Resumen
Es van veure abocats a emigrar dels país, buscant noves oportunitats... alguns les van trobar, però d'altres no van arribar ni tan sols al destí...les gelades carreteres de França van ser l'escenari d'un terrible accident que ara tornava a la seva vida... però més que el record, el que l'angoixava era el xantatge a la que l'estava sotmetent aquell altra supervivent de l'accident. Allò li podia canviar la vida, millor dit, arruïnar-se-la... i el policia que l'havia anat a detenir ho sabia... però... era necessari que algú més ho sabés?
Relat
CAMÍ SENSE RETORN
El policia va aparcar el cotxe davant de la casa on vivia aquella dona, una vivenda a la zona alta de la ciutat que, només veient-la de fora, feia pressuposar l’elevat nivell de vida de la gent que hi vivia. De tota manera, si les coses seguien el camí que, lògicament, havien de seguir, la dona que allà vivia poc més podria gaudir-la. L’havia anat a detenir i ella ho sabia, sabia que, més tard o més d’hora, fos ell o un altre, un policia la detindria. Des del primer dia que aquell inspector, home correcte com pocs n’havia conegut, havia trucat la seva porta i, després d’identificar-se, li havia demanat parlar amb ella sobre un assumpte delicat, aquella dona sabia que el seu secret aviat deixaria de ser-ho i l’instint de supervivència, al contrari de com haurien actuat la majoria dels humans, va fer-li confessar la veritat tan bon punt el policia va preguntar: – Coneixia vostè Víctor Ueber? – i al cap d’uns segons va afegir – Sembla ser que coixejava una mica - . Prou que ho sabia ella que el senyor Ueber coixejava i també sabia com, quan i on va tenir lloc l’accident.
Ella també hi era.
El policia va encendre’s un cigarret. La dona va veure el foc de l’encenedor a través dels vidres mig entelats del cotxe. Era hivern i al carrer feia fred. Els seus records la van portar molt temps enrera, a un altre hivern que, de tan llunyà com ella volia que estigués, més a prop el veia, un passat que ella pensava haver esborrat, fins que va arribar el senyor Ueber.
El seu altre hivern eren records de carreteres gelades del sud de França. L’autobús havia sortit després de dinar. La nit anterior, la seva sogra els havia fet les darreres súpliques per tal que no marxessin. Ells no veien cap altra solució que marxar. L’emigració semblava l’única alternativa de futur per poder estalviar i emprendre un negoci. El seu marit era electricista i havia trobat una feina dins de l’equip de manteniment d’una fàbrica de components electrònics. Tenien un fill de tres mesos.
Quan al matí de la partida ella va llevar el nen, sota el coixí, va trobar unes tisores obertes i un floc de cabell de la criatura. No va dir res. S’ho va empassar per no amoinar el seu marit. Van marxar del poble amb l’autobús de línia que els va dur a la capital. A l’estació central d’atubosos van esperar que sortís l’autocar que els havia de dur a Suïssa. De mica en mica va anar arribant la gent que els acompanyaria en aquest viatge. Els somriures dels acomiadaments sempre són forçats però les llàgrimes són sinceres i, en aquella andana, se’n van vessar moltes. El nen tenia gana i ella va buscar un lloc tranquil i apartat de les mirades dels curiosos. Quan es disposava a canviar el nen de pit va entrar una altra dona amb un nen als braços. – El meu també té gana – va dir la dona que acabava d’entrar i continuà – Em dic Carme i aquest és el meu fill Pere. Anem a Suïssa, a Liestal. Allà hi ha el seu pare, que encara no el coneix i ja té dos mesets -.
- Nosaltres també anem a Suïssa, a Basel. El meu marit és electricista i ha trobat una bona feina, bé això és el que sembla. Em dic Isabel – i mostrant-li el nen va dir – i aquest és el Jaume i demà farà tres mesos -.
Van sortir plegades d’aquell lloc i es van acomodar en seients molt propers a l’autocar. De tant en tant els seus ulls es trobaven i esbossaven un petit somriure.
Prop de Figueres van parar a sopar. Cadascú va treure aquelles últimes menges cuinades encara al foc de les llars que havien deixat enrera. A tots els pesava més el temor que la il.lusió. La incertesa els neguitejava i tothom l’apaivagava com podia.
La nit era molt freda i fosca per les carreteres franceses. Els únics punts de llum estables eren els fanals dels pobles per on anaven circulant. Les primeres volves de neu van començar a xocar contra l’autocar tan bon punt van passar Sorges, poc després d’Avignon. El conductor va reduir la marxa. Tots els sentits els tenia concentrats en aquella carretera inhòspita. La temperatura de fora continuava baixant.
Van dir que havia estat passats dos quarts de quatre de la matinada. Quasi tots els passatgers estaven dormint. Davant del vidre mig glaçat de l’autocar van aparèixer les llums de Fiancey encara una mica llunyanes. De sobte, alguna cosa va creuar la carretera, obligant el conductor a donar un cop de volant. En veure que perdia el control en va donar un altre en sentit contrari, però ja no hi havia res a fer. L’autocar va caure per un marge de la carretera. No se sentiren crits. Quan es va aturar tot era fosc i en silenci. Encara va passar una estona fins que es van començar a escoltar els primers gemecs dels ferits. Ella recordava, com una cosa molt llunyana, el plor d’un nen.
El policia, dins del seu cotxe, va encendre un altre cigarret. – Ho hauria de deixar d’una maleïda vegada – va pensar, però això ho deia sempre. La història d’aquella dona l’havia fet pensar, des de bon principi, en la seva pròpia, en la dona que no va saber estimar i, sobretot, amb aquella filla que el mirava com a un estrany. Mentrestant, a dins de la casa, la dona continuava immòvil i ja només desitjava que, si aquell home l’havia de dur presa, ho fes aviat perquè no soportaria veure com els seus fills, que estaven a punt de tornar de l’escola, presenciaven aquella desagradable escena. Com una fuetejada pensà en el seu marit. Es preguntava quina seria la seva reacció en conèixer tot allò que mai hauria d’haver sabut. Volia apartar aquests pensaments del seu cap però en vingueren d’altres i va recordar la primera vegada que el va veure.
Va ser a la seu d’un bufet d’advocats de Barcelona. Estaven citades totes aquelles persones que havien sobreviscut a l’accident o bé els familiars més pròxims dels qui havien mort. Va saber qui era ell perquè quan l’advocat va llegir els noms de la Carme i el Pere, el rictus d’aquell home es va endurir com una pedra i les seves parpelles van estar una estona més llarga que de costum amagant-li els ulls. Per la seva banda, ella va escoltar el nom del seu malaguanyat marit amb resignació i immediatement desprès va sentir un immens dolor i un gran buit a les seves entranyes.
Van gastar tota la tarda en aquell bufet i la Isabel patia pel seu fill, que havia deixat amb una veïna. Quan van sortir ningú tenia clar si rebrien una indemnització o si havien d’anar a un judici o si estaven tots d’acord en demandar l’estat francès per no tenir en condicions les seves carreteres. En sortir al carrer era fosc i plovia, tant que ella es va treure el jersei i se’l va posar al cap per tal de protegir el pentinat que s’havia fet abans de sortir de casa. Es va refugiar en un bar que hi havia a tocar del bufet. Va demanar un cafè amb llet i se’l va prendre mentre observava a través dels vidres si la pluja minvava. Tot d’un plegat, sentí una veu al seu darrera – No semblava pas que hagués de ploure avui. Quan hem entrat no hi havia cap núvol - . Ella es va girar i va adonar-se que qui se li dirigia era el marit de la Carme i, per tant, el pare del Pere. – Ens hem vist amb els advocats – va dir-li ell per si aquella dona no el reconeixia, ja que la seva mirada estava banyada de perplexitat. – Si, si, ja ho recordo – balbucejà ella. I amb el temps i les cites que cadascú va provocar, una cosa va dur a una altra i aquell home i aquella dona van acabar vivint junts. Després de totes les desgràcies la fortuna els va acompanyar. La Isabel era propietaria de tres drogueries a la capital i el seu marit havia posat en marxa uns restaurants molt exitosos. Al cap d’uns anys va nèixer un altre fill, en Carles i, pocs anys més tard, en Víctor Ueber va trucar la seva porta per primera vegada. Ell també havia estat a la reunió al bufet dels advocats i, des d’aleshores, ella no l’havia vist més. En canvi ell no l’havia perduda mai de vista. – Sé el que va passar – va dir-li sense preàmbuls. Ella mai li va preguntar què era exactament el que sabia, però aquestes paraules se li van clavar al cor com un ferro roent. Primer va ser una quantitat de diners assumible i ell va prometre que no la tornaria a molestar. Però el xantatge va continuar i els diners exigits cada vegada eren més difícils d’aconseguir.
Un dia ella li va dir que ja no podia aconseguir més diners, que la deixés en pau, que ja havia obtingut molts diners pel seu silenci i, aleshores, ell va formular les seves paraules més punyents. La va amenaçar de tal manera que la sang li va començar a bullir per tot el cos i l’ansietat li dificultava la respiració. Com va poder es va recuperar i el va citar a un parc d’una ciutat propera per fer-li el lliurament dels diners que li reclamava.
Al cap d’una setmana la policia va identificar el cadàver d’un home trobat a un parc com el d’en Víctor Ueber.
El policia que havia anat a detenir la dona que havia matat Víctor Ueber va pensar que la burilla del cigarret que estava apagant no cabria al cendrer del cotxe. Quan van trobar Ueber al parc li van assignar a ell la investigació. Sabia per experiència que els crims comesos per no professionals es resolien ràpids, però també acostumaven a ser els més justificats. Feia uns dies que es preguntava si aquella dona podia ser considerada com un perill, si la societat hi guanyaria alguna cosa si ell la detenia. També es preguntava com hauria actuat ell en aquelles circumstàncies. Què havia mogut aquella dona a fer el que va fer? Era condemnable? El policia havia vist els fills de la Isabel i sabia que eren feliços. Ella i el seu marit també ho semblaven. En Víctor Ueber no tenia ningú, ni tenia res tret dels diners que li donava la Isabel, emmanillada per un xantatge.
La Isabel es preguntava què estava esperant l’inspector, només el veia fumar sense parar. Víctor Ueber estava mort però s’acabaria sabent la veritat, tot i que hi havia dues veritats que s’haurien de saber, el que realment va passar i l’extorsió i el xantatge a què havia estat sotmesa per en Ueber.
De sobte, el policia va posar en marxa el motor del seu cotxe, va mirar on hi havia la dona i els seus ulls van coincidir per breus moments. Abans d’arrencar va encendre una altre cigarret, el va xuclar un parell de vegades abans de llençar-lo per la finestra i va desaparèixer d’aquell carrer i de la vida d’aquella dona.
Una llàgrima es va escolar galta avall del rostre de la Isabel mentre pensava en el plor que havia escoltat en aquella carretera gelada de França, aquell plor d’un nen que no era el seu, perquè el Jaume, el seu fillet, tot i que semblava que estava dormint, no havia resistit l’impacte. La Carme tampoc havia sobreviscut i el seu fill Pere necessitaria una mare. El que no estava disposada a acceptar la Isabel era que en Victor Ueber hagués entrat a la seva vida per a acusar-la d’haver matat la Carme per quedar-se el seu fill.
Uns carrers més enllà, el policia va pensar que aquella nit trucaria la seva filla.
Pseudònim: NN Belfast