El tresor de l’hugonot


Autor: La ciutat roja

Data publicació: 19/03/2023

Certamen: II Certamen

Resumen

“El tresor de l’hugonot” és una història d’odis i fraternitats. Els Pirineus al segle XVI eren plens de bandits, lladronicis i traïdors. Hug d’Isavarre protagonitza aquesta llegenda acompanyat d’un novici i d’un dels bandolers més cèlebres i temuts de Catalunya: Arnau Escuder.

Relat

El tresor de l’hugonot

— Això ho podré fer jo algun dia? — va preguntar-li al mestre.
El vell li va dir que abans de sagristà s’ha de ser escolà, i que necessitava temps, encara. El xiquet era l’únic deixeble que tenia en aquell taller ple d’eines i curull de borralls. L’home demanà la pols d’or que és dins del cofre petit.
— Primer l’he d’obrir, perquè vós la guardeu com un tresor — va dir-li el noi.
El mestre butxaquejà i va treure la clau que obria l’arqueta on hi guardava aquelles precioses partícules que sempre em recorden la famosa història que commogué la vall durant anys. D’allò ja fa més de mig segle...
***
Aquell crit havia ferit el silenci de la nit. Una bestiola fugia de l’ase que avançava tan ràpid com podia pel camí ral i que era esperonat per aquell homenàs amb un hàbit de frare que li anava curt i que li deixava a l’aire els turmells ferits. La bèstia carregava unes alforges amb dos grans sacs i el seu pas era fatigat en aquella fosca on ni muricecs ni xuts es veien, de la boira baixa que hi havia. La torxa que duia en una mà li servia ben just per fer via en aquells verals on els esgarips salvatges que provenien del bosc glaçaven la sang més que l’intens fred que feia, visible a cada respiració de l’animal. Feia dies que rondava per aquelles terres però no s’acostumava als rigors de les nits d’hivern i menys amb la poca roba d’abric amb la que cavalcava en aquella escapada i amb les forces migrades per la fam, la son i els cops. Encara li botzinaven a les orelles els trets dels arcabussos i el dring dels espasins. Sense menjar durant dos dies i dormint amb un ull obert, necessitava un indret on refer-se de la penosa fugida d’una mort que ell creia segura i de la qual encara escapava.

Era viu de miracle i això l’alleugeria, però no suficient per fer-li passar la fam i les ganes d’agitar-se en algun jaç que ara, entotsolat a lloms d’un ase vell que havia aconseguit robar, només podia que somiar. Aquest ensonyament el despistà del retomb obert del camí, que el va posar davant d’un gran paret circular. Només se sentien les potades de l’animal i una llunyana remor d’aigua. Va resseguir el mur de pedra fins que trobà una porta, que picà amb força. Una salmòdia de veus masculines van arribar-li a les orelles mentre esperava senyals de vida a l’altre costat. Això és un convent i aquella paret, l’absis de l’església, va pensar.

Des de l’altra banda van preguntar secament qui hi ha? La pregunta el va sobtar absurdament i va haver-se d’inventar un nom a la impensada: soc Fra Hug d’Isavarre. M’agrada aquest nom. La porta la va obrir un jove, que es va fixar amb les ferides del foraster abans d’agafar el ruc pel ramal i procedir a descarregar els fardells que duia. No ho va poder fer perquè l’home va garfir-lo pel braç amb un excés de violència que el va atemorir primer i fer malfiar després. El mateix Hug va agafar els sarrons, i això va fer sospitar encara més el fraret, que va portar l’hoste al refectori i, posteriorment, a la cel•la per a convidats. El noi no va dormir en tota la nit, recelós com estava d’aquell monjo sorrut i agre que ni les gràcies m’ha donat, el pocavergonya. Volia saber-ne més d’aquell individu, i abans que despuntés el dia ja empegava l’orella a la porta de l’estança per a visitants, d’on va sentir una fressa de metalls que invocà la seva curiositat. Va guaitar pel forat del pany i la imatge l’astorà: en lloc del prelat hi havia un home amb camisola, pantalons a mitja cama i un corretjam amb dues armes i un coltell. Mecagondeu, m’ha vist… No havia tingut temps per refer-se del que acabava de veure quan la porta s’obrí i una mà com de gegant l’engrapà com si fos un conill i el va fer rebotre contra la paret amb fúria.

— Si crides ets home mort. O millor dit, nen. Ets nen mort — va amenaçar-lo abans de mirar per la petita finestra on només hi va veure camps i unes grans muntanyes que contornejaven de verd aquell paratge isolat. Les jaculatòries de matines dels monjos agustins havien començat, però la mirada com un punxó de l’impostor li feu entendre al noi que no tenia escapatòria possible. Li va preguntar el nom, i el xiquet va respondre amb un fil de veu que Mm.. Mau.. Maurici. Maurici Vallverdú.

— Molt bé, jove Vallverdú. M’hauràs de salvar la vida — sentencià Hug. El fraret mai no s’havia enfrontat a un comès d’upa com aquell, i en això cavil•lava quan defora es va sentir un crit eixordador: “Lo Batlle!”. Tothom coneixia el bandoler nyerro que s’havia ensenyorit dels camins i era el culpable de malvestats que assotaven mercaders i firaires. Arnau Escuder, “Lo Batlle d’Alòs”. Era la pell de Barrabàs i ara volia brega a les portes de Santa Maria d’Àneu, el santuari més important de les valls que acollia la comunitat eclesiàstica fundada per Sant Paulí de Nola.

— Sabem on és! Que surti el lladre, que ens ha de tornar lo que ens pertany!—, clamava el bandit. El viatger que el tenia segrestat era el pispa que buscava el bandoler i el seu escamot de saltejadors, i ell, un novici, estava atrapat en aquell joc macabre. La por el tenallava, però l’amenaça propera li destravà ràpid la llengua per indicar un viarany de fugida. Un passadís ocult sota l’església i que menava a la llera del Noguera Pallaresa. Un secret de la comunitat que el noi només descobriria si el seu captor li explicava les raons de l’escomesa. El fugitiu les donà sense badar boca: obrí els sacs i una lluïssor va destacar-se en la penombra de la nau principal de l’església. Or pur. Era un botí de monedes, anells i granalla, un tresor àuric cobejat pels bandolers, que el culpaven del fracàs d’un gran assalt i que per aquest motiu el volien passar a ganivet.

Ell no era catòlic. No creia ni en l’ombra de cap Déu. No creia en res enllà de les persones. Era hugonot, un protestant calvinista que havia fugit de França durant les guerres de religió i que havia arribat als Pallars de la mà de Galceran Cadell, el cèlebre combatent, germà del senyor d’Arsèguel, que havia aconseguit bastir un veritable exèrcit al seu voltant. Ell era el cabdill d’un enorme escamot de 300 bandits gavatxos que van posar en escac nobles i clergues de la Seu d’Urgell a inicis de l’any 1581. La seva història l’explicava mentre es dirigia cap a la cavitat que li havia descobert el novici i que era l´única via per esconillar-se dels bandolers que l’esperaven per matar-lo a les portes de l’església.

Manta vegades s’havia trobat amb l’Escuder, i en totes havia estat a punt de morir. Com ara, pensà mentre estirava els sacs, absis enllà. L’or era el botí que ell, juntament amb el bandit Plumette i els seus quaranta lladregots havia aconseguit en el saqueig del poble d’Alàs i del castell de Banat i que havia estat el motiu d’una emboscada de l’Escuder, assabentat del lladronici de l’escamot de francesos. Entre pendissos i rebolls va emboscar-se amb la seva caterva d’escurabosses, i quan els bandolers eren propers a l’església de Santa Maria de les Peces, van descarregar un furibund atac amb pedrenyals, faques i trabucs. L’escabetxada va ser majúscula, però el botí havia desaparegut. Hug evità que li omplissin el ventre de plom amb un moviment que l’havia fet rodolar per una balma propera. I amb ell, els sacs. S’havia convertit en l’únic custodi del tresor, i calia escapar.

Els furtadors de l’Escuder l’encalçaven seguint les petges del ruc, robat en una granja dels encontorns del terme de Cerc. Mig dormia de dia i partia amb la foscor que s’assemblava a la d’aquella llarga cavitat a la que havia entrat amb el vailet i que l’obligava gairebé a arrossegar-se a les palpentes. Per sort, la llum de la sortida es perfilà en la fosca mentre la remor d’aigua que havia sentit adés reverberava ara dins del túnel secret del qual va sortir alleugerit però encegat per la claror del matí. L’assossec va durar-li poc, però. Dos nyerros l’esperaven amb els pistolots a punt per enviar-lo a l’altre barri. Lluitar o morir. Amb aquesta idea, el gavatx va abraonar-se sobre els enemics, que ni temps van tenir d’advertir l’embat. Hug desembeinà un punyal i amb un sol moviment va obrir dues grans rialles als colls dels dos enemics. Sense amidar cap perill, va agafar els sacs amb l’or i muntà un dels cavalls de les seves víctimes. Esperonat per l’acolloniment, el xiquet va fer el mateix amb el segon animal sense saber on anirem a parar ara?!

L’evasió no li va passar desapercebuda a l’Escuder, que va engegar-se a tomba oberta a l’encalç dels dos escàpols. Els cavalls eren com llampecs en una tempesta on retrunyien crits i l’estrèpit dels arcabussos quan es disparaven. Les boirines de pólvora quedaven ràpidament enrere en aquella persecució mortal camps a través i que passà per la Guingueta i Estaís en un obrir i tancar d’ulls. L’hugonot va comprendre que no podria allargar molt més aquella fuga, i va desmuntar just en travessar el pont de pedra amb un sol ull que dividia el poble d’Espot. A plena veu va reptar el bandoler enemic a un duel només amb espasins i en el ferm sota del qual hi travessava un riu. La vida i la mort, a les nostres mans.

La mirada del “Batlle” espantava, de tan plena d’odi. Va treure’s el xamberg i la capa i flexionà les cames movent l’arma. La de l’hugonot va centellejar, i els dos van unir-se en un ball mortal per l’or, que havia quedat a mercè del novici, que encara panteixava de l’esforç per no caure del cavall. Bregador expert, el bandit va ferir el francès, que derrotat de genollons veia com l’enemic prenia els sarrons i els aixecava victoriós. Però l’hugonot va congriar totes les forces del que fou capaç per abraonar-se-li. Caigudes les armes, els punys dominaren la lluita, desplaçada damunt el balustre de pedra amb les saques pel mig. De cop, s’esquinçaren, i un diluvi daurat aturà els lluitadors, corgelats pel tresor que s’escapava corrent avall. Enfollit, “Lo Batlle d’Alòs” carregà amb fúria i feu caure l’enemic, però ell hi anà al darrere intentant aferrar la fortuna amb inútils manotades a l’aire. De l’aigua en va sortir camatort i ensangonat, però de l’Hug mai més no se’n va saber res. El seu cos es perdé entre les aigües.

***
— I el noi va morir també, mestre?— va preguntar l’aprenent recolzat en un banc de l’església.

Ell va somriure i va respondre que no, que va sobreviure i que es guanyà la vida explicant històries a les parets. Ara és un experimentat pintor que ensenya marrecs com tu. El jove va esbatanar els ulls per aquella revelació. L’or que hi ha en aquest sac de pols d’or és una part del tresor que l’Hug em va posar a la butxaca sense que jo me n’adonés abans d’entrar al pas secret i que algun dia t’hi portaré. La seva cara em va quedar gravada en la memòria i ara tu i jo la immortalitzarem en la restauració de la cara d’aquest serafí amb tres parelles d’ales.

— Però vol que un àngel dugui la cara d’un bandoler, mestre?

L’home riallejà mirant l’absis de l’església de Santa Maria d’Àneu.

— I escolti. Tot l’altre or dels sacs no es va trobar mai?

Potser d’aquí quatre-cents anys encara el busquen pel riu Escrita, pel Noguera Pallaresa o pel Segre, va dir Maurici Vallverdú.