AVIS

En Cesc i la Núria s'animen a provar una nova manera de concebre un fill. Un sistema que planteja dubtes ètics i que, qui sap, potser aviat incorporarem en les nostres vides gràcies als avenços de la tecnologia.

– Cesc, Cesc! Ja ha arribat!

Tots dos van córrer cap al sofà, es van estavellar contra els coixins i amb un somriure alegre que anava de l’una a l’altre, van obrir aquell paquet immens. Els arribaven flaires de novetat amb cert regust opac de cartró. Per fi, ja el tenien aquí.

Dins de la capsa, a dalt de tot, van trobar-hi una nota. Hi havia un missatge escrit amb bona lletra i bolígraf blau. S’hi podia llegir: “Gràcies per la vostra confiança. Us desitgem el millor, família. Estem en contacte. Els AVIS”.

Van deixar la nota a la tauleta i van desembolicar aquella manta groga teixida a mà. Ho feien de mica en mica, com si obrissin els pètals d’una flor, fins que van tocar-lo a ell per primera vegada. Van fer un salt. De debò? El seu fill. El seu fill estimat.

Benvingut a casa, Martí… Van dir alhora mentre les llàgrimes queien sobre el caparró del seu fill acabat d’arribar.

– Ai, Cesc, toca-li la galta, és flonja i suau com el cotó…
– I mira, mira, com dorm, ha aguantat bé aquest viatge tan llarg, pobret.

En Cesc va treure la bola d'oxigen dels peus del nadó. Encara marcava una línia verda gruixuda, hi quedava aire per a dies. El va tranquil·litzar veure que l’empresa no se la jugava en aquest sentit.

Quan la Marina, la seva germana, els va parlar d’AVIS, li va semblar un negoci d’allò més cínic. Recorda com es va indignar de la poca ètica d’algunes empreses que s’aprofitaven de les desgràcies dels altres per a fer calés.

Però a mesura que ell i la Núria vivien un avortament rere l’altre, la tristesa, la frustració i la por els van erosionar les idees, fins al punt, que no només van canviar la percepció envers AVIS, sinó que van fer-hi l’Encàrrec de la seva vida.

El recorda bé aquell moment. Estaven nerviosos. Ell i la Núria volien “fer-ho” sí, però “fer-ho bonic i especial”. Aquell dia es van demanar menjar a domicili d’un dels millors restaurants ecològics de la zona: les tallarines amb bolets i la col kale preferides de la Núria. Els formatges i embotits del Pallars per a ell, i aquell vinet dolç i afruitat… Van jugar amb les llums de la llar per a crear un ambient romàntic, íntim, com quan eren joves. I havien comprat un ram de roses angleses d’un color magenta penetrant i que perfumaven de manera natural el seu bonic i petit piset a Espot.

Van començar a sopar. Amb la calma, s’havien dit. Quins cabells més bonics tens avui, Núria. Gràcies, Cesc, tu estàs més guapo i jove ara que abans! I feien esclatar aquí i allà unes quantes rialles amb la calma, però alhora nervioses, rialles que movien l’aire i escampaven el perfum de les flors altra vegada. S’havien conegut quan ella amb prou feines arribava als trenta anys i ell trenta-cinc. Ara, en Cesc, passava dels quaranta i sentia una pressió forta al pit. Ella no tenia la pressió al pit, però sí que la sentia forta a l’estómac, era conscient que els seus cinc anys de joventut respecte a en Cesc no eren suficients per a la biologia.

Els estava costant això de tenir fills. Un any i mig de mitjana els deien els amics, i ells somreien bonament com podien, sí, sí, d’això, molt bé, gràcies pels ànims. En portaven sis, intentant-ho de valent.

De fet, tornaven a estar en aquella sala d’espera del ginecòleg que tan bé es coneixien. És important fer una revisió un cop has… has expulsat. Perquè tot quedi net, saps?, llest per a la pròxima vegada. A la sala, un documental de lleons africans en plena cacera se suposava que els havia de fer més lleugera l’espera.

– Cesc!

El noi va cridar de dolor, tenia el colze de la Núria encara clavat a la costella quan va llegir la targeta que li ensenyava amb la mà agitada: AVIS.

– Núria, tampoc és tan estrany trobar aquesta targeta en la sala d’espera d’un ginecòleg, em diguessis al supermercat…

– Cesc, jo… Ja no puc més. Em sento al límit de les meves forces. No suporto passar altre cop per aquest procés, aquesta il·lusió i desil·lusió, aquesta sensació que el cos se’m trenca miques, que em desconfiguro com una tele. Aquestes mirades condescendents d’ai, pobreta, aquesta sala freda, aquest documental de lleons!

En Cesc l’abraça. N’és conscient que la Núria porta una pressió afegida en tots aquests intents. Hi ha quelcom d’animal, de natura crua, amb cada embaràs que s’atura.

– Cesc, provem-ho si us plau –diu assenyalant la targeta.
–  No ho tinc clar, Núria…

En Cesc va canviar d’idea quan va conèixer la Violeta, la filla de la Marina i en Pol, encarregada a través d’AVIS. En veure-la en directe, així, tan ben feta, tan real, tan humana… Se li va trencar el cor. Aquell dia va veure clar que si el progrés havia aconseguit crear fills humans artificials era perquè així havia de ser. Que si havien nascut en aquesta època i això els permetia una vida més fàcil, havien d’aprofitar-ho. Oi que no es van oposar a l’arribada dels avions? O a l’ús d’internet? Van abraçar els avenços i punt, els gaudien sense patir. Doncs, havia arribat l’hora, i l’època, de gaudir de tenir un fill lab-grown, gràcies a la tecnologia.

I ben sopats i, ara sí, més calmats, tots dos van asseure’s davant l’ordinador i van entrar al web d’AVIS. Els va aparèixer a la pantalla un assistent virtual, un noi d’uns quaranta anys, ros, d’ulls clars i pigues a les galtes, amb samarreta blanca bàsica i cos musculat, que els feia preguntes amb veu dolça.

Eren les 00.05 de la nit, del 13 de gener, anota-ho, Cesc, anota-ho, és una data important.

L’assistent, que es diu Guillaume i que és francès, però té un català ben articulat, es va presentar i en 7 segons justos, s’hi van trobar còmodes i s’hi van sentir família. I ells es van deixar portar, fins que van adonar-se que en Guillaume no era tan virtual com semblava i que, de fet, era un home real que els estava atenent de matinada per ajudar-los a concebre un infant.

– El color dels cabells? Similar al vostre, sí. I pel que fa al sexe, nen o nena?

– Ens és igual, de veritat, el més important és que neixi sa –va respondre la Núria quasi en mode automàtic.

En Guillaume va prosseguir preguntant-los per les aficions de cadascú. Com eren de petits, què els agradava, quins records tenien d’ells i dels seus pares, i també dels seus avis, tiets, padrins, amics. També els va fer escanejar fotografies d’infància i passar-los vídeos, àudios i cançons. Els dits de l’assistent volaven sobre el teclat, les dades s’introduïen amb rapidesa i en pantalla veien un mapa de dades que anava creixent sense parar. Era fascinant veure en directe com engendraven el seu fill.

Van fer el pagament a compte per PayPal, pagarien la resta en uns mesos.

– Ja està, enhorabona, Núria, Cesc. El vostre fill acaba de ser concebut. En cinc setmanes us escriurem de nou per saber si s’ha produït correctament la implantació a les nostres matrius. Podeu estar tranquils, els nostres percentatges d’èxit són del 99,9%, si bé, el meu deure és explicar-vos-ho tot.

La parella va assentir, encara en estat de xoc.

– Cada mes, ens trobarem en una videotrucada i us explicaré com evoluciona l’embaràs virtual del vostre embrió. Podreu sentir-li el batec del cor, veure’l créixer mil·límetre a mil·límetre i col·leccionar-ne totes les ecografies. Gaudireu molt del procés, ja ho veureu, seran mesos de molta felicitat i sense entrebancs. Estic molt content per vosaltres. Per qualsevol cosa, sempre em podeu trucar, d’acord? Si voleu veure el vostre fill, sigui l’hora que sigui, només m’heu de contactar. Estem aquí 24/365!

La Núria es va abraçar a la pantalla de l’ordinador, en un intent frustrat de fer una abraçada virtual a en Guillaume. Ja l’adorava a aquell home, quina sort, que fos l’AVI virtual del seu fill.

Els nou mesos van passar de pressa. La feina, la decoració de l’habitació de l’infant, les ecografies, les reunions familiars i d’amics per explicar cada pas, cada novetat, els tenia distrets.

I per fi, aquella caixa opaca, però nova, en aquell 13 d’octubre. I ja el tenien en braços, i era un nen preciós, i es deia Martí, i tindria... cinc avis!

– Corre, Cesc, corre, agafa el mòbil i enviem-li una foto a l’AVI Guillaume.