta mateixa nit. Estàs ben dotat i jo soc fogosa per naturalesa, així que no sé quants assalts podràs resistir fins la matinada. Deixa’m fer i et duré al setè cel.