Resumen
En morir la sogra, una dona madura s'adona que ha perdut bona part de la vida honorant la memòria d'un marit que no era com ella s'imaginava ni mereixia els seus sacrificis.
Relat
TARD, MASSA TARD
Puja les escales un altre cop. Esglaó rere esglaó de ràbia, frustració i impotència. Com més s’acosta a la porta, més profunda és la sensació d’estafa, més se li remou l’estómac. Cridaria, donaria cops de puny a les parets, vesaria, encara, més llàgrimes. Se n’està perquè és conscient de la inutilitat d’aquestes accions. Com de qualsevol altra que el cos li demani. Massa tard per a tot. Prop de vint anys massa tard. Si torna, mal que sigui empassant-se orgull i llàgrimes, és perquè s’hi ha compromès amb el fill. Vol ajudar-lo i l’il•lusiona tenir-lo a prop. De bona gana, però, llençaria el qui hi ha darrera la maleïda porta. O hi calaria foc.
Si us plau, cuida’t de netejar-ho. Tria els mobles que valguin la pena i, la resta, la regales o la vens; tu mateixa. Que pintin les parets de color blanc, volem que quedi lluminós. Recordo que l’àvia guardava unes tasses i unes copes modernistes la mar de curioses, crec que, a l’Anna, li encantaran. En fi, això, que refacin la instal•lació elèctrica i que ho pintin. A l’estiu, si no et sap greu, vindrem a viure unes quantes setmanes amb tu, mentre ho acabem d’arreglar. Vés-me enviant les factures, sobretot, que no volem que hagis d’avançar diners. Quedarà de fàbula, n’estem segurs. Decorant el que sigui, ets la millor; llàstima que no t’hi vas poder dedicar.
I tant que és bona decoradora! I bona cuinera, i bona mestressa de casa, i bona mare, tal com també fou bona jove i bona esposa. Irreprotxable, gosaria assegurar.
La sogra morí mig any enrere, i el pis l’heretà en Dídac, l’únic net, que, quan acabi el doctorat que fa a Alemanya, vol establir-s’hi amb la parella. El marit ja fa dinou anys que és mort, per causa d’un infart. Ella mai no s’havia avingut massa amb la sogra. Tampoc és que hi hagués hagut res greu, però l’acollida no havia estat precisament calorosa i les dues havien preferit guardar distàncies. Malgrat això, un cop mort el marit, decidí tenir-ne una certa cura: l’anà a veure uns quants cops a l’any i, quan les seves facultats minvaren, la telefonà sovint; a més, sempre que li ho demanà, l’acompanyà a fer-se analítiques i altres proves mèdiques. Ara bé, on es guardà de ficar-se fou en el tema de la neteja del pis; sabia que havia contractat una senyora uns quants matins a la setmana i li semblà millor mantenir-se al marge. En Cinto havia estat fill únic i, a la dona, li costava d’assimilar la pèrdua. Un fill massa contemplat i aviciat, segons el seu entendre; tant que, quan es casà, la mare li conservà l’habitació intacta. Com havia de buidar-la, després de la seva mort?
Fa girar la clau dins del pany i entra al pis. S’ho podria estalviar, li passa pel cap per enèsima vegada. No, no pot: ha de ser ella qui esculli què es conserva i què es ven, qui decideixi què es regala i a qui es regala, què es llença i a on es llença. Ha de ser ella qui repassi cada tros de paper i cada fotografia, malgrat que el dolor de les troballes li escorxin l’ànima i li reflecteixin, com en un mirall, l’absurditat de la seva vida. Ja que no pot fer marxa enrere, tal com desitjaria, vol encarar el futur descarregada d’enganys i obligacions.
En Cinto visitava la mare sovint amb l’excusa de recollir la correspondència d’un dels bancs amb què treballava. Li havia repetit cent vegades que canviés l’adreça i que se les fes enviar a casa, com les de les altres entitats. Ell, però, insistia en què sa mare no volia molestar i que, si tenia algun problema, no els ho explicaria cosa de la qual ella en dubtava moltíssim, i que així tenia un motiu per anar-la a veure i comprovar si necessitava res.
Pe la freqüència de les visites, havia deduït que en els comptes d’aquell banc hi devia haver molt de moviment. Tingué una gran sorpresa quan, un cop mort en Cinto i arreglats els papers, resultà que, en aquella entitat, sols hi havia una llibreta amb poc més de mil euros, sense entrades ni sortides des de la seva obertura. També la sorprengué que, en general, en els comptes de les entitats on sí que hi treballava, hi haguessin tants pocs diners. I la pensió d’un autònom, ja se sap...
Vídua amb un nen de dotze anys. Una vídua modèlica que, per Tot Sants, arrossegava el fill al cementiri a resar un Parenostre davant la tomba del pare. I, cada parell o tres de mesos, sense fer-se acompanyar pel noiet, li duia flors i netejava el vidre. Malparit! Cabró! Desgraciat! No, desgraciat, no; desgraciada ella, que havia deixat escapar al Lluís sols perquè cregué que la pèrdua del marit era massa recent. Després d’en Lluís, no se li presentà cap altra oportunitat que valgués la pena aprofitar.
Les dues caixes plenes de cartes del banc aparegueren dins l’armari de l’antiga habitació d’en Cinto. Tantes cartes per a una única llibreta sense moviments? es preguntà. La llibreta del marit podia haver-se estat ben quieta, descobrir els moviments d’ell la deixà devastada.
Aquelles cartes, amb el logotip al sobre i un full amb el nom i l’adreça del destinatari, tal com és habitual en la correspondència dels bancs, serviren a l’amant d’en Cinto, empleada en la sucursal del poble veí, per comunicar-se amb ell per concertar les trobades, per dir-li el molt que el desitjava i per detallar-li, amb pèls i senyals, allò que pensava fer-li, tan prompte en tingués ocasió. S’hagués volgut morir; l’hagués volgut matar. Quin penques! En una època sense mòbils i amb Internet a les beceroles, l’adreça de la sogra els solucionà el problema de la comunicació. De fet, en les darreres cartes, ella l’intentava convèncer dels avantatges d’obrir-se un correu electrònic.
Fidel a la memòria d’un ésser que mai no havia existit. Porc! Barrut! Per les cartes, s’adonà que, durant el temps que estigué vetllat l’agonia de la mare, ell (al•legant una punta de feina per no haver de presentar-se) aprofità per passar el cap de setmana a la platja amb l’amant. I, per l’escrit d’agraïment de darrera una foto, s’assabentà de les arracades d’or blanc i brillants que li havia regalat. Lògic que, alguns mesos, hagués hagut d’omplir el cistell amb patates, ous i llegums i passar per alt el peix i la vedella. I no per culpa de les factures retornades ni dels clients que es feien l’orni, com li havia fet creure el molt caradura. Si, en més d’una ocasió, el nen havia hagut d’aprofitar unes bambes que li anaven petites!
Pel que ha pogut deduir, aquella mala puta Conxita, però, per a ella, una mala puta. No la pot anomenar d’altra manera era una separada amb gens de ganes de deixar entrar un altre home a casa. Bé, entrar potser sí; de deixar que s’hi quedés, ni pensaments. Les al•lusions a la “sergent de la teva dona” i els comentaris del tipus “et faré tot allò que aquella bleda no gosa ni imaginar” se li han clavat a dins. Ella s’havia dedicat a la llar, a cuidar el fill i el marit, i a administrar i allargar fins al màxim les possibilitats de la darrera pesseta de primer, i les del darrer euro, més endavant. “Rata” i “tacanya”, com també s’ha trobat descrita? Amb tots els mesos en què, ara entenia el motiu, el seu misèrrim sou de dependenta havia estat l’entrada més substanciosa de què havia disposat! “Estreta” i “reprimida”. Quins collons! Mai no li negà res al marit ni ell li retragué mai que no li donés suficient. No creia que pogués tenir motius de queixa, més aviat el contrari, ja que no foren poques les vegades que, quan ell queia adormit, a ella encara li quedava corda per estona. Per no parlar de les emocionades notetes pel ram de flors de l’aniversari. Dos dies més tard que el seu, segons va poder deduir, que, la majoria d’anys, l’home oblidava.
Llegeix, rellegeix, estripa, esmicola. La mare que el va parir! Que, mai no sabrà del cert si la mare que el va parir en sabia res de les infidelitats d’en Cinto. Tampoc no li estranyaria que ho hagués sabut. Per al seu fill estimat, una dependenta de supermercat sempre li havia semblat poca cosa. En canvi, una empleada de banca, en els temps en què els empleats de banca gaudien d’un cert prestigi social, ja eren figues d’un altre paner.
Si en Cinto li hagués demanat el divorci, s’hagués enfonsat. I també emprenyat. I hagués lluitat per treure-li una pensió el màxim de digne més per en Dídac que per a ella, i no dubta que, a la curta o a la llarga, ho hagués acabat superant. Si, quan en Cinto morí, la sogra hagués acceptat l’oferiment d’ajudar-la a buidar l’habitació del fill i convertir-la en una saleta d’estar; si, llavors, hagués descobert les cartes, la sotragada hagués estat brutal, i tem que l’hagués pogut desequilibrar. Malgrat això, encara que hagués precisat d’ajuda psicològica o d’alguna medicació, creu que també ho hagués acabat superant. I s’hagués estalviat perdre tots aquests anys bleda, més que bleda, que, quan hi pensa, s’avergonyeix d’ella mateixa.
Ara, just ara, havia de descobrir la traïció? Ara que el cos li va agafant una forma de matrona que li costa de reconèixer-se; ara que la pell, tan fina i suau una pell que, en la soledat de tantes nits, ha frisat per sentir-se acariciada, s’ha poblat d’estries i arrugues, impossibles d’amagar; ara que, molts matins en llevar-se, li venen ganes de trencar el mirall.
Malgrat que cor, cos i ment clamin venjança, no se li acut com es pot venjar. Bé, anem-hi a pams. D’entrada, hi ha una cosa que la té claríssima: el nínxol que, des de fa dinou anys, honora amb flors i on ha reiterat al fill que vol ser enterrada, se’l ven. El que quedi a dins, que ho fotin a la fosa comuna junt amb el ram que hi deixà el mes anterior. A l’estiu, donarà instruccions al fill perquè la incinerin i que, de les cendres, en facin el que els sembli. Tret de ficar-les al nínxol dels sogres, que ha passat a ser propietat d’en Dídac i on ella no pensa acostar-se més. Així mateix, també es pensa vendre les aliances; la d’ell, nova suposava un cert perill posar-se-la per treballar; la d’ella, a punt de trencar-se per l’ús continuat: fins fa quatre dies, la dugué encastada al dit. Com també posarà a la venda un rellotge d’or boníssim i unes col•leccions de cromos que trobà a la cambra i que es cotitzen a molt bon preu. Amb el que en tregui de tot plegat, farà un creuer. El creuer que ell li prometia, cada any, per a l’any següent, si aconseguia que les vacances dels dos coincidissin i els clients pagaven dins el termini previst.
Deixarà el pis com una patena, s’assegurarà de regirar cada racó, no correrà el risc que apareguin més sorpreses i que sigui algú altre qui les trobi. Intenta sobreviure a l’engany i a l’estafa de què se sent víctima, i no vol, a sobre, haver de patir la vergonya que ho sàpiga algú més.
Se sent decebuda davant del frau i, en un poble petit com el seu, no es veu capaç de justificar davant de la gent impossible com li resulta de fer-ho davant d’ella mateixa la raó darrera de tants i tants anys perduts.