EL SECRET DEL MESTRE DE PEDRET

El Mestre de Pedret va ser l'autor de les pintures de Sant Pere de Burgal. D'aquell conjunt pictòric, tan sols ens n'ha arribat una part.

EL SECRET DEL MESTRE DE PEDRET

El comte Artau jeu en una màrfega a la sala principal del seu castell de València d'Àneu. Per la finestra mira el sol que passa per damunt del pic Pineto. Mou el cap i lentament repassa un a un la petita comitiva que l'envolta. I expira.

Al fons de la vall se sent la remor de l'aigua, plena de vida, de la Noguera-Pallaresa mentre l'última llum del dia pentina lentament els cims pirinencs. El comte és mort.

La major part del seguici comtal s'ha quedat al castell de Sort per protegir el territori de les ràtzies que es produeixen al sud en el litigi inacabable, entre els dos cosins, pel domini de les terres pallareses. Tan sols la seva esposa, la comtessa Llúcia, els seus fills Artau, Ot i Guillem, la seva filla Maria, el lloctinent de confiança i l'abadessa Ermengarda hi són presents. Darrere la porta de la sala, també hi ha dos soldats que fan guàrdia.

Sense dir res, seguint el pla previst dies abans, embolcallen el cos en una mortalla blanca i el carreguen, amb gran dificultat, sobre un cavall negre de tir. Surten de la fortalesa i s'encaminen riu avall sota un cel curull d'estels i amb lluna plena. El so del vent que es mou entre les fulles i els crits d'algun mussol els acompanya. Caminen a bon pas i ni tan sols es paren per a veure aigua. Volen arribar prest.

En passar per davant de Santa Maria s'aturen, se senyen i reciten una pregària plegats en genuflexió com si demanessin perdó.

Dies abans la comtessa, en veure que el marit estava a les últimes després de tornar malferit d'una escaramussa, va pujar a Sant Pere de Burgal a demanar consell a la seva abadessa. A causa del seguit d'excessos que el compte havia comès durant anys contra els parents del sud, i amb l'apropiació indeguda de les rendes de Santa Maria, l'Església l'havia excomunicat. S'estava morint i com que no podia ser enterrat en terreny sagrat la seva ànima estaria condemnada a vagar sola tota l'eternitat. Tot i ser arrauxat i violent, un mala peça, la Llúcia volia que tingués un son tranquil. Pensava en l'honor del comtat i en el futur dels fills que tenien.
La religiosa la va rebre i se l'escoltà. La comtessa la posà al dia d'allò que succeïa i li demanà, no sense contradiccions interiors, si hi havia alguna manera de salvar-li l'ànima.
Treure-li l'excomunicació no era possible. El mal ja fet no podia tenir perdó. Tan sols quedava una opció: un ritual prohibit pel cristianisme, guardat secretament a la biblioteca del cenobi, que es basava en les antigues arts curatives de la zona: s'havia de submergir el cos del difunt a les profunditats d'un estany glacial abans de caure les primeres llums de l'alba de l'endemà de la seva mort.

Acabada la pregària s'aixequen i continuen. La Llúcia pensa que, un cop tot s'acabi, retornarà el santuari a l'Església. El seu marit no se n'hauria d'haver apropiat per a pagar les despeses d'una guerra entre germans que ella mai va assentir.

Segueixen riu enllà fins al punt on les aigües de l'Escrita s'aboquen a les de la Noguera. Des d'allí s'enfilen cap a ponent en direcció a Espot. Uns cúmuls que encara queden de la tempesta de la tarda, per uns moments, cobreixen l'astre de la nit. Mentrestant, un grup de llops que persegueixen un cabirol sense ramat, com un estel fugaç se'ls creuen pel camí. De lluny s'albira un punt de llum: algú feineja vora el foc mentre a les altres llars ja tothom dorm.

La vall s'estreny i el grup s'endinsa a l'interior d'un bosc frondós d'avets. Hi ha poca llum a la base i els seus ulls necessiten una estona per aclimatar-se i distingir el camí que es perd enmig dels arbres. Estan tan capficats que no senten el petit concert que fan els animals nocturns fent corredisses. L'aire és humit i fred, impregnat d'olor de resina que els tranquil·litza. En arribar dalt de la primera carena, oberta i pelada, recuperen la llum. Amb els ulls acostumats a la foscor, fins i tot poden distingir el color dels parterres de flors, els matolls de ginebró i les agrupacions de petits bedolls que entapissen els primers prats alpins.

Ja sols els queda l'última pujada, aquesta més llarga, que continua fent giragonses per les arbredes i els pedregars. Quan miren cap amunt, la llum dels pics, com un far els fa de guia mentre veuen el final. Al cap de poc, cansats, arriben al cim. La visió del llac de Sant Maurici amb el reflex de la lluna i el paisatge que l'envolta els reconforta i per uns moments s'obliden de la càrrega que porten.
S'acosten a la riba del llac, aixequen el difunt i el posen aigua endins. Abans que arribi l'alba, com si fessin un ofrena en un temple pagà, el submergeixen. El cos inert s'enfonsa a poc a poc en l'aigua gèlida abraçat pel reflex dels Encantats.

Comença el dia i a les primeres llums un núvol de boira blanca i densa flueix del llac. Una lleugera brisa que arriba de l'est se l'emporta bosc endins. Se senten les petjades d'un cos ferreny i fosc que es mou pel sotabosc humit, entre falgueres i molses.
Ressona un esbramec profund i llarg. Llavors, tot és silenci.

***

M'ha agradat el llibre Jo Confesso, d'en Jaume Cabré. Feia dos anys que el tenia sobre la tauleta i no trobava el moment de llegir-lo. Potser la percepció de la seva extensió m'ho impedia. Un dia qualsevol em vaig llançar de ple a la seva lectura. Em captivà i amb tres setmanes el vaig tenir enllestit.

El Monestir -per mi desconegut-, de Sant Pere de Burgal, on passa una part de la història em va cridar l'atenció.

***

Avui pugem amb un grup a veure el monestir. Si hi anem sols, no podem observar les pintures de l'absis. La visita l'organitza l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu i forma part del Joc de Dames, una ruta de descoberta del patrimoni que inclou la perspectiva de gènere a les visites per tal d'explicar als visitants què va passar al Pallars durant els s. XI i XII. Vol fer aflorar el paper de grans dones que la història ha silenciat. La Cristina n'és la guia.

El camí per arribar-hi és bonic i sinuós. Mitja horeta caminant des d'Escaló pel costat de llevant de la Noguera-Pallaresa. El primer tram és vora del riu i llavors es desvia per un corriol que s'enfila a poc a poc fins a assolir el petit altiplà on està situat el cenobi. Des d'aquí s'albira la vall, amb el riu al fons, emmarcada pels ocres, grocs i marrons de les fulles dels arbres. Un racó de món idíl·lic que desprèn una energia tel·lúrica que ens captiva.

Entrem a l'interior del monestir que es troba parcialment en ruïnes. Tot i que inicialment es va construir segons els preceptes carolingis, a finals del segle X es va convertir en una abadia benedictina femenina. Tal com el trobem en l'actualitat és fruit d'una restauració feta a finals del segle passat que va tancar la zona de l'absis amb un mur fet de fusta i vidre per protegir unes pintures romàniques que es troben a la seva part central. La guia ens reitera que són còpies. Les originals estan al Museu nacional d'Art de Catalunya, juntament amb les de Santa Maria d'Àneu des dels principis del s. XX.

La Cristina ens explica la rellevància de les pintures i en fa fixar en el personatge situat a la part dreta de l'absis central, a la part inferior:

- És la comtessa Llúcia de la Marca, -pintada pel Mestre de Pedret-, esposa d'Artau I del Pallars Sobirà i germana d'Almodis, muller de Ramon Berenguer I de Barcelona. El seu matrimoni va ser una jugada política de la casa de Barcelona per parar els peus al comtat d'Urgell, en expansió pel sud en aquella època. La comtessa va enviudar i va governar sola durant molt de temps i va aconseguir, amb algunes donacions, que l'església aixequés l'excomunió del seu marit, -anys després de mort- i que un dels seus fills, l'Ot, fos bisbe d'Urgell.

Observo les pintures amb precisió, sobretot la de la Llúcia. Em sorprèn la seva mirada: és distant i seriosa. També hi veig un punt de tristor, com si portés una càrrega massa feixuga a sobre. El vestit és luxós, amb pedreria, i està portat amb elegància. Però el que més em sobta són les seves mans. La mà dreta subjecta un llarg ciri i l'esquerra és ben oberta i situada al davant, com si volgués aturar o contenir quelcom molt poderós o ingovernable.

- Amb aquesta pintura, el més probable és que la Llúcia demani el perdó de l'Església i suposem que a l'altre costat de l'absis hi havia representat el comte. Penseu que és molt estrany que una dona que no forma part del món religiós estigui representada en un dels punts més rellevants d'un conjunt pictòric com aquest - continua la Cristina.

També miro els altres personatges de la part superior, on floten ingràvids, amb la seva aurèola de sants. A la dreta, entre les finestres, destaca la Mare de Déu portant un calze al costat de Sant Pere amb les claus. A l'esquerra hi ha Sant Joan Baptista i Sant Pau. I al centre el pantocràtor entre els arcàngels Miquel i Gabriel.

- La divisió actual del Pallars en dues comarques, el Sobirà i el Jussà, té els orígens en aquest moment, -emfatitza la guia mentre el grup comença a marxar.

Mentre els companys de grup comencen a sortir observo amb atenció la part inferior de l'absis, davant per davant de la comtessa. Sobre el guix envellit hi ha una gran taca fosca, -probablement d'alguna humitat que traspua pel mur-. Des d'una petita finestra, uns rajos de llum hi projecten uns puntets lluminosos com dos ulls penetrants.

És hora de marxar i la guia tanca el recinte. Em reuneixo amb el grup i baixem corriol avall comentant, extasiats, les vistes altra vegada. Mentre parlen sobre la visita jo em pregunto què li devien dir, al Mestre de Pedret, que pintés fa uns mil anys?

Un esbramec que ve del sotabosc ens fa apressar la tornada.