La llegenda del corredor d’Espot i el plat de costelles


Autor: Almenarenca

Data publicació: 08/03/2022

Relat

L’Oriol de Casa Joanet era plenament conscient que no podia decebre la resta d’espotencs i no pensava pas fer-ho. Tots els veïns del seu poble, Espot, havien confiat en ell i en la rapidesa de les seves cames per guanyar aquella petita batalla als de Boí. Ja feia massa anys que hi havia disputes i enfrontaments per la delimitació dels dos termes municipals i havien decidit posar-hi remei. Per aquesta raó, s’havien reunit els alcaldes i altres homes forts de les dues bandes. Finalment, havien acordat, després d’hores de discussió - hores acompanyades d’un bon dinar de discussió i hores regades per unes quantes ampolles de vi de discussió-, que cada vila escolliria un home, el més ràpid. Els triats sortirien, respectivament, de l’església d’Espot i de la de Boí, un dia i una hora convinguts i allà on es trobessin els dos corredors seria el punt que delimitaria la frontera.
Tots els convilatans sabien que l’Oriol era l’home més veloç del poble i un bon coneixedor dels millors camins. Era un home amb el cabell negre que ja començava a clarejar, tot i no tenir encara els vint-i-cinc anys, no massa alt, fibrós, de caràcter sec, però amb bon cor. El cas és que els veïns, arribat el moment d’escollir, no van dubtar gens. Ni tan sols es van plantejar en cap moment que fos algú altre, ni va passar pel cap de ningú establir una competició per triar-lo, a diferència del que havien fet a Boí, on havien organitzat, prèviament, una cursa per prendre una decisió.
En arribar el dia pactat, l’Oriol, que era pastor, s’havia aixecat de matinada, com feia habitualment, mirant de no fer soroll per no despertar la seva dona Maria Anna, que estava embarassada per primera vegada i no havia passat gaire bona nit. No li havia dit res però ell la coneixia prou per saber que estava amoïnada per ell i, a més, havia notat com es regirava al llit, cosa que sempre feia quan estava neguitosa i no podia agafar el son. Quan faltava poc perquè ell es llevés del llit, ella, finalment, s’havia adormit i per això va fer tots els possibles per no destorbar el seu descans. L’Oriol havia apariat el bestiar abans de sortir de casa, així a la seva dona ja no li caldria fer-ho, i s’havia dirigit cap a l’església de Santa Llogaia. No havia menjat res perquè allà li tenien preparat un bon esmorzar. L’alcalde havia manat a la seva dona que li cuinés un bon plat de costelles, convençut com estava que aquella vianda li donaria força i energia per arribar el més lluny possible. Com més enllà arribés, més gran seria el terme i més gran seria l’orgull del poble que ell governava. I així va ser que l’Oriol es va cruspir les millors costelles que es menjaria en la seva vida, preparades per la mateixa dona del senyor alcalde. Tan bones les va trobar que no en va menjar un plat, sinó dos i els va acompanyar d’un bon porró de vi i d’unes quantes llesques de pa. Només de pensament havia fet un esmorzar com aquell, i estava convençut que mai no el tornaria a fer. Ara entenia com era que l’alcalde, des de que s’havia casat, semblava estar sempre de bon any. Si ell pogués menjar així cada dia, no estaria pas tan sec i esprimatxat com estava, va pensar, amb una certa enveja.
Arribada l’hora acordada, va començar a córrer, després de la benedicció del rector i amb la presència d’un veí de Boí, que donaria fe que no havia sortit ni un segon abans d’allò que els homes forts havien pactat, –i, com ja hem dit, rubricat amb un bon dinar i amb un bon vi-. Un grapat de gent, sobretot alguns nens i adolescents, l’escortaven en la seva cursa, intentant emular qui per ells ja era un heroi. Ple d’orgull i amb un cert punt de fatxenderia, va forçar el ritme per mostrar-los com n’era de ràpid, així que de seguida va deixar-los enrere.
En quedar sol, va afluixar una mica la velocitat. Les cames li responien molt bé. Se sentia molt animat i sense cap problema va arribar fins al Prat de Pierró. Allà va veure el mal que les darreres allaus havien fet al bosc d’avets, un altre cop. Era ple d’arbres arrossegats per la força innocent de la neu i per la ràbia grisa de les roques i de les pedres. Tot i que no es volia aturar gens, va aprofitar que havia de creuar el riu Escrita per beure una mica d’aigua, ja que les costelles eren bones però li havien fet venir set. A partir d’allí, el camí anava paral·lel al riu, que quedava a la seva esquerra. Havia deixat enrere l’avetosa i ara podia veure algun avellaner dispers. En pocs minuts va arribar al bosc del Matet. Allà el corriol començava a pujar dret però ell continuava corrent amb bon ritme. Havia decidit que no s’aturaria fins arribar a l’Estany de Sant Maurici. Estava convençut que si parava, li costaria tornar a agafar el ritme. Notava la panxa plena. Ai, que aquelles costelles tan bones li començaven a pesar, va pensar.
En arribar a l’Ermita de Sant Maurici es va senyar, no fos cas que acabés com aquells dos caçadors descreguts que van quedar encantats per sempre a les muntanyes properes a l’Estany per no haver anat a l’aplec anual i per haver preferit anar a matar bèsties salvatges, però innocents de tot pecat humà.
Assolit l’Estany, el va deixar a la seva dreta. Tot i que, de moment, el camí anava guanyant alçada de manera suau per l’interior del bosc fins al Barranc de Subenuix, l’esperava un fort pendent fins al petit pla de la Coma d’Aiguabella, una petita cubeta plena de sediments, situada a l’entrada del petit circ glacial tancat pels cims de l’Agulla i el pic del Portarró i a partir d’allí, una darrera pujada fins al Portarró d’Espot, el punt més alt del camí.
En arribar al Portarró, però, un fort mal de ventre el va obligar a aturar-se. Aquell dolor era molt fort i, a més, li pujava coragror de l’estómac i es notava l’estómac molt pesat. Va anar de poc que no acabés perbocant tot l’esmorzar. Malaguanyades costelles, va pensar, ben bones que eren. Malaguanyat vi, bé que li havia baixat coll avall. No estava gens acostumat a menjar tant i li estava passant factura. Va decidir fer una petita parada per recuperar-se i, a més, ja havia superat la part més dura i costeruda.
Mentre es revifava, va aprofitar per contemplar el paisatge que s’estenia als seus peus en direcció a Boí. D’allà dalt estant, podia veure l’Estany Llong i l’Estany Redó, que quedaven més avall. Al camí de pujada cap al Portarró, ni rastre del de Boí, de moment. Tot i així, va decidir que no es podia permetre perdre més temps. Havia de continuar com pogués, malgrat que estava una mica marejat. A partir del Portarró, el camí feia baixada i era fàcil fer-lo de pressa sense esforços, malgrat no acabar de trobar-se bé.
Quan faltava poc per arribar al fons de la vall, allà on per als de Boí començava el camí de pujada al Portarró, va veure com s’acostava el seu rival. En trobar-se es van saludar. El noi es deia Jordi, també d’uns vint-i-cinc anys, alt, fort i amb el cabell negre, Tots dos es coneixien de ballar per diferents festes majors i de dur els ramats per les muntanyes. L’Oriol va elogiar-lo ja que la distància des de Boí fins allà era superior a la que hi havia des d’Espot i no es va poder estar de preguntar:
- Ep, noi! Deu n’hi do quina cursa que has fet. Què t’han donat per esmorzar que t’ha fet córrer tant de pressa?
- Què vols que hagi esmorzat? El de sempre. Un got de llet acabada de munyir. Però l’alcalde m’ha promès que, si arribava més enllà de l’Estany Llong, en tornar, em faria preparar el millor sopar de la meva vida. M’ha assegurat que seria un bon plat de costelles i que les prepararia la seva dona, a més del seu millor vi.
- Ai! No em parlis de costelles ni de vi!!!! T’has ben guanyat el sopar, doncs. A mi m’han donat l’incentiu per endavant i encara em pesa al ventre.
Tots dos van esclafir a riure i en acabat, van agafar unes quantes pedres grosses, les van apilar per fer una fita ben alta i es van acomiadar per refer el camí cap a casa.
Recuperat el silenci, allà quedà el munt de pedres, col·locades per homes, sense encanteris però amb un cert toc de màgia. No m’ho negareu, no?