Sense memòria

Una noia perd la memòria de mica en mica. S'apunta tots els fets rellevants en unes llibretes fins que detecta un patró. Se n'adona que pot calcular el temps que començarà a oblidar. Un any pateix la pèrdua de la mare, per càncer, i decideix que no vol posar remei a la seva malaltia sinó que ja li sembla bé oblidar la seva vida al complert si això també significa deixar de sentir dolor per la pèrdua.

A totes les persones raretes del món i
a les que ho semblen (perquè encara no sé
què és millor: ser-ho o semblar-ho) i
a l'únic Ballestheros amb H que conec.

SENSE MEMÒRIA

Puc assegurar que he oblidat la meva infantesa totalment. Sempre he pensat que el meu problema de memòria era per un trauma que vaig patir de petita i que, evidentment, no recordo. Mai li vaig donar gaire importància a aquesta pèrdua, potser perquè de nena tampoc feia res que mereixés ser recordat.

Quan vaig créixer, ja de joveneta, pensava que la meva àvia m’enganyava quan em deia que ella recordava situacions viscudes quan tenia 2 anys. Com podia ser? Per mi era un miracle. La veritat és que sempre vaig pensar que era una forma de parlar i mai vaig creure del cert que pogués saber uns fets tan llunyans. Després em vaig adonar que no només era ella sinó que hi havia més gent que tenia records d’infantesa.

Per què jo era diferent? No en sé la resposta. Els meus records provenen de les fotografies del àlbums familiars antics. Són records fixos, sense moviment, ni so. I per això sospito que rememoro la fotografia i no pas el moment concret.

Abans creia que la memòria estava sobrevalorada. Tampoc importava gaire si s'havia esborrat el meu cinquè aniversari o el viatge que vam fer a final de curs de secundària. Però em vaig adonar que com més gran em feia, més m’oblidava del passat. El període augmentava. I això sí que em va preocupar perquè ara sí creia que havia viscut situacions que voldria retenir a la ment.

Puc assegurar que també els anys d’universitat s’han esfumat totalment. Quan quedo amb les amigues de l’època i parlen dels professors que hem tingut, els segueixo la veta però no recordo cap de les anècdotes que expliquen. Sembla que estiguin parlant d’altres persones. De persones que no he conegut: ni els seus rostres, ni els seus noms, ni l’assignatura que em van ensenyar.

Per això vaig començar a escriure llibretes. Estan plenes de moments que no vull oblidar. Hi ha milers de situacions, llocs... Un dels primers exemples és: «Sant Jordi 1999: el primer nòvio que em regala una rosa.» Però vaig aprendre que havia de posar més detalls perquè amb frases tan simples, quan les llegia anys més tard, no recordava ni de quin nòvio es tractava. Vaig perfeccionar les notes que escrivia però implicava més temps de dedicació, més línies i més llibretes. En tenia tantes que ja no sabia on guardar-les i em vaig passar a la informàtica. Guanyo en espai i també a l’hora de buscar, perquè el control+B em facilita la vida. També he millorat la selecció dels records. No cal guardar-ho tot. Cal saber què és important i què mereix la pena realment. M’he convertit en una especialista en arxivística.

Malgrat tot aquest esforç però, tenir una llista de moments molt ben descrits, no serveix per a res perquè quan rellegeixo el text és com si estigués fullejant una novel•la qualsevol per primera vegada. Recordo les escenes per la quantitat de vegades que ho he llegit però no per haver-ho viscut. Exactament igual que les fotografies dels àlbums antics.

Un amic em va dir: «Si et fas a tu mateix et sobraran peces» i segurament té raó. Em sobren masses peces, masses llibretes, massa temps invertit. Tot i que les meves llistes no valen per a res, no puc evitar fer-les. Suposo que és perquè sé que malgrat no recordar-ho, ho he viscut. Ho faig... per si de cas. Per si algun dia torna a mi algun fet bonic. Per si s’obre algun llum.

No entenc quin procés mental segueix el meu cervell ni si està resseguint algun pla que vaig idear, inconscientment, fa temps. Hi he estat donant moltes voltes. Moltes. I tinc tres possibilitats finalistes:
Potser de petita vaig fer un conjur i tot això és cosa de màgia.
Potser estic malalta i no em faig cap escàner del cap per por al que em puguin trobar.
Potser és que hi ha gent (com jo) amb poca memòria i que, simplement, el cervell, per introduir nous records n’ha d’esborrar d’altres.

Ara, puc explicar tot aquest drama sense preocupació. Crec que ho he superat perquè he detectat que existeix un patró cronològic. L’obsessió per les llistes m’ha dut la solució i he fet els meus càlculs. En breu haurà acabat el suplici. Ara, no considero el meu «problema de memòria» com una desgràcia sinó com una alegria perquè sé que aviat esborraré anys que fa temps que no vull evocar. Moments que em fan patir, sentiments que no vull sentir.

L’únic que desitjo és que el temps passi ràpid i comenci a oblidar quan tenia 24 anys. Aquell 2007 va trencar la meva vida. El que va passar no està escrit a cap llibreta ni a cap full de word. Però, de moment, tot és tan viu que encara em fa mal avui. Tinc gravat a foc aquelles hores d’hospital, la mare que perdia massa corporal diàriament, la cara d’ulls sortits i la pell enganxada a l’os. La mort que no arribava.

Durant la seva última nit em vaig esperar desperta per agafar-li la mà, en aquella habitació amb el llum esmorteït. També em vaig esperar, expressament, a que la Mort arribés. Volia veure-la arribar i cridar-la amb ràbia. Mirar-la al rostre i preguntar-li perquè havia trigat tan a venir. Pensava que em podria donar explicacions perquè ella hauria pogut evitar el seu dolor, els deliris, l’agitació, la por. Quan el rellotge va marcar les 6 del matí, la Mort va arribar amb un rellotge a la mà. Un d’aquells de cadena. El duia lligat al cinturó per no perdre’l. Caminava al compàs dels segons. Mesurava l’hora exacte que havia d’arribar. I a les 6:01 va posar la mà sobre el cos malalt i tot va acabar.

Silenci. El silenci més absolut va apoderar-se de tots els racons de la sala. Jo no em podia moure mentre veia actuar a la Mort perquè em vaig adonar que no li podia reclamar res. Ella havia acomplert la seva feina a la perfecció. Ella no sabia res del dolor, dels deliris, de l’agitació, de la por. Ella simplement arribava a l’hora, agafava l’ànima, la treia del cos i la deixava lliure. No podia escridassar-la perquè ella no comprenia ni la meva desesperació ni la meva impotència. I per això, quan la mare i la Mort van marxar només vaig poder donar-li les gràcies.
Tot. Ho vull oblidar tot: el dia que van dir-me que tenia càncer, les hores d'hospital, la nit infernal i aquells mesos amb la sensació que tenia un núvol a sobre. Un sentiment de tristor que m’acompanyava a tot arreu i del qual no em podia desempallegar.

I per això, no vull saber la causa de la meva desmesurada pèrdua de memòria. No vull que un psicòleg esbrini quin és el trauma que tinc, ni que un neuròleg descobreixi un tumor al cervell, ni vull pronunciar la paraula màgica amb la qual podrien retornar tots els records de cop. No vull res de tot això. No vull recuperar res del meu passat si implica no oblidar el meu present.

És estrany desitjar intensament que els mesos passin per esborrar... la vida. Ho sé però no m’importa. Soc així. Ho assumeixo amb totes les conseqüències. Potser és que soc una persona rareta... sí, i m’accepto... i potser amb el temps, fins i tot, m’oblido.