L’ESCAPADA DE NEO


Autor: Dona marinera

Data publicació: 13/03/2022

Relat

Havia de ser un dia tranquil, emmarcat en un paratge que m’ha entusiasmat de seguida que l’he vist.
Havia de ser una excursió fàcil i agradable, amb els de casa.
Havia de ser una jornada plàcida i ben organitzada.
Però m’he perdut.
He baixat del cotxe amb ganes de córrer. No m’agrada el viatge, voldria ser a lloc a l’instant. Em marejo i m’angoixo en espais petits.
He fet un parell de voltes pel pàrquing, xafant algun toll i amagant-me darrere una caseta de fusta. M’han hagut de cridar diverses vegades perquè em faig el despistat, però som pocs els qui ens diem Neo i no puc dissimular gaire la distracció. Així que he acudit al costat dels meus quan el to de veu del pare ha sonat contundent. Volia que la passejada fos divertida i m’havia de comportar.
Hem enfilat per una carretera estreta, amb algun forat que no esquivava perquè badava amb tant de verd al meu voltant. Caminàvem a bon pas, amb bosc a banda i banda. Com que passejar tranquil no en sé, m’avançava a la família cada dos per tres i un crit del pare o un xiulet de l’Ignasi em feia retrocedir o aturar-me i esperar-los. La mare em deixava fer, perquè sap que soc actiu de mena i a l’aire lliure sempre em dona una treva.
El riu ens acompanyava, com un amic fidel i, mentre ell desfeia el camí, nosaltres el refèiem. He sentit que la mare li explicava a l’Ignasi que era el riu Escrita, que baixa fins al poble d’Espot, i em sorprenc que me’n recordi, perquè oblido els noms amb facilitat.
Hem caminat una bona estona, no sabria calcular quant de temps, el sol penjava sobre nostre i la remor de l’aigua només era interrompuda per refilets d’ocells que sentia per tot arreu i no veia enlloc. De tant en tant, algú ens avançava i a mi m’agafava la fal·lera de seguir-lo de prop, però un xiulet o bé un crit m’aturava i esperava la família.
I, de sobte, una gran taca entre el blau i el gris, plana i calmada, s’ha desplegat davant nostre. He trigat uns segons a reaccionar. Notava els batecs del cor com si volguessin escapar-se de dins i no donava l’abast de veure tota la grandària del que era un llac preciós. I he agafat impuls per arribar-m’hi d’una correguda.
L’estrebada m’ha fet mal. Sé que no era la intenció del pare, però me n’ha fet. He aixecat el cap i la meva mirada devia parlar per si sola, perquè el pare s’ha desfet en explicacions. No podia anar sol, havia d’anar amb ells, al seu costat, ben a la vora, repetia. He notat la mare neguitosa i li ha xiuxiuejat al pare alguna cosa que no he entès. L’Ignasi m’ha acariciat el cap i m’ha dit que em portés bé. La mare continuava nerviosa i ha assenyalat un parell d’homes amb uniforme. El pare ens ha fet apropar fins a un cartell, ha assenyalat un dels dibuixos i ha assegurat que, si anava ben agafat, no hi hauria cap problema.
Jo no entenia res. He provat de deixar-me anar de la força del pare, però ha estat un afany inútil. I m’he començat a posar nerviós. Em remeno d’aquí cap allà, quan estic inquiet. Llavors, la mare s’ha ajupit a la meva alçada i m’ha agafat el cap amb tendresa. M’ha fet quatre festes i m’ha dit que fes bondat, que marxaríem aviat cap al poble i allà hi podria córrer el que volgués. M’ha sortit un gemec, a cavall entre protesta i resignació, i he claudicat. Volia que fos un dia alegre i em negava a espatllar-lo per la meva tossuderia.
L’Ignasi ha proposat de fer-nos una foto tota la família davant del llac, on hi havia unes pedres amuntegades, com una escultura on més gent s’hi retratava. La foto l’ha fet ell. Qualsevol excusa li és bona per demanar el mòbil a la mare. A casa fa igual, i a mi no m’agrada que prefereixi jugar amb el telèfon que amb mi.
Mentre miraven si havíem quedat bé, m’he fixat en unes clapes blanques escampades per les muntanyes. Si hagués pogut anar pel meu compte, ja m’hauria enfilat a esbrinar què són. Però el pare no m’ha deixat anar ni un moment, ni tan sols en fer la foto.
L’Ignasi s’ha queixat de gana i la mare ha rebuscat dins la motxilla sense èxit, perquè ha exclamat que s’havia deixat la bossa dels entrepans al cotxe. L’Ignasi ha remugat una bona estona i no li ha servit de gaire beure aigua o que el pare li ensenyés unes muntanyes molt punxegudes. S’ha acabat enfadant quan li ha dit que són una mica com ell, perquè es diuen Encantats. M’ha sabut greu per l’Ignasi, no li ha agradat el comentari, però pot arribar a ser molt aturat.
Amb la rebequeria de l’Ignasi, la preocupació de la mare pels entrepans i els meus nervis, hem decidit acabar l’excursió i baixar fins al cotxe. Hem anat desfent el camí que no feia massa havíem pujat quan el pare ha hagut de fer un riu, que diu ell. S’ha apartat de la carretera i a mi m’ha deixat vora la mare, que treia una pedreta de dins la bota de l’Ignasi.
Aleshores, a l’altra banda, entremig de matolls, roques i troncs, m’ha semblat veure una taca fosca que es movia. Sé que les taques no es mouen, però em ballava pel cap què podia ser. I, sense pensar en res més, m’he camuflat entre el verd humit i fred, que en aquell racó ja no hi tocava el sol.
Per un instant, la taca semblava tenir la silueta d’una gallina gran, però l’he perdut de vista de seguida. Aleshores, he sentit un soroll que no identificava amb res conegut, com uns copets que s’acceleraven i acabaven en un so gutural aspre i llarg. Molt estrany.
He seguit amb curiositat el so, sense pensar en res més, passant entre arbres i esbarzers. M’he rascat un parell de cops, però la intriga podia més que la coïssor. I he anat enfilant muntanya amunt, sense camí, esquivant roques i endinsant-me en l’espessor... fins que m’he desorientat.
Ja no escoltava els copets accelerats ni el so gutural. Ja no veia ni intuïa la taca fosca. M’he aturat i he aixecat el cap. Duia una bona estona amb la vista fixada entre el sòl i els matolls i he descobert que estava envoltat de bosc i que la meva família no venia amb mi.
I he tingut por.
Em feia por haver-me perdut i no tornar-los a veure més. I encara em feia més por que aquesta desventura em costés l’estima dels meus.
He provat de fer algun crit i he parat bé l’oïda. Res. Ho he provat algunes vegades més sense èxit. M’he ajagut a descansar i a pensar. Necessitava tenir el cap clar i el batibull d’imatges del pare enfadat, la mirada patidora de la mare i les queixes de l’Ignasi m’omplien el pensament.
Llavors, he respirat profund. Una alenada d’aquelles que engrandeixen els pulmons. L’aire fresc m’ha entrat pels narius i m’ha fet tancar un moment els ulls. I he descobert unes olors que mai abans havia notat, una fragància tendra i suau, barreja de terra humida i de molsa fresca. I, per un instant, m’he imaginat viure allà, en aquell entorn tan salvatge i viu. I m’hi he vist.
Però el record de les corregudes amb l’Ignasi darrere la pilota de futbol, les carícies de la mare i els copets al cap d’aprovació del pare ha empès la resta de pensaments fora del cap i m’he alçat d’un bot.
Si havia pujat, només podia fer que baixar. He caminat una estona a través, concentrant-me per si sentia algun so familiar o alguna veu que em cridés. Quan podia descendir, ni que fos una mica, ho feia. Clavava bé els talons entremig de les roques i en saltava alguna.
Feia una estona llarga que baixava quan, entre l’arbrada, m’ha semblat distingir un edifici gris. Quan m’hi he apropat, vorejant murs de pedra i herba alta, he tornat a sentir el riu. Amb una correguda, vigilant no prendre mal, he arribat fins a l’edifici i la clariana s’ha obert davant meu. I, allà lluny, les teulades de les cases s’han desplegat per assenyalar-me el camí correcte.
He fet un salt i un udol de felicitat, tot alhora, i un estol de mallerengues han alçat el vol, desconcertades per la meva presència i piulant, de manera indiscreta, que els havia robat la calma.

Ara, torno a xafar l’asfalt. Alenteixo la marxa, perquè a mà esquerra hi tinc un pont i dubto si l’hauria de creuar, però perdria el riu, que segueix el seu curs avall. Tombo el cap i penso que potser la meva família encara m’espera al lloc on m’he perdut. Estic temptat de recular, però aleshores sento lladrucs de gossos que provenen del poble i semblen avisar que hi ha algú dels seus que, per fi, ha arribat.
M’ho prenc com un senyal i camino cap a les cases. Avanço amb el riu a la vora, a tocar de la barana. No puc evitar treure el morro un instant entre els barrots. Tinc set. Ara me n’adono. Però falta poc per arribar.
Em començo a creuar amb gent i cotxes que desfilen amunt i avall, però ni rastre de la família. Ningú em mira, ningú es preocupa que estigui sol. M’envaeix una tristesa que desconeixia. Descanso un moment vora el graó d’un edifici, a recer de la frescor i la llum apagada de la tarda que ho va cobrint tot a poc a poc. Estic espantat. Potser m’he equivocat de camí. Des d’on soc, sembla que tingui el poble a l’altra banda del riu. On estic, només hi circulen vehicles. I dubto si al matí hem pujat per aquí. Estic cansat i ho recordo boirós.
Avanço uns metres desanimat, amb el cap cot. No veig clar que trobi la família. No em puc imaginar què serà de mi, sense ells. On dormiré? Qui em cuidarà? Qui m’alimentarà? Tinc gana. Tanta, que sembla que olori la sopa que fa la mare. Alço la vista i la busco. No hi és, ni la sopa, però l’olor es fa més intensa. Una olor càlida, que embolcalla i treu el fred. Deixo enrere un restaurant i una terrassa amb gent rient i xerrant. Els meus no hi són.
De cop i volta, en la llunyania, em sembla reconèixer la veu de l’Ignasi. M’hi apropo. Sembla que la veu es fa més clara. Avanço entre saltirons. Diria que la veu em crida.
I allà el veig. L’Ignasi, al costat del pare, que parla amb uns homes uniformats. Udolo de felicitat al mateix moment que torna a cridar el meu nom.
M’hi arribo corrent, m’abalanço sobre ell i gairebé perdem l’equilibri. El pare em mira, desconcertat, i s’ajup per remenar-me el cap mentre em diu que em donava per perdut. Per darrere arriba la mare. Li veig els ulls entelats. També s’ajup i m’abraça.
Mentre el pare acaba la conversa amb els homes uniformats, nosaltres tres marxem cap al cotxe, aparcat en un terraplè amb altres vehicles. Faig un parell de corregudes per treure’m els nervis de sobre i m’enfilo al maleter. No m’agrada viatjar en cotxe, però aquesta vegada, és el millor pla. Tornar a casa junts, els quatre, em fa ser el gos més feliç del món.