L’avió que va caure a l’Estany Negre

El 24 d'agost de 1943, en plena guerra mundial, un avió alemany va estavellar-se prop de l'Estany Negre. Aquesta anècdota serveix de fil invisible que lliga la relació d'un net amb el seu avi pallarès. Un fil llarg i prim com el d'una canya de pescar i amb nusos que ja no es podran desfer.

L’AVIÓ QUE VA CAURE A L’ESTANY NEGRE.

—Demà vinràs amb jo. Anirem a pescar truxes.— va dir l’avi escurant el plat de vianda i jo, dels nervis, vaig passar la nit del lloro.

De bon matí i carregats com a mules vam sortir Escrita amunt, fins a un petit revolt on el riu s’engorgava, just abans d’arribar al Barranc Fondo. Feia bo, els nerets ja envermellien la praderia i el cel tenia aquell blau elèctric que només apareix quan s’atura el fogony.
En Cinto va muntar la canya acoblant les tres peces de bambú, de la més gruixuda a la més prima, que semblava un branquilló dins d’aquelles manasses. Tot seguit, va treure els estris del canastrell i els va disposar a l’herba, ben arrenglerats, abans de preparar la llinya. Primer, va lligar el niló a la puntera de la canya i el va fer passar a través del forat d’un suro que, després, va assegurar amb un escuradents. D’escandall, un plom petit que va enganxar d’una mossegada i, com esquer, la cullereta de coure que guardava ben embolicada amb paper de diari.
Tot i que era rabassut es va plantar sobre una roca amb tres saltirons àgils i va tirar la canya amb suavitat i precisió. Després, va manar que hi anés, i quan vaig ser-hi em va passar la canya sense dir res. Jo, emocionat, notava la força del riu a través del bambú i com l’aire s’omplia amb el baf del caliquenyo que l‘avi duia entravessat als llavis. En silenci, vigilàvem com flotava el tap que, de tant en tant, volia escapar-se corrent avall entre dues pedres.
—Avi—vaig dir—és veritat el que diu en Quimet de l’avió?
—Quin Quimet, lo goiat de Casa Guinot?—va preguntar aixecant les celles ramalludes.
—Sí!, diu que durant la guerra dels nazis va caure un avió a Sant Maurici i es va enfonsar amb els pilots i tot.
—Mai tant!- va respondre - Lo avió va caure a l’Estany Negre i anava ben buit. Diu que les pilots feva hores que havien saltat. Les van buscar però res de res, sols ferros.
Vas ser llavors quan vaig preguntar si ell havia lluitat a la guerra, però, després d’un llarg silenci, va fer que no amb el cap, donant la conversa per acabada. A casa no en parlàvem mai de la guerra. L’avi Cinto deia que era com el fang de ribera, negre i pudent; i que les seves taques mai acabaven de marxar. Jo sabia que al meu besavi l’havien afusellat prop del cementiri de Rialp i que en Cinto havia fet de soldat a la nostra guerra, però ho havia escoltat d’esquitllada, mig adormit, un dia que els pares en parlaven al cotxe. Quan li ho vaig preguntar a la mare em va dir que era un secret i que mai en parlés amb els avis.

Aquell matí de pesca mirava l’avi de reüll i me l’imaginava repel·lint amb valentia un exèrcit de cavallers amb banderes negres, com si fos en Peter O’Toole a Lawrence d’Aràbia. Uns anys més tard vaig saber per una cosina que l’avi havia lluitat amb el bàndol nacional i jo, no vaig perdonar. Eren dies d’ideals i compromís i, amb la falsa autoritat moral que conferien les grenyes i els texans acampanats, em vaig sentir traït. Recordo la tarda que vaig anar a Casa Cinto i el vaig acusar de feixista, amb un menyspreu gairebé visceral, i com l’avi no va dir res, ben quiet a la cadira mentre l’àvia es tapava la boca amb la mà per no cridar de pena. Vaig jurar que no l’aniria a veure mai més, i així va ser, més per mandra que per compromís, perquè el Pallars quedava molt lluny de Barcelona.

El 13 de març de 1975 va sonar el telèfon del pis que compartia a la Rue de Clignacourt. El pare m’avisava que havien ingressat l’avi a l’hospital de Tremp i que el final era imminent. Vaig inventar-me un compromís amb la universitat per quedar-me a París i no haver d’anar al funeral. El pare, com sempre, va respondre que ho entenia i que ja parlaria ell amb l’àvia. Aquella nit, sol, vaig emborratxar-me recordant l'avi i pensant que tenia raó quan deia que no hi havia res millor que l’escalfor que et puja del ventre quan, pescant, veus com s’enfonsa el tap.

—Piquen!—vaig cridar. L'avi em va frenar amb la mà, apaivagant el meu impuls. – No tan fort o trencaràs la llinya—deia—fes que balli fins que deixi d’escarritxar–.
La canya es corbava amb cada estrebada i jo aguantava com podia. Suava de l’esforç i patia amb cada estira-i-arronsa, però, de mica en mica, notava com el peix perdia força. Després d’un segons llargs com a hores vaig saber que el combat s’acabava i jo tenia el control. A mesura que estirava veia l’ombra dins l’aigua agafant forma i color, com un tresor enterrat que vaig arrossegar amb destresa fins al peu d’una roca. En Cinto va atrapar-la amb el salabre i sense vacil·lar li tragué l’ham mentre la bèstia queixalava l’aire per instint. Era una truita immensa, la més gran que he vist mai, i l’havia pescada jo!. Les escates, d’or pàl·lid, llampegaven mentre l’avi l’acomboiava fins les meves mans. Encara recordo aquell tacte aspre que em va deixar un flat de molsa a la punta dels dits. En Cinto va ficar-la a la galleda, va fer una llarga pipada al caliquenyo i, per donar-me l'enhorabona, va despentinar-me el cap.
—Ja tenim lo dinar, ton àvia t’omplirà de potxons!-va dir. Era, sens dubte, el dia més feliç de la meva vida.

Aquest matí, quaranta-dos anys més tard, el reguitzell de records ha reaparegut de cop. Tenia les netes a càrrec i he pensat que seria bona idea visitar el museu de Sort. Dins d’una vitrina solitària hi havia un aparell estrany. A sota, un rètol on deia “Restes de la ràdio de l'avió alemany Dornier DO-217 caigut a la Vall de Peguera el 24 d'agost de 1943”. En llegir, sense esperar-m’ho, he recordat aquell matí que feia temps que havia oblidat. M’he quedat plantat una bona estona mentre un nus se’m tancava a la gola, fins que, vençut, no he pogut evitar posar-me a plorar.
—Què et passa avi?—ha preguntat la Bruna. —Res- he respost- una brossa a l’ull—.
No m’he atrevit a confessar la pena que em crema quan recordo a l’avi: mai vaig dir-li com l’estimava.