LA TARDOR


Autor: ORENETA

Data publicació: 10/03/2022

Relat

La Tardor
Mentre feia maniobres, la Laura pensava en perquè els pàrquings eren tan estrets. Al final va poder deixar el vehicle mitjanament quadrat. Altra cosa va ser sortir de dins, que ho va haver de fer per la porta de l’acompanyant. I va enfilar cap a Passeig de Gracia.
El Manel va deixar el tot terreny a l’aparcament de les pistes d’esquí. Érem a finals de setembre i hi era ben sol. Aviat arribaria el Jordi, havien quedat per fer una ruta en BTT, des d’ Espot 1500 fins al Triador i tornar, o com a mínim arribar a la Creu de l’Eixol.
Va sortir al carrer, aquell ambient l´omplia, aquell moviment vital, el soroll, les llums, l’olor a ciutat, va tirar cap al Starbucks on havia quedat amb la Montse. La seva amiga de la universitat, l’única amb la que encara tenia relació. La Montse s´acabava de separar i això donaria per bastant.
El Jordi havia fet tard, res que no fos habitual. Quan va arribar, en un no res, ja enfilaven les primeres rampes, en silenci, cadascú al seu ritme, això era llarg i s´havia de dosificar l’esforç. Els arbres, imponents, amb algun esquirol juganer, els feien ombra, una parella de cabirols va creuar el camí. El Manel ja es donava per satisfet.
Les explicacions de la separació, a la Laura, li semblaven prou aplicables a ella mateixa, però segurament ella no es rebel·laria mai contra els anys, l’avorriment, la monotonia, la manca de desig. A ella ja li estava be com ara, acomodada, la canalla criada, l´economia arreglada, i, què carai!, a la cinquantena què li vols demanar.
Després d´una hora de pujada ja eren a les pistes, tantes vegades baixades a l’hivern, ara completament diferents i la pista anomenada “La Pista”, tan plana com semblava amb neu, una paret infernal, tant que quasi li fa repensar al Manel la seva idea contrària a la bici elèctrica. Li agradava la sensació de superació com la d´aquell dia.
Brusa, faldilla, bossa, collaret, sabates, pantalons. Ja era quasi migdia i estaven rebentades d´aquella voràgine comercial. Van descansar en un McDonald’s per afrontar la tarda que volien passar a l´Illa Diagonal. La conversa continuava fluint, tantes coses per contar-se, s’haurien de veure mes sovint.
A l’arribar a la bassa, on arribava la cadira vella dels Clots, van fer una parada llarga, ja n’havien fet vàries de curtes per agafar aire. Un plàtan i unes xuxes els van donar l’energia per arribar a dalt. Una mirada a l´entorn els omplia de pau: el bestiar impassible, absort en la pastura, la baixada de Bruseres i Marrades, el pic d´Eixe i les Picardes. L’últim tram fins a dalt es va fer lleuger, la satisfacció d’arribar a aquell lloc incomparable els va donar ales, realment valia la pena l’esforç.
Mentre es menjaven l´hamburguesa no paraven de riure, com dos adolescents, se’n fotien de tot, recordant batalletes de joves mil vegades explicades. També van parlar dels fills, que ja grans estaven acabant les seves carreres, dels noviets i novietes, d´aquell antic amic de la Montse, que qui sap si encara estava lliure. Què bona aquella hamburguesa, i les patates, i la beguda de cola, un dia es un dia.
La noia que els va fer la foto era francesa i amb el seu company es preparaven per pujar al pic de Mainera, i es volien arribar també a la Cresta de l´Avió, una bonica caminada amb bones vistes a tot el Pirineu. Ells van continuar fins al refugi de Quatre Pins, un bon trago d’aigua de la Font, un comentari potser inapropiat sobre la noia francesa i tornem al camí. El Manel i el Jordi començaven a trobar-se cansats, i lo de arribar al Triador cada cop es veia mes feixuc.
P&B, MK, D&G, CH, H&M, IKKS, Oisho, Zara, Louis Vuiton, Mango, Geox, Camper, Levis, Swarovski, Lacoste… una rere l´altra, de l´Eixample a la Diagonal. A l´Illa ja no podien més, la Montse es va assentar en un banc i es va treure les sabates, per avui ja n’hi havia prou. Un últim beure i uns últims cometaris i cap a casa. Aviat es tornarien a veure a apartament d´una altra amiga, potser pel pont del Pilar.
Allà on desaigua l´estany de Mainera van decidir tornar, valia més acabar amb bon gust de boca el dia, la tornada seria lleugera tret d’un parell de rampes. A cada revolt l’espectacle era meravellós, cavalls i vaques parsimoniosament passaven les hores en aquells prats de muntanya, en un silenci nomes trencat per les esquelles. S’atansava Sant Miquel i llavors baixarien a la terra baixa. Va ser al creuar el barranc de Sendes quan el Jordi va fer un crit, -Mira allà dalt, què es allò? Dos punts negres corrien pel mig del Prat, no eren vaques ni cavalls, què podia ser?
Es van acomiadar a la porta del pàrquing, la Laura cap a la Noguera, hora i mitja, la Montse cap al Vallés, contentes i cansades, el missatge de comiat de les dos va ser -cuidat!, s´havien de cuidar cadascuna a la seva manera. La Montse encara va esperar que la seva amiga sortís de l’aparcament per fer-li l’últim adeu i enviar-li els últims petons.
Ossos, no podien ser altra cosa. El Jordi com un llamp ja estava gravant amb el mòbil, encara que eren molt lluny, alguna cosa es veuria. Van cremar els frens baixant per les pistes de la Roca i Mosquera. Tota la ruta la van repassar vàries vegades davant les canyes i el xuletó de quilo que es van menjar en el millor restaurant de la zona. Després, una encaixada i fins aviat.
Al camí de tornada la Laura tenia una sensació agredolça, la Montse tornava a ser lliure, però tampoc la veia tranquil·la. El Manel no era cap home superlatiu però quina mandra estar sola. I narinant ja era a casa.
Durant l’hora i mitja de tornada, el Manel nomes pensava en aquells puntets negres, els cabirols, les vaques, els cavalls, esquirols, prats, pedres i aigua. També va pensar en com li devia d´haver anat a la Laura.
A la nit, ja els dos a casa, van sopar quasi en silenci. La Laura li va ensenyar el que s’havia comprat, el Manel el vídeo dels puntets negres. Els dos sentien una emoció gran per lo que havien fet aquell dia, que l´altre no compartia. Assentats al sofà, van veure la notícia de que es buscaven dos excursionistes francesos a la zona d´Espot. La tardor s´anava acostant.