Resumen
La Llogaia és una jove adolescent que ha pujat a Espot a esquiar amb la seva família però les relacions amb els seus pares no passen pel seu millor moment i decideix quedar-se a l'hotel. Surt a fer un volt pel poble i descobreix una cova. Quan hi entra fa un viatge en el temps que la portarà a viure una aventura per l'Espot medieval. Al final del dia ella mateixa dubta de si tot ha estat un somni.
Relat
La Llogaia no estava gaire contenta amb el pla que els seus pares havien preparat per al cap de setmana. Havien decidit pujar a Espot per esquiar a les pistes d'Espot Esquí, però ella no en tenia ganes. Des de que havia fet setze anys la relació amb els pares no era per tirar coets. Sempre es discutien per qualsevol cosa. Per això, no van insistir quan ella els va dir que no pujava a pistes i que es quedaria a l’hotel. Quan els seus pares i el seu germà ja havien marxat va decidir anar a passejar i explorar el poble.
La Llogaia va començar a caminar pels carrers drets del poble. Va veure les típiques cases de pedra, amb les portes i finestres de fusta marró, i els llosats de pissarra. La Llogaia també va creuar el riu Escrita on l'aigua cristal·lina es barrejava amb el gel de les vores i una mica de neu que encara hi quedava als seus marges. Va arribar a una petita placeta on hi havia uns pocs bars i restaurants, amb les terrasses plenes de gent que prenien el sol d’aquell dia d’hivern i gaudien d'un cafè o una cervesa. En una botiga de productes artesanals va comprar una barreta de xocolata negra amb fruits secs, que va guardar per menjar més tard. La Llogaia va continuar caminant, sense un rumb determinat i es va adonar que Espot era un lloc tranquil i bonic, amb un ambient acollidor i agradable. Potser no havia estat tant mala idea el cap de setmana que havien planificat els seus pares.
Quan ja havia passejat per tots els carrers del poble va continuar pels camins del voltant i tot passejant va fer cap a una cova que semblava interessant. Ella encara no ho sabia, però havia fet cap al Forat del Moro, una porta a un món màgic habitat per fades i altres éssers fantàstics. La Llogaia va sentir molta curiositat i va decidir entrar-hi.
Quan la Llogaia va entrar a la cova es va quedar en blanc, tots els seus sentits van quedar aturats. No sentia el fred que feia a fora ni tampoc les seves pròpies passes al caminar. Els sons del seu entorn es difuminaven fins a desaparèixer i només quedava un silenci inquietant. La Llogaia es va quedar sense orientació ni punt de referència, sense saber si estava de peu o caiguda, sense tenir cap idea de si era de nit o de dia. Tot va ser molt ràpid. No va tenir temps de tenir por ni de pensar en res, només se sentia com si estigués immersa en un buit, sense cap sentit de temps o espai. Tot era negre i en silenci, i la sensació era la de flotar en un no-res inexplicable. Aquesta sensació de pèrdua total i desorientació es va mantenir durant uns instants que, tot i ser molt breus, potser només unes mil·lèsimes de segon, li van semblar eterns a la Llogaia. Quan la visió li va tornar, fou amb una intensitat que gairebé li feia mal als ulls.
Va obrir els ulls i va veure que el món ara era molt diferent del que havia vist fins ara. Mai havia vist un cel tant net i tant blau com aquell. Tornava a estar a Espot però ara els camins eren fangosos i les cases eren només de fusta i pedra. La gent la mirava encuriosida però no ningú no li deia res.
La Llogaia va anar caminant pels carrers de la vila i al llarg del seu recorregut no es va deixar perdre cap detall de tot el que hi havia. Va veure un ferrer que martellejava una espasa, un teixidor que feia un vestit amb destresa, una cuinera que estava plomant un pollastre a l'entrada d'un hostal, uns bous arrossegant una carro ple de fem i un botiguer que pesava peces de pa amb una romana. També hi havia moltes botigues amb els seus aparadors ben plens, on es venien tot tipus de mercaderies com ara teixits, espècies, perfums, sabons i barrets. La gent passejava pels carrers, conversava, reia i se saludava. La Llogaia es va deixar endur per l'ambient, absorbint tots els sons, olors i colors de la vila medieval. Finalment, va arribar a una plaça, on una dona que venia herbes remeieres li va preguntar en un català estrany què estava fent allà.
De sobte un grup d’homes va començar a discutir acaloradament. Enmig d'ells hi havia un jove que cridava més que els altres: era l'Arnau, el fill del senyor feudal. Quan es va acostar, va veure que l'Arnau tenia una espasa a la mà i que els altres homes també portaven armes. Va treure el mòbil i va fer-li una foto. Tot i que no entenia algunes de les paraules que deien de seguida es va adonar que allò era una emboscada que un grup de bandolers havien preparat contra l’Arnau.
Arnau era un jove d'uns vint anys, fill del senyor feudal de la vall. Era un noi ben plantat, alt i que es movia amb destresa. El seu cabell ros, lleugerament llarg i ondulat, li queia sobre les espatlles. Els seus ulls blaus, inquiets i vius, transmetien una curiositat i una intensitat poc comunes. Els bandolers, el volien agafar per obtenir un rescat del seu pare, ja que la seva riquesa i poder eren ben coneguts.
La Llogaia no podia permetre que l’Arnau fos segrestat pels bandolers. Es va posar nerviosa tot pensant com podia ajudar-lo. Sense pensar-ho gaire, la Llogaia va comença a cridar, amb totes les seves forces. Els bandolers es van sobresaltar i, per uns instants, es van detenir en sec, observant amb incredulitat la noia que estava cridant. Tothom es va fixar en ella: una noia que vestia d’una forma molt estrafolària i que parlava en català però d’una manera ben estranya. La Llogaia sabia que no podia fer gaire cosa més, però esperava que la seva veu servís per alertar la resta d’habitants del poble. Es va crear un desconcert que l’Arnau va aprofitar per fugir. Només la Llogaia es va fixar per on havia marxat.
Aviat però tothom va deixar de banda aquella noia estrambòtica i els bandolers van tornar a la recerca de l’Arnau. Ella va fugir a poc a poc pel mateix lloc per on havia vist que marxava l’Arnau amb la intenció de trobar-lo. Va caminar pels carrers i va veure una casa estranya: una de les parets era una pedra immensa. Es va acostar a aquell habitatge mig casa mig cova i va sentir un gemec com si s’hi amagués algú que estava molt cansat. Amb molt de compte, es va apropar a la porta i va veure que hi havia una petita obertura per on sortia una mica de llum. Va mirar per l’escletxa i hi va veure l'Arnau assegut al fons, amb la roba estripada i la cara ensagnada. La Llogaia es va adonar que estava ferit i necessitava ajuda. Va cridar-lo perquè s'acostés i li va demanar que sortís tot assegurant-li que l’ajudaria a fugir.
La Llogaia li va explicar a Arnau que coneixia una cova que estava a l'altra banda del poble. Era lluny però si aconseguien arribar-hi allà es podrien amagar i estarien segurs. L’Arnau va acceptar a contracor. No ho veia clar. D’una banda, perquè el camí fins a la cova era llarg i havien de travessar el poble per anar-hi, i de l’altra perquè es posava en mans d’una noia vestida de manera estrafolària. Però tampoc tenia cap altra opció per evitar els bandolers. Mentre creuaven el poble, uns dels bandolers els va veure i va anar a buscar els altres per empaitar-los. La Llogaia corria tant com podia per arribar a la cova del Forat del Moro, guiant a l’Arnau pel camí i intentant mantenir-se fora de la vista dels bandolers. La seva respiració es feia cada cop més ràpida i els seus peus cada cop pesaven més per la por i per l'adrenalina acumulada. Per un moment va pensar que no aconseguirien arribar a la cova però aviat va veure una pedra que va reconèixer de seguida. La cova ja estava a prop i va aconseguir trobar la força necessària per arribar-hi.
Van entrar tots dos a la cova i altre cop va tornar a tenir la mateixa sensació misteriosa que havia viscut abans. Va tornar a perdre el coneixement per un instant molt breu. La Llogaia es va adonar que el seu cor bategava amb força, com si volgués escapar del seu pit. El silenci de la cova era més profund que mai i tot el que sentia era la seva pròpia respiració. Els murs de roca que l'envoltaven semblaven amenaçadors i la sensació d'aïllament la feia sentir com si fos l'única persona al món. Els seus sentits estaven en alerta màxima i podia sentir el palpitar del seu cor als seus dits. La Llogaia intentava mantenir la calma i tranquil·litzar l'Arnau, però el seu propi temor la feia dubtar. Però llavors de cop va veure que no hi havia ningú més. No hi era l’Arnau. Va sortir fora i tampoc hi eren els bandolers. Havia tornat a l’època actual. No hi havia cap rastre de tot el que havia viscut. Hauria volgut tornar a entrar al Forat del Moro per veure què havia passat però era ja tard, començava a fosquejar, i segur que la seva família ja havia tornat d’esquiar.
En arribar a l’hotel els seus pares li van preguntar com li havia anat el dia. Estaven preocupats perquè quan havien arribat d’esquiar no hi era. Però volien evitar una altra discussió amb ella i no li van retreure. Per la seva banda, la Llogaia va decidir no explicar-los res. Tampoc s’ho haurien cregut. Si no la creien quan els explicava coses normals, del seu dia a dia, com s’havien de creure tota aquella història. De fet ella també pensava que tot plegat havia estat un somni. Segur que quan havia entrat a la cova s’havia donat un cop al cap i havia perdut el coneixement. Qui sap quantes hores havia passat allà desmaiada! Potser els ho hauria d’explicar per a que la portessin a un metge i li donés un cop d’ull. Però d’altra banda es trobava bé. Estava cansada però no tenia la sensació d’haver-se donat cap cop al cap. Millor no donar-hi més voltes. En lloc d’això va decidir buscar informació de la cova que havia trobat. Així que va obrir el mòbil i el va veure. No, no havia estat cap somni: allà hi havia la foto de l’Arnau.