Resumen
Una jove troba una ampolla amb una nota al riu Noguera-Pallaresa que la conduirà a un destí sorprenent.
Relat
Missatge dins d’una ampolla
—I passem de l’èxit de la fira Ambruixa’t de la Ribera de Cardós a l’última hora sobre l’enigmàtica nota dins d’una ampolla, que va ser trobada diumenge al Noguera- Pallaresa. El missatge que va passar a disposició judicial està sent investigat a hores d’ara pels mossos d’esquadra. L’alarma sembla haver-la disparat la coincidència dels fets relatats a la carta, trending topic a les xarxes, amb la desaparició d’una jove barcelonina que va marxar a viure al Pallars ara fa dos mesos. Tot i que…
La Mariona va tancar la ràdio. Ella havia trobat aquella nota al riu. Va ser desprès de fer ràfting. Duia encara el neoprè posat quan va veure l’ampolla. Li va semblar divertit, com qui troba un tresor. Quan la va començar a llegir es va sentir decebuda. En acabar-la però una esgarrifança li va recórrer el cos. Ara a més sentia allò de la desaparició.
Va entrar a la galeria d’imatges del seu mòbil per buscar la foto que li havia fet quan la va voler compartir a l’instragram i va intentar rellegir la nota un cop més però la seva veu interior s’avançava a la mirada, perquè ja se sabia el text gairebé de memòria.
«Ajuda’m! Soc un gall fer. Fa poc més de dos mesos era com tu. Em dic Júlia Feliu Vidal. Sé que costa de creure-ho però és la veritat. Tinc por, ajuda’m, si us plau».
Era un començament increïble. Una noia dient que s’havia convertit en gall fer. La Mariona no s’ho empassava. Era impossible. Estava segura de que es tractava d’una broma. Fins i tot d’un reclam. Com aquells animals estan en perill d’extinció, tot plegat devia ser una estratègia per posar el focus d’atenció a la problemàtica. En el fons però li atreia d’una manera malaltissa la possibilitat de que fos real. Sempre havia estat molt fantasiosa i aquella nota havia engegat la seva imaginació. A més, hi havia aquella sèrie de coincidències entre elles dues.
La Mariona també portava dos mesos vivint a Espot i com la noia de la nota, els darrers dies havia notat canvis en ella. Va començar a deixar d’enyorar la gran oferta d’oci de la capital. «Totes aquelles activitats de cop i volta em semblaven absurdes, un reclam de consum pel temps lliure, en el fons omplint-lo de falses necessitats. M’estressava».
Com la Júlia, s’havia pogut alliberar d’aquella cadena invisible que durant tant de temps l’havia mantingut lligada a la ciutat. «Mirava Barcelona de lluny i la veia com un gran monstre artificial que viu nomes a costa de la vida de les persones que té al seu voltant i de les quals es nodreix. Sense elles, la ciutat no és res». Ella havia arribat a la mateixa conclusió.
Igual que la noia desapareguda, la Mariona sentia aquella connexió especial amb la natura. Ara mateix, com molts dissabtes, es trobava als Encantats. Li agradava fer barranquisme, ràfting i pujava sovint al Parc d’Aigüestortes a fer senderisme. «Aquest paisatge no és parasitari de mi, com els edificis de la ciutat, aquestes muntanyes m’omplen de vida. Em podria passar hores. Aquí m’hi sento com a casa».
Però allò de que s’havia transformat en gall fer... perquè ho devia dir això? Què devia significar?
«Fa just una setmana, van començar a agradar-me molt els nabius». A la Mariona li encantaven els fruits vermells. Sempre els esmorzava amb iogurt i unes nous. Els nabius sempre havien sigut els seus fruits preferits.
«Desprès van començar a semblar-me fascinants les formigues. No podia deixar d’observar-les. Si t’hi fixes bé, tenen molta empatia entre elles». Com a la Júlia, a la Mariona li semblaven molt interessants les formigues. Ja de ben petita tenia un formiguer que utilitzava per estudiar aquells simpàtics insectes. Però ella mai se’ls menjaria! Li semblava fastigós que la Júlia hagués pogut atrevir-se a cruspir-se’ls. I més desprès de parlar tan bé d’ells. Era una contradicció perversa.
La Mariona no sabia si provar el que venia a continuació a la carta. Sabia que era impossible però i si... passés?
«Un dia sense saber perquè no vaig poder contenir la meva felicitat i vaig fer un crit d’alegria. I quina va ser la meva sorpresa». La Mariona tampoc podia creure-s’ho! Devia ser autosuggestió perquè la seva veu no sonava com la de sempre. «Eren sons guturals, com els que produeixen els dits que teclegen una antiga màquina d’escriure». La Mariona va intentar-ho de nou. «Era com si algú estigués donant cops de bastó: toc- toc, toc- toc, toc- toc». La fredor de les llàgrimes que van començar a regalimar-li per la cara li van fer adonar-se de que allò que passava era ben real. Es va mirar les mans. «Vaig voler tocar-me la gola però només podia estendre els meus braços i moure’ls de dalt a baix». Ella sí podia tocar-se la gola. «Llavors em vaig mirar les mans. Va ser quan em vaig desmaiar”. En recobrar la consciència, la Mariona va descobrir que les seves extremitats també s’havien transformat en plomes de color marró. Allò era del tot impossible però estava passant. Devia estar al•lucinant. Algú la devia haver drogat... Va córrer cap al telefèric per tornar al cotxe i conduir cap a casa però es va adonar que anava fent saltirons sobre dues potes prehistòriques mentre el seu cul, ara enorme, anava gronxant-se d’un costat cap a un altre. Realment semblava i es movia com un autèntic gall fer en perill.
—Mira què mono! —va cridar una nena en veure l’animal.
La mare i el pare van treure els seus mòbils i li van fer fotos. La Mariona se sentia acorralada i tenia molta por! Plorava i cridava però no l’entenien. En aquell moment es va tornar a desmaiar i la família va aprofitar per atansar-s’hi més.
Va despertar-se poc desprès dins d’una caixa de cartró. Al seu voltant tot era fosc, la llum es colava per uns petits forats que algú havia fet al sostre de la caixa. Va començar a empènyer contra les parets per fugir d’allà però no tenia prou força. Volia despertar-se d’aquell malson. Llavors va sentir a la ràdio:
—Els mossos d’esquadra han identificat el cos d’una altra víctima desapareguda al Pallars ara fa tres dies. Es tracta de Mariona Rius Baucells, una jove barcelonina de 27 anys que va marxar a viure a Espot fa dos mesos. El seu cos ha estat trobat sense vida a les 6:41 hores de la tarda al pic dels encantats per una família d’excursionistes en una zona plena de plomes de gall fer. Mentre s’investiguen els fets, el forense està estudiant la causa de la mort.
La Mariona se sentia ara la seva pròpia veu com si estigués llegint la nota: «Aquests éssers prehistòrics són amics de les bruixes. Abans no m’ho creia però ara que m’he transformat en un, la meva mirada ha canviat. Diuen que si desapareguessin tots els galls fers, moririen també les bruixes, i això no ho permetran. Ara ho sé».
A la ràdio havien dit que havien trobat el seu cos mort. Devia ser un error. Una confusió. Havia de ser el cos de la Júlia i estaven equivocats. Perquè ella era ben viva. Dins aquella caixa...
Aquella mateixa nit, la Mariona va poder sentir una rialla cridanera i diabòlica. Al cel brillava per segon dia la lluna plena mentre els núvols jugaven a mostrar de tant en tant algunes parts com si es tractés d’un joc.
De repent, una pudor a sofre va despertar la Mariona. Era una olor insuportable i vomitiva.
Algú va intentar obrir la caixa. Quan la llum de la lluna va il•luminar la cara de la seva salvadora, els ulls de la Mariona es van horroritzar.