Una flama qualsevol


Autor: Kay Guineueta

Data publicació: 08/03/2022

Relat

UNA FLAMA QUALSEVOL

“Què li darem en el noi de la mare?
Que li darem que li sàpiga bo?”

El Pol prem les botes contra els esquís i les encaixa amb seguretat dins les fixacions. Es posa els guants i agafa els bastons mentre mira al pare de reüll, esbiaixat, sense voler-lo veure excessivament. Què bé li queda el regal que li ha fet —pensa—, i li etziba un cop de mà gronxada en l’aire que el pare engrapa i serveix d’adeu.
—I això, Pol? —aquests pantalons d’esquí t’hauran costat un ronyó... i la jaqueta encara més...— li ha dit el pare a les quatre i cinc de la tarda d’aquell mateix dia, un dissabte qualsevol d’hivern, ni més glaçat, ni menys humit, ni tan sols especial.
—Et volia regalar quelcom pel teu aniversari... —respon el fill, i mira sense pudícia el rellotge costosíssim que llueix al canell. Aviat començaran a pujar dalt la muntanya per a baixar les torxes d’Espot, aquest any com a homenatge als morts per la COVID-19 al Pallars Sobirà, i aquest cop ell també hi serà.
No sempre ho ha tingut tot, però a vegades la vergonya de ser un consentit l’agullona per dintre, tot i que no sap ben bé com desempallegar-se d’aquell món engominat, caragirat, roí, en el qual ha viscut els seus divuit anys. Qualsevol dia fotrà el camp i no el veuran més, però no serà aquell.

Des de dalt de la muntanya, observa la pista de “La rampa”, sabuda pam a pam. El seu pati de jocs durant la infantesa, podria baixar-la, àdhuc amb els ulls tancats. La lluna està estufada i l’aire és cristal·lí, fet que reflecteix una llum encisadora damunt la neu, que alguns cops aparenta un mirall i, altres, es disfressa de geoda de dimensions gegantines.
Arriba l’hora i, molt en contra de la seva voluntat, un fil invisible es tensa dins el seu estómac, estrebant fins la incomoditat; són uns nervis intempestius i extemporanis que no havia anticipat, però que allí estan, incontestables, draconians, sense cap intenció d’abdicar.
Encenen totes les torxes amb parsimònia i emoció continguda, perquè és quelcom especial, molt emotiu, perquè fa dies que tots ho estaven esperant, perquè allí baix, els puntets quasi immòbils ja frisen per gaudir d’aquella processó de llums minúscules que es fa esperar. Encenen la seva i l’escodrinya com si pogués desxifrar-hi un significat inescrutable; el foc sempre té quelcom d’inabastable que no sabria definir. I aquella no és una flama qualsevol. Ni molt menys. És la flama que recordarà durant la resta de la seva vida.
Evoca la darrera conversa amb el pare. La mare tan sols és quatre memòries esvaïdes d’infantesa i un segon cognom anglès al document nacional d’identitat.
—Mira què ve em queda... N’has encertat ben bé la talla, Pol. Avui ho estrenaré, per a veure les torxes. Amb el fred que fot, m’anirà de meravella. Gràcies de nou pel regal, fill.
—Sí, és el vespre perfecte per a estrenar-ho. Ja hi comptava, ja hi comptava.
—El que no m’acaba de fer el pes és aquesta olor tan estranya... Que potser ho han tingut tancat durant molt temps en algun lloc amb productes químics? Algun magatzem potser... O bosses de plàstic... La veritat és que l’olor és força ofenosa, però ja li anirà marxant, no creus?
—Sí, és clar, segur que marxa. Solament s’ha d’airejar una mica.

El primer de la fila comença a lliscar muntanya avall, poc a poc, seguit del segon, i del tercer, i de la resta, en una serpentina sublim que, des de baix, amb prou feina s’intueix encara.
Alguns somriuen, altres estan tan concentrats com si en aquella baixada els anés la vida. Uns pocs s’emocionen, la llàgrima trucant ja a la porta. El Pol mira al cel, després als seus esquís, permet escapolir-se a un sospir que li surt d’amagatotis i es dona impuls amb els pals. Ha arribat l’hora.
El trajecte no es farà en cinc minuts, i el cervell no sembla notar el fred, doncs se li accelera mentre els esquís viren d’un cantó a l’altre. Al mateix temps, la ràbia que sempre ha sentit davalla en paral·lel i el dolor que sempre ha silenciat fa la cunya.
—Tu ja saps que t’estimo molt, oi, Pol?
—Sí, pare... —recorda haver respost milers de vegades a les mateixes asseveracions, fotocopiades amb desídia al llarg dels anys.
—Faria el que fos per tu...
—Ho sé, pare...
—Ets el meu nen, el meu príncep de rínxols daurats...
—Sí, pare...
—Perquè ets molt especial per a mi... Molt...
Una arcada el ve a empaitar, fora de lloc, i la reprimeix prement la torxa amb tota la força que té a través del guant feixuc. Cada cop li resulta més fàcil controlar-se quan la situació es recargola; seran coses de fer-se gran.

El pare, des de baix, parla amb l’un, comenta el descens amb l’altre, es cruspeix tot un got de xocolata calenta que escampa fumerola davant els seus narius. Mira amunt; encara falta força estona. Com la gana s’obre pas ferotge dins l’estómac i encara han de passar molts minuts fins poder baixar a sopar a Espot, escarba dins la butxaca que ha omplert abans amb unes quantes figues seques, la seva llepolia preferida i, com aquell qui bada, un parell d’elles van a parar dins la seva boca.
Moltes coses s’han capgirat a la seva vida els darrers anys; ja res és el que era, algunes delits s’ha escolat per la pica i el Pol fa segles que sembla defugir-lo, però les figues seques segueixen estant igual de bones que sempre, i li agrada que les coses romanguin impertorbables al seu voltant.

“Panses i figues i nous i olives,
panses i figues i mel i mató.”

La serpentina, ja completa i prenyada de petites guspires, arriba ben bé des de l’extrem superior de la muntanya fins a l’inferior. Mare, el proper any podré baixar les torxes? Pregunta una nena a la dona tapada fins a les celles que no es perd detall. Potser, bonica, ja ho veurem... Quan creixis una mica més...
El Pol sap que s’acosta, la final s’acosta i ho cobeja i ho repel·leix alhora. Tanmateix, no vol ser ell qui trenqui aquella línia tan finament traçada sobre la neu, i segueix lliscant pistes avall. A pam i mig de la seva cara, la flama li llença una escalfor més pròpia de l’infern que d’aquelles contrades. L’aparta lleugerament mentre ja veu, a la distància, enmig d’una munió de caps somrients, el del seu pare, abillat amb l’equipament nou de trinca que li acaba de regalar.
De nou, una arcada guerreja per la seva llibertat mentre grimpa pel seu esòfag, per la faringe, la gola, la campaneta. Aconsegueix mantenir-la a ratlla al darrer moment i quasi perd l’equilibri en un gir rutinari. El pare, cada cop més proper, no se n’adona i riu amb un somriure sempitern.

Arriben les primeres torxes, després les següents, i apareix el Pol, i es sent aliè a totes aquelles persones joioses. Sap perquè és allí; tanmateix, no s’acaba d’entendre.
Segueix esquiant una mica més fins arribar davant el pare i s’hi atura al davant, a dos pams, i es miren, però no d’igual manera. El pare estima el seu nen. El nen estima, per damunt de tot raciocini, aquell moment, ni un segon abans ni un segon després, que està a punt d’arribar. El moment exacte amb què tant ha flirtejat als seus somnis.
I ja no cal esperar més.
Sense cap pressa però sense dilacions, baixa la torxa a l’alçada dels esquís i la refrega als pantalons del pare, que no arriba a reaccionar fins que ja crema, tot ell, desprenent una olor insofrible a etanol, a acetona, a qualsevol cosa. A qui li importa l’olor que tot ho envaeix, si tots els ulls estan ja tatuats en l’enorme pira que camina dos metres titil·lants abans de caure, abatuda i en plena apoteosi de foc, al terra glaçat?
El Pol fa un cop de pal i s’hi atansa. Llença els guants a terra i treu un paper de la butxaca que no llegeix. No és necessari; se’l sap de memòria, mot a mot, coma a coma, àdhuc fibra a fibra d’aquell retall de diari. Sense sentir els crits trasbalsats dels presents, el llença damunt la pira, on ha de ser, al lloc que li havia estat reservant durant els darrers anys.

“El jutge del Jutjat de Primera Instància número 1 de Lleida deixa en llibertat sense càrrecs en M. S. P., natural de Tremp, i que va ser detingut fa tres mesos per presumptes abusos del seu fills durant cinc anys, des que aquest en tenia set. El jutge ha considerat que no existeixen suficients proves que sustentin la declaració del menor, i manifesta que hi ha indicis que les seves acusacions, que es van conèixer arran que aquest ho expliqués a un professor, puguin ser producte d’una imaginació desbordada. L’advocat de l’inculpat afirma que denunciarà el Diari Segre per haver menyscabat repetidament la reputació del seu client.
El seu fill, que ha passat aquest temps en una casa d’acollida, podrà reunir-se en breu amb el seu pare. Quant a la mare, resident a Sheffield i qui va abandonar el nucli familiar quan el seu fill era encara un nadó, no ha volgut fer declaracions al respecte.”

El Pol no fuig, simplement observa i sent com s’interna dins l’edat adulta, la de la maduresa, on existeixen l’equanimitat, la venjança, la mesura i la proporcionalitat. Per damunt de tot, hi existeixen els somnis fets realitat. Sospira tot l’aire que li cap als pulmons, i fins i tot una mica més. Com n’és, de captivadora, una bona foguera... Com espetega amb els diversos objectes que el pare du a les butxaques... I com s’agraeix el foc quan fa fred.

“Tam, pa-tam-tam, que les figues són verdes,
Tam, pa-tam-tam, que ja maduraran.
Si no maduren el dia de Pasqua
Maduraran en el dia de Rams.”