Resumen
Sembla un dia més, un dia qualsevol. Però, avui, a casa hi ha més gent i l'Escrita i les campanes ressonen amb força. La padrina sap que alguna cosa passarà, tot i que no està segura de què. Els anys i la ment emboirada la confonen.
Relat
Té la mirada distreta, com si tota ella s’hagués escapat balcó enllà. Fa estona que ha deixat d’estar pendent del mormoleig que sent al menjador. La seva consciència està tan marcida com ella, tot i que en algun racó de molt endins, hi descobreix una serenor que la trasbalsa, perquè no es reconeix en l’estat en què es troba. Fa anys que viu en una mena de presó estranya, concebuda entre un cos pansit i atrofiat que reposa en una cadira de rodes, i una ment aigualida que li dissol els records com el sol ho fa amb la neu.
Només un li balla pel cap des de fa estona. Té la sensació que ha passat massa temps sense saber res de l’Andreu. Parpelleja un parell de vegades per aclarir els ulls entelats i ressegueix amb la vista el tros de falda del Serrat de Sant Jaume que veu des de casa seva. Aleshores, adverteix la taca negra que escampa la seva lletjor com un mal i s’alarma. Intenta tombar el cap tot el que un moviment rovellat li permet i remuga.
―...eu? ...eu?
Al menjador, ningú li fa cas. La padrina fa temps que desvarieja.
―...eu? ...eu!
Es remou, inquieta. I el remugueig passa a ser un gruny que acompanya el balanceig del cos endavant i enrere, fins que uns braços prims i despullats l’abracen per darrere.
―Ja està, padrina. Ja està.
A redós de la Marteta, l’agitació se li assossega. Es passa la punta de la llengua pels llavis, la boca se li ha assecat i les paraules se li queden enganxades.
―...eu?
―L’Andreu no hi és, padrina.
Altra vegada, el maleït balanceig que ella voldria contenir i que se li desenfrena quan no entén què passa. De lluny, el repic de les campanes de Santa Llogaia anuncien el migdia i ella, no sap per què, es balanceja amb més força. Llavors, els braços la deixen d’abraçar per darrere i, quan se n’adona, ho fan per davant. A poc a poc, enfoca la vista en aquells ulls ametllats i riallers que li són familiars. La Marteta. A ella sí que la té present. El moviment es va aturant, com per art de màgia. Que n’és de maca, la seva neta!
Les mans de la Marteta li agafen les seves i, per un instant, ella les confon. No recorda haver-se pintat les ungles de rosa pàl·lid, però li agraden com ressalten en uns dits lliures de taques. I el seu anell? L’hauria de tenir al dit. Gira les mans d’un costat a l’altre sense entendre quines li pertanyen i quines han de créixer encara una mica més, fins que veu el cercle d’or ja gastat que li envolta un dit boterut. Somriu i es mira la joia, adés la Marteta.
Tot d’una, amaga una de les mans a la butxaca de la rebeca i la treu feta un puny. L’obre a poc a poc i mostra dos caramels. Un, li dona a la seva neta. L’altre és per a ella. Amb calma, desfà el paper per la ranura del mig fins que un caramel de pinyons treu el nas. Són els seus preferits.
El gust dolç la fa somriure. El gust dolç i ella corrents pel carrer, les trenes saltant-li amb cada bot, els cavalls, la catifa de caramels a terra. I, després, ja no hi va haver més caramels i tot va ser muntanya i un riu i molta neu.
La mirada se li torna a perdre muntanya enllà, ara pelada després d’un hivern fred. No és ni blanca ni verda. És marró, amb aquella taca negra. I l’Andreu?
―...eu?
Tot va ser muntanya i un riu i molta neu, sí, i l’Andreu. Ell havia nascut a Espot, a la mateixa casa on vivia quan ella va arribar-hi, no sap ben bé com. L’havien fet cridar uns parents llunyans perquè tenien un oncle malalt que s’havia quedat conco i, enfeinats com anaven en aquella casa, ningú podia atendre’l en condicions.
L’oncle ja no va sortir més del llit, però ella li obria la finestra cada matí perquè sentís la remor de l’Escrita. A la primavera, quan aquella aigua s’enduia tota la neu dels cims, l’oncle era quan es posava més content i ella era quan més s’espantava. Quina feredat, tant de cabal!
I l’Andreu, que era una mica més gran, remenava el bestiar tot el dia. I, quan podia, pujava muntanya amunt a sentir-se ocell, li deia. Ella patia quan ja no el sabia distingir en la llunyania, però sempre tornava. I van venir els dos fills, i van marxar els sogres, i els seus pares. I, un dia, també va marxar l’Andreu.
La Marteta li eixuga la vora dels ulls i li somriu, però ella gira el cap i mira la muntanya, rabiosa. Li van explicar que va caure malament quan feia el Tuc de Saburó. Tant li fa. La muntanya la va separar del seu joc de nines amb les amigues del barri, de la falda de mare, dels llibres del pare, del seu home.
I, així i tot, un cop mort l’Andreu, no va ser capaç de tornar a Barcelona. Alguna cosa més enllà dels fills la va fer quedar. Les velles del poble deies que l’aigua del riu tenia poders. Amb ella duia la neu dels Encantats i, si t’hi banyaves, quedaves tocat per sempre d’aquella màgia que ja no et deixaria anar enlloc més. Ella tan sols s’hi havia banyat un cop, quan els nens eren petits. Potser sí que va ser l’encanteri allò que la va fer quedar a Espot per sempre.
Va ser un bon lloc per a viure-hi. A poc a poc, les veïnes s'hi van apropar, la van fer sentir part d'allò que era una mica com una família, amb les discussions entre veïnat, però també les festes i el mandongo, les misses i les bitlles.
Aquí va veure crits de suport i mandíbules premudes el dia en què el Generalísimo va visitar la central. I aquí també va ser on va perdre la por a la neu i on va fer la primera pesseta cuinant per esquiadors.
Avui, però, l’encanteri del qual li havien parlat s’ha desfet. Ella no ho sap, o potser sí i no en fa cas, perquè ha vingut tota la família. També el record de l’Andreu és més present que altres vegades.
Veu com la Marteta s’allunya un moment. Quan torna, duu una capseta de música que li posa a la falda. L’obre i una ballarina amb vestit rosat i llaç a la cintura la saluda giragonsant el seu cos menut al ritme d’una lenta melodia.
Ella també havia dut un llaç a la cintura. Sap que fa molt de temps, però no en coneix els anys. El seu llaç era negre, com la resta del vestit. Es va casar vestida de dol per l’oncle, però els batecs del cor li evoquen una felicitat antiga.
La Marteta li assenyala un calaix amagat sota la capseta. Ella estira un pom minúscul i queda al descobert la mirada fresca de l’Andreu.
―...eu...
Hi ha un plec de sis fotografies. La primera, la de l’Andreu amb la vara d’avellaner a l’espatlla i el ramat de fons. Una altra, el dia de festa major, ells dos, mudats. Encara festejaven, perquè la següent és la del casament. Una quarta dibuixa un retrat de família, l’Andreu al centre, a peu dret, i ella asseguda amb el fill gran al costat i el menut en braços. La foto dels nens sobre un trineu de fusta, amb una rialla d’orella a orella. L’última, la d’un aplec de Sant Maurici, altra vegada els quatre junts.
Per un instant, s’adona que tota la seva vida cap en una capseta custodiada per una nina que balla. No necessita res més. Qui ja no hi és, no hi pot fer res, i dels que ja són grans, han de fer el seu camí sols.
Alça la vista i es torna a perdre muntanya amunt. La fressa de l’Escrita sembla parlar-li.
Llavors, algú mou la cadira de rodes i la separa del balcó. Sent un Anem, mama sense acabar d’entendre on. La baixen a pes, com una reina dalt del seu tron, i amb moviments feixucs l’entren en un cotxe.
Quan veu que el poble s’acaba i les cases queden enrere, entén que el brogit del riu era un adeu i que, quan torni, serà en un grapat de cendres que espargiran a la muntanya, al costat del seu Andreu.