Resumen
Una celebració entre amics els hi acaba obrint els ulls.
Relat
ENTUSIASME.
Difonia la seva esperança repetidament. Li havien repetit que resultava perillós, però es posava pesat parlant del seu convenciment sobre que tornaria la República.
—Els somnis són perfectes quan un mateix se’ls construeix al seu gust —li recriminaven.
—¡Qui no pateixi cap frustració, ha de frustrar-se per sofrir un càstig tan considerable! —es defensava, doncs era de tracte cordial sovint i de vocabulari educat segons el dia—. No solament vull existir, també vull ser. Qui sap si com actor de les meves circumstàncies em guia el destí.
—¡Idealista!
—T’haurem de fer entendre cóm és la vida.
Ho va repetir tant, es va posar tan pesat, que els amics, el dia que efectivament la República es va esdevenir, li van preparar una celebració especial. I, quan el sol era a Amèrica i el vi els hi omplia el cervell, es van posar d’acord, el van fer beure més que els altres per celebrar-ho i van seguir amb la broma, tancant-lo dins un taüt i passejant-lo pels carrers tot repetint a crits:
—¡Enterrem el vell règim! ¡Reneix la Republicà, que ens permet respirar a plaer!
Dins el taüt era ben fosc, un espai molt estret. El duien pel poble sobre les espatlles, aturant-se enfront els locals més significatius i poblats. L’ombra del taüt es desplaçava avançant-se i retardant-se al ritme de la llum dels fanals. Uns aplaudien, d’altres badaven o s’esgarrifaven. Es veien tant somriures com esglais.
Quan van escoltar els primers cops, van deixar el taüt al terra i es van apartar tot rient. Únicament havia d’empentar la tapa per obrir-la. Li tenien preparada una celebració per mostrar-li l'alegria provinent de la felicitat. No van considerar la minsa quantitat d’oxigen que hi cabia a la caixa. Va perdre el coneixement abans d’entendre i ajuntar forces.
Van obrir la tapa de sobte per riure junts i iniciar la celebració plegats, saltar, cantar i riure, però ja era tard. Ell només tenia força per panteixar i rumiar una bronca per als amics insensats.
Contínuament busquen quelcom, però és la realitat la que els troba.
L’endemà, altre cop junts, capcots, tot xerrant van arribar a la conclusió que els hi havia costat identificar la realitat, i que aleshores sabien que no existien el be ni el mal, existia l’ésser humà.