L’espera

La fada de l'hivern espera que arribi la senyal definitiva per poder deixar el seu cau...

L’ESPERA

S’apropa la tempesta.
«Si us plau, si us plau, si us plau…»
Potser aquest cop…
Fa tants dies que soc en aquesta cabana! El sol encara escalfa tant! I petites flors han tornat a treure els seus caparrons a la vora del camí. «No, no, dormiu, dormiu, petitones!»
Sento el riu córrer. Encara no ha arribat el silenci de les aigües congelades, tot i que ja som a desembre.
El Novembre va marxar, emportant-se amb ell les fulles seques. Sí, les branques gairebé són nues, però el Grèvol, el meu pit-roig missatger, m’explica que, fa uns dies, va veure brots verds en alguns arbustos. Brots al desembre! «Picoteja’ls, Grèvol, que no creixin!», li vaig ordenar.
Vull sortir! Hauria de marxar ja, però no puc, no fins que les senyals m’ho indiquin. Observo les carbasses jugar, i crido: «Marxeu ja, fugiu, que la vostra estació ja ha passat!». Trec el cap per la porta i les amenaço amb la meva escombra, però elles riuen, dansant al meu voltant.
Aixeco la mirada cap al vesc i observo amb preocupació les seves fulles pansides. Tanco precipitadament la porta i entro ràpid a casa. Un dia vaig sucumbir a la calidesa del sol y la meva pell va començar a posar-se vermella. I vaig trobar un floc daurat entre el meu cabell blanc! No, no puc abandonar encara la meva adorada casa. No fins que no vegi les senyals.
S’apropa la tempesta... i torno a implorar.
«Si us plau, si us plau…»
Però la pluja cau de nou.
* * *
Han passat uns dies i, malgrat que les branques dels arbres estan pelades com les urpes d’un gegant vell, el que hauria de ser un vent gelat no és res més que una fresca brisa.
Van passant els dies, però els indicis segueixen sense aparèixer.
El Grèvol em canta que ha vist un parell de nens acompanyats pels seus pares, amb la destral a l’espatlla. Han començat a tallar els arbres, que arrossegaran fins a les seves cases. Em diu que estan engalanant el poble amb llums. Que l’enorme avet de la plaça té una gran estrella dalt de tot.
S’acosta el Nadal. Una senyal més... però no suficient.
M’entretinc entrellaçant branques d’avet i eucaliptus; embastant pinyes i cascavells. Intento estar ocupada, deixant la casa a punt per la meva partida.
Ara, el dia s’escurça i la nit és més llarga.
«Si us plau, si us plau…»
Però el cel segueix seré.
* * *
Avui en Grèvol m’ha portat bones notícies. Arriba el fred vent del nord, i sembla que porta noves nuvolades. Però el cel encara llueix blau i brillant com un safir.
Sé que tot és a punt. Els nens miren cap amunt, anhelants, a través de les finestres entelades. La llenya s’apila als patis, i els trineus reposen a les portes de les cases. Les bestioles s’afanyen a buscar el cau que serà la seva llar durant els propers mesos. Les mares preparen sopa d’escudella fumejant. I les bufandes i jerseis de llana teixida per les àvies esperen, pacients, dins els armaris.
Les famílies comencen a guarnir les seves llars, i l’aroma a molsa i a avets de bosc comença a omplir les cases. Tothom espera que arribi el gran dia.
Però l’hivern encara no és aquí. No fins que jo pugui sortir.
Segueixo esperant, gronxant-me en el meu balancí, davant de la xemeneia sense foc, assaborint la meva infusió de canyella i clau, i rosegant galetes de gingebre. La negror ho cobreix tot. I llavors me n’adono.
El silenci.
No sento les aigües córrer. Obro la finestra, i un glop d’aire gelat travessa el meu rostre, la meva ànima. Miro cap a dalt i veig el cel encapotat, fosc i sense estels. És el silenci que precedeix la neu. I suplico un cop més, invocant a la fada: «Si us plau, si us plau, que nevi, que nevi, si us plau, Fada de la Neu».
El silenci.
I lleugeres volves comencen a flotar en l’aire. Cauen suaument al terra, com petites papallones blanques.
Per fi!
Surto com una exhalació i ballo, danso, danso malgrat el silenci. El fred em reconforta i m’injecta tota la seva energia. I arremolino els flocs que cauen, que semblen incrementar el seu ritme. Neva cada cop més, i observo com els arbres es van transformant en misterioses formes ondulades, com el sòl es converteix en una estora esponjosa. Veig un conill que treu el cap, s’aixeca sobre les seves potetes i segueix el seu camí cap al seu cau. Em miro les mans i observo, com si fos la primera vegada, com es fonen els flocs en la meva pell, que sembla que s’hagi tornat translúcida. El meu cabell s’ha convertit en un mantell congelat que oneja al vent, i els meus llavis gebrats criden de felicitat.
Soc un peix fora de l’aigua que torna a capbussar-se, per fi, a les aigües profundes del mar. Un ocell engabiat que torna a volar lliure pel cel infinit.
Però ja és hora de posar-se a fer feina. Els meus peus nus salten i m’elevo a través de l’aire fred. Giravolto, i petites agulles de gel s’estavellen contra el meu rostre per la velocitat, accelero, i em sento lliure.
M’apropo al poble. Em dirigeixo cap a l’enorme avet de la plaça, ple de llums que guspiregen, tan a prop que frego la preciosa estrella que brilla en el seu cim. I, al meu pas, es transforma en un gegant enfarinat que guspireja.
Em colo pels carrerons tortuosos. Cobreixo les teulades amb el meu estimat mantell blanc. Per allà on passo, la neu cau sense parar, com milers de petons silenciosos. Té la virtut d’absorbir tots els sorolls, i assaboreixo aquest preciós silenci. El sòl empedrat es transforma en un mantell flonjo que esborra les petjades. És tard, però a través de les finestres veig els rostres dels nens il·lusionats, emmarcats amb les seves manetes per veure millor l’espectacle. Fa molt temps que m’esperaven! I em saluden amb un somriure, emocionats. Hauran d’esperar l’endemà per agafar els seus trineus, que esperen als patis.
Miro al meu voltant i veig que, en la negror de les muntanyes, espurnegen llums als pobles, que semblen cuques de llum en la foscor. Queda molt per fer! Les nevades cada cop arriben més tard i jo tinc cada cop menys temps. Aquests humans hauran d’actuar aviat perquè, si deixa de nevar, serà la meva fi. I jo, la Fada de l’Hivern, no podré tornar a sortir de casa.
La terra està esgotada. Recordo amb enyorança quan deixava el meu cau tot just amb l’arribada dels moniatos i les castanyes, i no tornava a casa fins que les mimoses eren ben florides, als vols de la Pasqua. Era sempre fora, lliure com el vent, gebrant els arbres i tenyint de blanc aquest paisatge tant estimat.
Però no he perdut l’esperança: vull pensar que aquestes petites ànimes que bateguen rere les finestres esdevindran cors forts i determinats a actuar. Que tindran la suficient voluntat i coneixement per a aconseguir-ho. Que tindran el poder de canviar les coses perquè l’aigua segueixi regant els nostres boscos, perquè la neu segueixi cobrint els nostres cims. Tot és a la seves mans. No, veien la il·lusió als ulls dels infants no perdo l’esperança en les noves generacions.
I em llenço cap al cel, per dirigir-me a la ciutat. Aquest any els hi regalaré una gran nevada!