Resumen
(La temàtica no s'adapta a cap de les relacionades, en tot cas s'hi troba més pròxima al suspens en el sentit que desconeguem cóm van a reaccionar els dos personatges del relat. Un parell de persones que no es coneixen, que només han sentit la seua veu per telèfon i que comencen a bastir una relació més amb la seua imaginació, desenvolupada al llarg d'anys d'inadaptació i soletat, que amb la realitat.
Relat
EL PROPER DIJOUS
Tots els dilluns, quan seu a la cadira per començar la seua tasca professional, ja li han col·locat a sobre la taula una planeta amb les cridades que ha de realitzar durant la setmana. A aquesta planeta hi ha d’anar assenyalant si s’ha verificat la comunicació amb els enquestats i, a més a més, les possibles incidències. Com es tracta d’un panell fixe d’estudi de consum, les trucades són sempre les mateixes. La seva taula, com les de les seues companyes, està encercolada per dos paraments de color blavós esmorteït, que la amaguen de mirades alienes però també oculten la seua. Tots els dilluns, com la resta de dies, després de mirar de gairó la planeta, es posa al cap, amb inconsciència quasi premeditada, l’aparell telefònic pel que enquestarà mecànicament als seus interlocutors.
Quan hi va començar a treballar, ella mateixa va pensar, després d’uns dies, que aquella feina li anava a resultar un tant anguniosa. Tantes hores engabiada dins d’eixos paraments, amb aquell aparell al cap i clavant els ulls tantes hores en una pantalla. Va pensar que mai s’acostumaria, però no li calia una altra, perquè després de tants mesos buscant treball no estava en condicions de triar-ne. Així que va tirar mà de la seva vessant més optimista per a desempallegar-se dels seus inicials perjudicis.
A mesura que avançaven els dies al seu treball, va tindre que salvar un altre entrebanc previsible: la rutina. Així que, entre cridada i cridada, mentre repassava la informació obtinguda, tractava d’imaginar-se a la persona que, feia no més uns instants, havia enquestat. Aquests perfils els bastia arran de les sensacions que li havia proporcionat la seua veu. Molt prompte va tindre definides físicament a totes i cadascuna de les persones del panell. Curiosament cap d’elles quedaven situades a un terme mitjà, o eren extremadament primes o excessivament greixoses, o prou febles o ben forçudes; pot ser no més fora una casualitat, però segurament la raó no era una altra que, fins i tot, el seu pensament volia fugir de tot allò que considerés mecànic i predeterminat.
Al cap d’uns dies, el perfilat d’enquestats n’era una rutina més, així que calia anar més lluny. Llavors va decidir començar a construir un perfil no només físic, sinó també psicològic de la personalitat de cadascú dels seus enquestats. Novament no va triar un terme mitjà. Hi Havia desbarrats o polidament educats, atabalats o amb de molt seny, i tot un seguit de carismes i defectes possibles. Amb aquests jocs de la ment passava el temps de cridada en cridada. Mentre la seva ment treballava, la seva imaginació anava afegint-ne qualificatius a la llista. Açò ho feia amb totes i cadascuna de les persones del panell, sense cap excepció, fins el passat dijous.
El passat dijous, al voltant de les tres i mitja va fer la primera trucada a una persona que s’incorporava a l’enquesta de consum. Sempre que entrava algú era perquè un altre s’havia donat de baixa. Quan es va assabentar de que anava a perdre de veu a aquella dona malencertada, rossa de tintoreria, baixeta, gruixuda i moixa, entre d’altres; no va poder amagar un ample somriure de satisfacció, però ben prompte es va veure dominada per la por, millor dit, per la intranquil·litat cap a allò desconegut. Intranquil·litat que va anar en augment fins a que varen ser les tres i mitja del passat dijous.
El passat dijous, va parlar per primera vegada amb ell. I d’ençà que el va sentir, potser per la novetat o perquè s’havia vist captivada per la seua veu, no se’l podia llevar del pensament. Després de tallar la comunicació i abans de cridar al següent, es va sorprendre a si mateixa amb la remembrança d’aquella veu. Una veu que sonava greu però no apagada, ben al contrari, la trobava plena de vida, segura, però sense arribar a la supèrbia o l’arrogància. D’ençà que el va sentir, no va necessitar aprofundir en l’anàlisi psicològica de cap altra persona que no fos ell, perquè darrere d’eixa agradable veu, apareixia un home d’una estatura per dalt de la mitjana, amb els ulls de pinzellades verdoses, amb els cabells lleugerament ondulats... però no va continuar, no va voler descriure’l definitivament, no perquè tingués por a idealitzar-lo, sinó perquè no volia ser injusta amb la seva veu.
Avui és dijous. Són les tres i mitja. Es poden escoltar els bàtecs del seu nerviosisme colpejant inquiets l’auricular. La domina una sensació semblant a la que sentia quan li prenien la lliçó a l’escola, encara que ara no és un examen, es tracta simplement d’una enquesta setmanal d’un panell de consum que ha de realitzar d’una manera professional. la seva ànima alena íntimament mentre sonen els primers tons de la línia telefònica. Abans de que finalitzi el tercer, torna a sentir la veu desitjada.
Sense saber molt bé per quina raó, el cas es que mitjançant un conegut s’havia apuntat com a col·laborador d’un panell de consum. Possiblement no fos pas més que per contestar almenys una cridada a la setmana i a canvi rebre un seguit de regals que l’empresa enquestadora li’l faria arribar periòdicament al seu domicili com a agraïment. Però aquesta, era una raó tan simple, que confessar-ho, fins i tot personalment, hagués estat com una heretgia en la porció de societat on ell es menejava, dominada per la globalització i les micro-ideologies.
Ell és funcionari de nivell mitjà enquadrat a una Unitat de Recaptació Executiva local de la Tresoreria de la Seguretat Social al que el fadrinatge no li cau gens malament, com a altres homes de la seua edat i condició, als que la seua manera de vestir o hàbits denuncien el seu estat civil i administratiu. Potser sigui perquè des de ben jovenet va deixar el seu poble muntanyenc per a estudiar a la capital i des de llavors s’haja vist en l’obligació de fer-s’ho ell mateix.
La veritat es què, com se sol dir, entre els estudis, les oposicions i que realment mai havia sigut una persona molt sociable, no hi havia trobat mai temps per a enamorar-se, per això, quan va penjar el telèfon la primera vegada que li trucaren de l’empresa del panell de consum, no va deixar de sorprendre’s de les seues reaccions a mesura que anava sent enquestat per aquella veu dolça i encisadora.
Ell possiblement no més s’havia adonat de que el seu estat d’ànim no era el mateix que abans del dijous, tal volta provocat per eixe cuc que semblava tindre a la gola de l’estómac. Però a la oficina, sobre tot les seues companyes, no deixaven de comentar entre elles i amb certa picardia, els curiosos canvis observats en ell. El primer, que semblava abstret, fins i tot una d’elles l’havia sorprès parlant a soles; el segon, que cada dia hi era més despistat; i el tercer i més important, la seva manera de vestir s’havia tornat informal, ni tan sols portava corbata molts dies, ell que era la pulcritud personificada... en definitiva, tenia tots els símptomes i l’aspecte d’un adolescent immers en la primera fase de l’enamorament, tot i haver complit feia uns mesos els 35 anys.
Avui és dijous. Són les tres i mitja. S’ha deixat caure al sofà del saló, amb els ulls clavats, sense mirar-la, a una de les litografies d’un quadre de Sorolla que poblen les parets del seu apartament. Es troba en un grau tan avançat d’entotsolament que no més quan sona per tercera vegada el telèfon, se n’adona, a pesar de tenir-lo a cau d’orella.
“...moltes gràcies senyor Alcaraz, i si no té cap inconvenient tornem a cridar-lo el proper dijous” Tot i que sap que són unes paraules mecanitzades, repetides sistemàticament per a tots els enquestats, mitjançant la seva veu melodiosa, li sonen com una interpel·lació personal. Des de la primera trucada no hi havia pogut evitar imaginar-se-la. Uns grans ulls negres, de mirada tan íntima com la seva veu, uns cabells també negres, llisos, caient lliurement sobre els seus muscles, uns llavis de somriure tendre quasi maternals, com la dona del quadre que en té davant.
“¿Tens els ulls negres?” Ràpidament es penedeix d’haver pronunciat eixes paraules, però no ha pogut evitar que el desassossec que portava dins des d’aquell primer dijous li surtis per la boca en forma de pregunta. Tant sols pot sentir el zumzeig del silenci. Quan està a un bri d’amollar una trontollada disculpa, talla el seu propòsit una afirmació tremolosa, incrèdula, però sense abandonar la seua porció de dolçor. A continuació del breu silenci ella enllaça l’habitual acomiadament, però aquesta vegada conscientment personalitzat: “...moltes gràcies senyor Alcaraz i si no té cap inconvenient torno a cridar-lo el proper dijous” “Cap inconvenient” “Adéu” “Adéu”.
Després de tallar la comunicació, els dos desitjaran tornar a establir-la. Mentre tant ella continuarà afegint adjectius a la personalitat d’ell, no més d’ell ara, amb la esperança de que algun dia pugui acaronar-los en un cos. Ell conscient del color dels ulls d’ella, amb la esperança de poder mirar-los de fit a fit algun dia. Cadascú dels dos començarà a descomptar els dies, les hores, els minuts, els segons per a que el calendari marqui en una planeta i una agenda les tres i mitja del proper dijous.