Esquerdes

La presa de Sant Maurici s'esquerda i peta amb les consequències que això comporta pel poble d'Espot. Al mateix temps es reflexiona de totes les esquerdes -reals i metafòriques- que presta la vida: desenganys amorosos, pèrdua dels pares o desencontres amb l'autoritat. I amb tot sempre hi ha allò que perdura malgrat el pas del temps.

La Sandra ha tancat la porta d’una revolada i baixa les escales de tres en tres. Està molt empipada i sap que el que ha passat fa uns segons al despatx del director general d’Endesa al Pallars li sortirà car. No hauria d’haver tirat a terra el gerro xinès que presidia l’entrada: s’ha esquerdat en mil trossets i resultarà irreparable. Però el senyor Martínez l’hi hauria d’haver fet cas. Que la cosa pinta magra.
Geògrafa de professió i ramadera per vocació -i obligació-, la Sandra Masó va tornar l’any de la pandèmia cap al Pallars per encarregar-se de l’explotació de casa. El seu pare, que si per una cosa destacava era per ser fort com un roure, havia mort fulminat de Covid-19 durant la primera onada del virus. La mare, treballadora com una quera però poruga quan una vaca se li atansava a menys de tres metres, no es veia capacitada ni per tirar el ramat endavant ni per viure sola. I la filla, que s’havia instal·lat a Barcelona després de trobar feina en una multinacional, no va dubtar gens a fer el cop de cap que li permetria retornar a les seves arrels; des de llavors només havia tornat a posar els peus a la capital per recollir les seves coses, per anar a signar la liquidació a l’empresa i per dir-li al seu xicot -ara ja ex- que es confités les seves tonteries, la seva mare i les partidetes de pàdel de divendres a la tarda.
La Sandra entén però no comparteix els arguments del director: “el cabal del Noguera no pot augmentar perquè les barques del ràfting han d’anar segures pel riu”; “si aturem el ràfting, el sector turístic se’ns tirarà a sobre i els haurem d’indemnitzar”; “cal fer llum a partir de les sis de la tarda i deixar anar aigua abans és llençar diners”; “tranquil·la que ho tenim tot sota control”.
-La presa de Sant Maurici petarà en breu! -ha dit en arribar tirant-li un munt de folis a sobre la taula.
El director de la companyia elèctrica a la comarca, poc avesat a rebre gent perquè sempre és per llançar-li la cavalleria en forma de factura per sobre -i per tant ja no els deixa entrar al despatx-, fa l’intent de cridar la seva secretària. La noia l’atura amb un ràpid moviment de mà.
-Miri, miri -assenyala unes multiplicacions fetes a mà en una vora del full- el cabal màxim de la presa són dos coma tres hectòmetres cúbics; ara mateix a l’estany hi ha dos i mig hectòmetres. Sabent que als anys cinquanta les preses es feien amb pedra i formigó i que
per tant la resistència és del 16%, quan s’ompli el cent-deu per cent de la capacitat es farà una esquerda, que reduirà aquesta resistència i petarà en qüestió de minuts. Si la resistència equival a tres megapascals...
-D’acord m’ho estudiaré! -el senyor Martínez arrabassa els papers i els mira per sobre les ulleres d’augment, tot fent ganyotes que delaten que que no entén res del que la Sandra li està dient. La secretària acompanya la noia fins la sortida malgrat la seva oposició.
Un cop al carrer, la realitat: Sort al mes de juny és un bullidor de gent: estudiants que venen a fer estades de final de curs, viatges de l’IMSERSO, vacances d’aquells que hauran de treballar tot l’estiu i gent de pas és complicat obrir-se camí pel Carrer Major; i si a això hi afegim que els dimarts hi ha mercat i tota la gent dels pobles veïns acudeix a comprar o a fer petar la xerrada, arribar al cotxe pot resultar una feina complicada.
El camí de tornada de la Sandra cap a les Valls d’Àneu esdevé un martiri: entre els llamps i trons de la propera tempesta i el pànic per un imminent desbordament de l’icònic estany del Parc Nacional d’Aigüestortes, gairebé atropella un vianant a Llavorsí.
Un cop a la Torrassa, un impuls sobrenatural la fa desviar-se cap a Espot. Són les tres de la tarda: ni ha dinat ni ha deixat anar les vaques que deuen estar avorrides de tant menjar. Mentre puja per les costes de la carretera LV-5004, una Nissan Pathfinder blanca logotipada amb les lletres blaves d’Endesa l’avança a gran velocitat i la llança a la cuneta, per sort sense conseqüències. Després de l’ensurt continua, tot pensant que no sap ni on va, ni on vol anar ni tan sols perquè ha decidit prendre aquell trencall quan ella viu a Unarre.
****
La presa de Sant Maurici s’ha fracturat dimarts a les 4.39 PM. Tot i que ja es veia a venir ha enxampat dos treballadors de la central hidroelèctrica que, amb la tasca encomanada d’obrir una comporta, s’havien quedat embadalits mirant l’espectacle de llamps i trons des del punt zero on, al matí, s’havia format una incipient esquerda.
A principis d’any la primavera pintava magra; estiu calorós i sec -derivat del canvi climàtic- i una tardor amb temperatures per sobre del normal que, com en els darrers anys, presagiaven un nou hivern amb poca neu, per desgràcia dels esquiadors i de tot el sector serveis en una comarca cada vegada més turística com el Pallars. Però no: els astres es van alinear i a mitjans de gener tres pertorbacions amb nom de dona van deixar gruixos
més que considerables en cotes altes, saó exagerada i des del març una pluviometria excepcional per l’època. El fet és que a 10 de juny l’estany marcava una capacitat del 105% (cosa mai vista), i si no es deixava anar aigua la tragèdia esdevindria una realitat.
I efectivament: dia quinze de juny, vetlla de Sant Quiri i Santa Julita, advocats dels pobres, es desferma la gran tempesta. I de res ha servit que des de Madrid arribés un burofax que permetés que s’obrissin dues de les tres comportes de la presa: el mal ja estava fet i la força de l’aigua ha esquerdat una paret intacta des de 1953.
Mentre una munió de xafarders s’ho miren des del refugi d’Amitges, l’aigua comença el seu curs descendent pel que havia estat el riu Escrita i que ara és tan o més ample que l’Ebre al seu pas per Amposta. Les aigües arrosseguen el que havien estat avets centenaris, troncs de pi negre, pontets de fusta i fins i tot dos cabirols que no han estat a temps de fugir muntanya amunt. I el Nissan Pathfinder dels treballadors negats per l’aigua que havien deixat aparcat massa a prop de la llera.
Ràpidament, i gràcies a les noves tecnologies, s’estén la noticia amb un allau de fotos i vídeos i les trucades al 112 col·lapsen les centraletes de protecció civil, bombers i Mossos d’Esquadra de Sort i Vielha.
La llengua d’aigua avança a gran velocitat i engoleix tot allò que troba; si els càlculs són correctes en qüestió de mitja hora Espot quedarà ple d’aigua i els taxis que pujaven a Aigüestortes s’hauran de reconvertir a llanxes o piragües.
A les cinc en punt, tendes, rulots i bungalows del que havia estat un càmping de luxe amb vistes al Parc Nacional se sumen a l’aigua, fang, cartells indicadors, arbres de tota mena i embalums varis.
I finalment, quan passen catorze minuts de les cinc de la tarda -una hora talismà per l’independentisme català en els darrers temps-, les aigües i el seu seguici fan la seva entrada triomfal al poble d’Espot tot travessant per sobre, per sota i pels costats el pont de la Capella, que ja ha aguantat deu segles d’inclemències i ara no ha de ser menys. La majoria d’edificis de nova construcció correran la mateixa sort i es fondran en el cabal de runa i records que avancen, cada cop amb més recança, cap al Noguera Pallaresa.
*****
Asseguda en una roca de la carretera que porta a Estaís, on ha anat a parar encara no sap com però que li ha salvat la vida, la Sandra observa amb llàgrimes als ulls el devastador
espectacle que s’obre als seus peus. L’aigua, tan necessària per bèsties i persones, s’ha revelat una vegada més i aquest cop, massa a prop de casa seva. No dubta que després del shock del desastre apareixerà la negació, la ira, la negociació, la depressió i, mica en mica, l’acceptació per, a poc a poc, anar recuperant una aparent normalitat; les estacions s’aniran succeint, el poble tornarà a omplir-se de vida i l’Escrita tornarà al seu cabal normal, amb les seves aigües gèlides. No sap quants dels hotels malmesos tornaran a obrir o si l’esquerda -real i metafòrica- serà massa grossa per remuntar el negoci.
Qui si que observarà impassible i segurament se’n riurà de tot plegat serà el pont romànic de la Capella, aquell que es va fer l’any 1011 i que, a no ser que hi caigui una bomba nuclear -que ja seria mala baba-, serà l’únic capaç de narrar la història d’un poble i la seva gent. Una història que es pot resumir en esquerdes: les grosses, les petites, les que avancen, les que es poden taponar amb silicona i aquelles que, malgrat tot, ja hauran provocat un esvoranc tan gran que serà impossible salvar.