Resumen
El GR-11 és l'emblemàtica travessa que creua a peu el Pirineu. Una exigent seqüència d'etapes d'alta muntanya amb grans desnivells acumulats pel que cal una fortalesa física prèvia.
La nostra expèriència vital també és un camí que acumula dificultats i reptes que podem afrontar amb resignació o amb resiliència. La nostra protagonista es prepara per superar física i mentalment en solitari el GR-11 , anticipant possibles dificultats , però amb la il·lusió que la motivació i l'amor al territori li aportin a l'experiència vital satisfaccions i plaers que no ha assolit en altres esferes de la vida.
El relat és una declaració d'amor a la natura, al Pirineu, la seva gent, al seu passat i al seu futur i sobretot a qui l'estima i el preserva a contracorrent malgrat els reptes de la societat actual.
Relat
“Motxilla, xiruques®, cantimplora”, van ser les tres primeres paraules que vaig escriure en un petit bloc de notes, mentre tornava de la feina en tren una tarda.
La idea d’un repte dormia enquistada dins meu, mentre la vida navegava a velocitat de creuer. Tenia la impressió de que ja ho havia fet tot.
-“He plantat un arbre, he tingut un fill, he escrit un llibre”, em deia sovint a mi mateixa.
-“Tinc salut, una feina estable i un piset amb la hipoteca pagada”.
Amb cinquanta anys fets, tenia la sensació d’haver tocat sostre. Afortunadament m’equivocava!
Potser va ser una passejada en barca pel cap de Creus un estiu que vam fer la ruta de Salvador Dalí, potser haver llegit el suplement dominical del diari, un diumenge de sofà després de la migdiada, que parlava de que 2010 era de nou any jubilar i esperaven un allau de pelegrins al Camino de Santiago. Potser pretenia trobar resposta a les preguntes que un es fa quan sembla que tot ja es mou per inèrcia i que ja no estàs a temps de fer o de ser el que vas somiar quan ets adolescent. Potser volia aturar la monotonia i la rutina en que s’havien convertit algunes de les meves expectatives vitals.
De fet la muntanya m’ha agradat sempre, de joveneta amb el grup escolta havia fet l’Aneto, la Pica d’Estats i el Canigó, però amb els anys, les excursions es van limitar al Montseny i al Parc Natural de Sant Llorenç.
Vaig començar a acaronar la idea de travessar tota sola, aquest estiu, el Pirineu, seguint l’itinerari del GR 11, la gran ruta més emblemàtica. Un camí identificat per fites amb dues línies, la blanca superior i la vermella inferior. Una travessa de 788 quilòmetres en 47 etapes, que s’inicia a Hondarribia al país basc i el recorre d’oest a est acabant al Cap de Creus, creuant valls on abunden llegendes de bruixes que preparen pocions amb herbes remeieres i boscos on s’amaguen les ósses amb els seus cadells, mentre aus rapinyaires i caçadors cerquen preses quan arriba el desglaç.
De fet la idea no és original, ja al 1957, Josep Mª Espinàs, amb el seu bon amic Camilo José Cela, van travessar el Pirineu lleidatà i van publicar-ne l’experiència. Com m’agrada aquest fragment :
“El Pallars és un país de sol; la Vall d'Aran és un país de boira;
el Pallars és heroic, l'Aran és dolç;
el Pallars és mineral, l'Aran és vegetal;
el Pallars batega, l'Aran respira;
el Pallars és viril, la Vall d'Aran és femenina”.
He tingut la idea de portar com ells un bloc de notes i qui sap, publicar després les meves vivències.
Consultant a internet i en fòrums de muntanya vaig començar a documentar-me: com entrenar-me, com orientar-me, que endur-me, que menjar, on pernoctar… Llegir l’experiència d’altres que havien fet en solitari o en companyia la travessa, encara m’animava més a tirar endavant el meu secret projecte.
Vaig consultar dades sobre meteorologia. L’època ideal per fer muntanya, entre Sant Joan i Sant Llorenç, perquè a finals d’agost sovintegen les tempestes de tarda que poden dificultar la travessa i alguna nevada no és estranya en aquestes dates.
La meva feina com a docent, em permet el luxe d’una absència tant perllongada.
Amb assessorament mèdic i després d’una acurada revisió, vaig decidir que dedicaria una hora al dia a entrenar-me. Necessitava millorar la meva forma física i laboralment no era gaire activa. Podia aconseguir una hora al dia entre setmana, tenia companys que anaven al gimnàs, a cursos de preparació pel part, a balls de saló, a cantar a una coral, a la colla castellera… jo aniria en bicicleta dilluns, dimecres i divendres, correria dimarts i dijous, i els caps de setmana caminaria per senders del Vallès que no coneixia encara, amb brúixola i mapa en mà, res de GPS, per aprendre a orientar-me.
Per Sant Jordi, vaig auto-regalar-me la guia i un mapa a gran escala que vaig penjar a la paret de l’estudi de casa. Cada nit, després de sopar, prepararia per ordre, una a una les etapes, planificant itinerari, necessitats, logística i peculiaritats. Les darreres nits, començaria ja a fer l’equipatge.
Vaig plantejar-me d’anar des de Barcelona amb autobús de línia fins a Irun, però
vaig desestimar la idea pensant que amb avió arribaria molt més descansada en menys temps i sobretot per que des del cel veuria la magnitud del meu repte. Durant una hora sobrevolaria els cims amb neu perpètua, les valls i els tresors naturals que creuaria dies després amb el meu esforç.
Encara 70 anys després d’acabada la Guerra Civil Espanyola, el Pirineu, és el ventre de moltes bombes que no van esclatar mai, i soterrades, entre terra esllavissada i branques seques, en son profund dormen encara. Què m’amagues?
El Pirineu m’espera, d’origen quaternari pels científics, d’origen mitològic pels poetes romàntics. Per mi, un obstacle voluntari a la meva vida, un repte, una necessitat imposada.
Calia un equipatge complet, però lleuger. Vaig penjar un full en blanc a la nevera i cada vegada que entrava a la cuina, anava anotant: “sac de dormir, càmera de fotos, farmaciola”… Aviat més de 40 termes omplien el foli, calia simplificar però no oblidar res.
Vaig començar a llegir a Pep Coll, l’escriptor pallarès, va motivar-me encara més, no sols veuré muntanyes, valls, rius, pedres i esglésies romàniques. En aquest inhòspit escenari fa més de mil anys que existeixen petits pobles de pedra i fusta, com figures de pessebre on els seus habitants han fet front a les adversitats i han viscut dels recursos que la natura els oferia: miners del ferro, raiers, pastors transhumants de bestiar i d’homes i dones en temps de guerra… espècies quasi en extinció, herois històrics que mereixen la meva admiració. Gent forjada per la muntanya, forta, valenta, supersticiosa i noble, reservada amb els forasters, però també hospitalària.
Vaig decidir mantenir en secret el meu projecte. I sentia un pessigolleig dins meu quan algú m’explicava que tenia previst aquest estiu fer el Camino de Santiago, anar en sentit invers a la meva travessa, preveient matinar molt per poder aconseguir un llit en el proper alberg en el Xacobeo que es preveia el més multitudinari de la història de la humanitat. Alguns ho feien moguts per conviccions religioses, altres per afició a caminar, altres perquè ho fa tothom i es senten arrossegats a seguir. Jo faria el camí contrari, per alliberar-me de la meva pròpia ombra, de les meves pròpies pors i aprendria a coneixem millor.
Vivia el meu repte com una satisfacció personal, de demostrar-me a mi mateixa que era capaç de fer-ho. Passaria fred, gana, por, possiblement se’m llagarien els peus, aniria bruta, em rentaria amb aigua freda, estaria cansada, potser defalliria, em perdria més d’un cop, sentiria ganes d’abandonar… no era masoquisme. Pensava que els guanys serien infinitament majors, res que es pogués pagar amb diners. Veure sortir el sol i despertar-me amb els ocells, fer bivac i adormir-me sota els estels, beure aigua de les déus i no perdre la capacitat de deixar-me sorprendre cada dia pels petits i grans miracles de la natura que tenim massa oblidats sota la suposada crosta de civilització i consumisme. Havia de demostrar-me que estava viva i que creia en mi. Havia de fer-ho abans que les orenetes de l’envelliment se m’emportessin cap al sud.
“Barret de palla i factor solar”, important! el sol picarà de valent. No oblidar banyador i una tovallola petita. Podré emmirallar-me i submergir-me en llacs d’aigua gelada, en els circs on neixen rius com el Cinca, la Noguera Pallaresa o el Segre, que habitualment sols coneixem bruts i extenuats a la desembocadura .
Penso també en les incidències domèstiques previsibles, algú haurà de recollir el correu de casa i regar els escarransits geranis.
- Bona nit: “capelina, llanterna, mitjons de cotó sense costures”. Informaré als mossos d’esquadra de les meves intencions i els donaré un joc de claus de casa pel que pugui passar. I si no torno mai més?
Necessitaré alguns diners, per menjar i pernoctar en pobles i refugis vigilats. També hauré de planificar el menjar pels dies en que faci bivac o dormi en refugis sense guàrdia. L’aigua no serà problema, però he d’anar en compte per que havent ramats pasturant puc agafar una gastroenteritis i això pot dificultar encara més la travessa.
He matinat al caserio als afores d’Hondarribia on he passat la primera nit. Amb impaciència he esmorzat i he agafat queviures mentre el padrí, amb la txapela posada , per acomiadar-me toca l’acordió amb gran habilitat malgrat l’aspecte envellit de les seves mans i somriu mentre em mira.
He pres amb força els bastons de muntanya. Seran la meva crossa a les tarteres aparentment infinites i també el meu suport a les baixades, evitant caigudes i donant-me estabilitat per seguir endavant, sempre mirant a l’horitzó.
Com a Ulises, m’espera un llarg viatge. Ara seran meus els turons verds i suaus d’Euskadi, esquitxats de flors, els boscos atapeïts de fagedes de Navarra, els esquerps cims d’Osca on ja no hi creixen arbres, l’Aran, que ha fet de la neu adversa la seva font de riquesa, els prats del Pallars Sobirà al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i al Parc Natural de l’Alt Pirineu, on encara es pot escoltar el silenci quan no hi ha borrufa , les Valls d’Andorra, on isards, daines i muflons no entenen de fronteres, els camins de la Cerdanya allunyats de les ferides que deixen els 4x4 i la massificació de l’urbanisme especulatiu, els pics del Ripollès custodiats pel Puigmal, els volcans de la Garrotxa i la tramuntana de l’Alt Empordà. Tot el Pirineu és per mi!
He mirat el mar. D’aquí 47 dies el tornaré a veure, no serà el mateix. Ja no serà el Cantàbric brau i fred. M’esperen les càlides i manses aigües de la Mediterrània.
Mentrestant, el sol serà el meu còmplice durant el dia en aquesta aventura, patint i suant. A les nits, a la intimitat del descans, la lluna serà la meva amant, a qui dedicaré melodies amb l’harmònica, sota l’atenta mirada dels estels, abans de que les llàgrimes de Sant Llorenç em recordin que potser, lluny, algú troba a faltar la meva presència i la meva companyia.