La Menudeta Encantadora d’Aïgues

En un temps ple de dictats i imposicions una nena menudeta salva de morir cremat un llibre de gran valor. Una cap bibliotecària és testimoni directe d'aquest fet.

LA MENUDETA ENCANTADORA D’AÏGUES

Sense atendre a raons ni a precs, els militars del nou govern colpista van entrar a la biblioteca, on fins feia poc es debatia sobre art i ciència, música, poesia, filosofia i política, rescatant als grans autors clàssics de la literatura universal o potser presentant en oberta tertúlia i debat a joves escriptors que donaven a conèixer els seus primers escrits.
La directora va ser arrossegada fins el carrer, entre plors, veus d'indignació i crits de rebuig, què no van ser silenciats sinó a força de cops de punys i potades, alhora que quedà clausurada la biblioteca, ipso facto, proclamant la inadequació dels seus continguts, xarrades i reunions.
Els militars van amuntegar a la porta milers de llibres desautoritzats, entre el silenci còmplice d'un públic presoner de la por, atent però silenciós, submís i obedient, institucionalment separats els uns dels altres pels tres metres que fixava la llei, amb màscares i guants asèptics.
Quan el paper proscrit va definir una gran pira funerària, se li va prendre foc i les flames van créixer ràpidament fins acaronar el cel, en forma de gran columna de fum i menuts fragments de cel·lulosa i lletra impresa, sota els ulls observant d'un astre rei cada vegada més cobert per densos nuvolots.
Quan res semblava poder salvar els llibres i tant de coneixement escrit, va començar a ploure a bots i barrals, com si el mateix Sant Pere apòstol hagués donat l'ordre als seus àngels d'obrir els dics del cel.
A tothom va sorprendre la tempesta sobtada, sobretot després d’un tòrrid estiu on es superaven els rècords de temperatura d’antres anys i ni tan sols els més majors recordaven una estació tan àrida, capaç de convertir els camps i conreus en arenes i desert i transformar les muntanyes en polvorins, víctimes de l’oblit i dels successius incendis malintencionats.
La gent va maleir el temps, assenyalant-lo de boig, i va córrer a refugiar-se sota les cornises i teulades. Només una nena menudeta va romandre junt la foguera que en pocs segons va transformar les denses flamerades en una columna de vapors i corrents d’aigües.
Cap dels presents va reparar en ella o la recordà més tard. Sols jo vaig ser testimoni de com s'acostava fins a la foguera de llibres socarrats, ara de paper moribund i tots xopats i com va... agafar un llibre!, sense por a la pluja sobtada, als llamps o trons, sense por de no portar la màscara reglada ni a les possibles reprimendes, multes, càstigs o penes de presó per part d’aquells militars uniformats i armats què defensaven l’ús dels protocols, l’obediència i les lleis desproporcionades en compte del ciutadà, l’estima o el diàleg.
Abans de desaparèixer la que jo anomeni amorosa i afectuosament la ‘Menudeta Encantadora d'Aigües', vaig poder llegir el títol del llibre que va ser salvat primer de morir cremat i després ofegat, en una espurna i ràfega de llum sobtada: "El Petit Príncep"; això ficava en lletres grans i majúscules a la portada; una novel·la d’Antoine de Saint-Exupéry la qual, en un altre temps no massa llunyà, va ser considerada una de les obres mestres de la narrativa infantil de tots els temps.
Mai més vaig tornar a veure a la menudeta 'Encantadora d'Aigües', és cert, però aquell moment va quedar gravat a foc i aigua al meu cor i record, quan caiguda i adolorida pels colps rebuts veia com tot el meu món, i el d’altres sensibles i apassionats lectors i lectores, s'enfonsava en la ignomínia d'un temps ple de restriccions i dictats, mentides i manipulació sistèmica. Clar que vaig entendre que hi havia esperança després de tot, al ser testimoni directa de com una nena menudeta, amb la seva naturalitat i gran valor, decidí salvar del foc inquisidor...
...un text de gran valor literari!