EL FILL DELS ALTRES

El relat explica la història d'una dona jove en la dècada dels anys seixanta.

El fill dels altres

El final de l’últim curs s’apropava i amb ell, es baixaria el teló d’una part de la meva vida. Hagués trencat tots el calendaris, hagués arrancat les agulles de tots el rellotges, hagués agafat amb força la Terra per aturar la seva rotació. No volia que la meva etapa escolar s’acabés. Ja no m’agradaven els meus aniversaris perquè m’allunyaven del paradís. Ser nena em protegia de la foscor que vindria després.
Complerts els divuit anys, les meves companyes ja tenien, per a bé o per a mal, xicot. Els coneguts preguntaven a la mare si jo ja estava promesa. «No, encara no», responia ella.
Un diumenge, tot just tornant del casament de la meva cosina Núria, el pare em digué que el dissabte aniríem a visitar a la tieta Carme al convent. Era monja claretiana des dels vint-i-tres anys. El pare, tenia previst per a mi que em fes monja. Però ni l’aparent felicitat de la tieta, ni els exercicis espirituals, ni les xerrades amb mossèn Ramon, van servir de res. Va ser l’única vegada que vaig trobar l’empenta per expressar la meva voluntat. Val a dir que la meva germana Roser em va donar un cop de mà. Envejava el seu coratge. Però jo era d’una altra mena. Em semblava a la mare. Sempre vivint amb temor per tal de no ofendre ningú ni trencar la rutina.
Un matí, la Roser i el pare van discutir. Ho feien sovint. Després d’aquell altercat, la meva germana va marxar de casa. Perdia així la persona que em feia d’escut i sota la que trobava aixoplug. Ella em posava veu quan jo extraviava la meva i la por em deixava muda. Abans de creuar la porta, la Roser em donà una forta abraçada. La seva absència em va deixar nua, sense pell, amb l’ànima a l’aire, desemparada.
El pare em va trobar treball a la merceria d’un veí. Ningú em preguntà què volia fer amb la meva vida i jo tampoc vaig dir res. M’hagués agradat estudiar Belles Arts però ni tan sols se’m passava pel cap dur la contrària al pare. Tot el que ell deia estava bé de fàbrica, per dir-ho d’alguna manera.
Un tarde vam anar convidats a casa dels Bassols. Allà vaig conèixer al Gregori, el fill petit. Els Bassols eren gent com cal (?). Aquesta era la seva fitxa.
Un temps després, el Gregori em va demanar d’anar al cinema. I a aquesta primera cita, en van seguir unes quantes més. I va arribar aquell moment que no desitjava i que tant esperaven els altres. El Gregori em preguntà si volia ser la seva xicota. I em va sortir un tímid sí que no era sinó la disfressa d’un gran no. Em sentia atrapada. Els pares eren feliços, els futurs sogres eren feliços, el Gregori era feliç, el món sencer era feliç i jo, no tant.
El dia del casament era ben a prop. Jo somniava cada nit amb la boda i em despertava angoixada. Però semblava que la vida, la meva vida feta pels que m’envoltaven, m’empenyia i tancava les portes per on escapar.
La nit de noces va ser un desastre. Mentre el tenia al damunt, jo tancava els ulls i pensava en el nom de les meves companyes del col·legi, per ordre alfabètic, com quan sor Aurora passava llista.
El Gregori i jo, un cop casats, vam anar a viure a un piset propietat d’una parenta seva. Jo ja era oficialment, amb papers, un titella ple de fils que tots movien al seu gust.
Vaig intentar parlar amb la mare. Em calia dir-li que volia tornar a casa. Però aquests pensaments tan de dins, no trobaven sortida en els meus llavis. La mare amb mirava amb els seu càndids ulls color mel mentre m’acariciava el cabell i abaixava el cap. Em deia que tot aniria bé.
La segona part de la meva vida de casada duia per títol L’embaràs. El meu marit, els sogres, els meus pares, els tiets, els avis, els coneguts, els veïns, i potser la ciutat en fila , anhelaven que em quedés prenyada. Era el que tocava. I la natura semblava que em donava una treva. Jo sabia que tenir aquell fill em lligaria amb grillons a aquella vida vàcua El Gregori exigia ser pare. Volia quedar com un bon mascle. No em deixava tranquil·la amb el tema del nen. Això va fer que les nits de sexe augmentessin. En els moments de més angoixa, desitjava que el Gregori fugís amb alguna dona, que s’estimbés amb el cotxe o que li caigués un test ben gros al cap. A l’endemà d’aquests pensaments, a última hora del vespre, corria a l’església perquè el pare Ramon em confessés. Encara bo que, la majoria de vegades, el mossèn es quedava adormit dins del confessionari i es revifava cap al final, quan jo ja havia foragitat els meus suposats pecats.
Quan em sentia abatuda, agafava la Reineta, la meva nina, i l’estrenyia fort com si fos la barana que em separava de caure al buit, suplicant que em retornés a la infància.
Havia plorat tant que fer-ho ja havia perdut el seu sentit. Més d’un cop em pessigava amb ràbia perquè les llàgrimes brollessin dels meus ulls.
Feia dos mesos que la regla no em venia a visitar. I per primer cop l’enyorava. La seva absència no era sinó l’anunci del meu embaràs. No volia acceptar-ho. Cada vint-i-vuit dies em posava les compreses com si la menstruació m’hagués baixat. Però al treure-me-les, no havia rastre del color vermell. Estava embarassada. No podia dir-ho a ningú. Fer-ho suposava donar-li forma de realitat. La nàusees matineres van aparèixer i ben aviat tothom ja sabia que estava en cinta. Jo no volia ser mare. Aquella criatura era el fruit del altres. Jo el duria al ventre. L’havien engendrat les normes imposades, els «Què diran», els «És el que toca», els «És el que s’espera de una dona». I l’odi cap el Gregori va passar a aquell ser innocent que jo duia dins i que em recordava, sense descans, que mai sortiria d’aquella mena de presó en la que estava engarjolada per un crim que no havia comés. I vaig desitjar que no nasqués. Que abans de fer-ho, anés a parar al ventre d’una altra dona, d’una dona lliure. Tots estaven contens, es clar, eren els sues engendradors. Tots menys jo. El pas del temps no es va aturar pas. I un tres de maig, el Frederic va sortir del meu cos. Quan me’l van posar al braços no vaig sentir res.
Em sentia un ser quasi demoníac. Quina mare no vol al seu fill? Es antinatural. Aquestes reflexions em seguien arreu a totes hores. Farcien el meu cap. I ho vaig interioritzar. Era una mala persona. El Gregori volia més fills i els volia ja. Al menys tres més. Era una qüestió d’orgull de mascle. Un vespre, mentre el Gregori mirava la tele, vaig dir-li que jo no volia més fills. Les cames em tremolaven. El Gregori em va mirar i em digué que era el meu deure tenir-ne més i, sinó, que no m’hagués casat. Vaig donar mitja volta i vaig sortir de casa. Em vaig notar les cames humides. M’havia orinat a sobre.
Vaig pujar al terrat. La nit era serena. Em vaig asseure al terra. Em vaig arraulir i posà el cap damunt el genolls. Morir començava a ser l’alternativa malgrat que jo ja era morta feia temps. Només em quedava el cos i fer-lo desaparèixer.
La senyora Teresa del tercer primera, havia pujat a recollir els llençols estesos. Em va veure. Només la coneixia de vista. Hola! i Adéu! al trobar-nos per l’escala. No tenia bona fama. Era soltera i es deia que era atea i feminista, fins i tot, algú va dir que li agradaven les dones. «És un homenot, un gallimarsot» havia dit el pare d’ella en més d’una ocasió. Se’m va apropar i em preguntà si podia asseure’s al meu costat. No negaré que vaig sentir certa incomoditat. Em vaig adonar que m’estava convertint en un d’ells. Però va durar poc. Tenia un somriure franc i conciliador. Em va sortir sincerar-me. M’escoltà. No em va interrompre. En acabar de buidar el pap, la Teresa em digué que imaginés que jo adoptava aquell nen que era el fill dels altres. I ben segur que l’acabaria estimant. Seria com parir-lo per segona vegada. En aquell moment no vaig entendre aquelles paraules però, en el silenci de la nit, amb el cap damunt el coixí, aquelles paraules prenien sentit.
El Gregori tenia una amant. La mare em digué que els homes, de vegades, fan aquestes coses. Ho deia per consolar-me però jo, a aquella dona li devia que apartés el Gregori de mi encara que fos una estona.
El Gregori cada cop estava menys a casa. I va arribar el dia «D». El dia en el que van desembarcar a la meva vida la llibertat i l’esperança. El Gregori va marxar. Va demanar la nul·litat per poder casar-se amb la seva amant. Calia guardar les formes, es clar. I va desaparèixer de la meva vida. El Frederic es va quedar amb mi. Al Gregori no li esqueien les responsabilitats. I les paraules que un dia em digué la Teresa, eren ja una realitat.
El Frederic esdevingué llum, il·luminant la foscor que antany m’isolava de la vida i deixà de ser el fill dels altres per convertir-se en el meu fill.