DUES VIDES SOTA LA NEU


Autor: Ynnel Son

Data publicació: 17/02/2023

Certamen: II Certamen

Resumen

L'Olesya fa pocs mesos que viu a Espot i la primera nevada de la temporada fa que la nostàlgia l'envaeixi, tot desencadenant molts records del seu país. Una passejada sota la neu la durà a trobar-se amb el Cerni, que reflexionarà sobre la guerra i les persones que han de fugir de casa seva per aquesta xacra.

Relat

Aquella tarda van caure les primeres neus en aquell racó del Pirineu. Durant tota la setmana, ja hi havia qui en parlava, i amb l'arribada d'una onada de fred, la neu havia passat definitivament a estar en boca de tothom. Era protagonista indiscutible de les converses fortuïtes, de les trobades casuals (o no) a peu de carrer. Havia d'arribar aviat. Era qüestió de dies, d'hores... i aquella tarda, aquella tarda sí, per fi, van caure les primeres neus a Espot.

Embadalida, l'Olesya mirava caure els flocs des de la finestra de l'apartament en què feia cinc mesos que vivia. Les llàgrimes havien començat també, al compàs de la nevada, a lliscar pel seu rostre. No ho va poder evitar. Ja no recordava l'última vegada que havia plorat, potser va ser al poc d'arribar a les Valls d'Àneu, en la solitud d'una nit calorosa d'estiu, amb els grills, primer, i el remugar del vent, després, com a únics testimonis.

No obstant això, a diferència d'aquella nit, la nit més llarga d'aquell any més llarg del normal, ara l'Olesya sabia perfectament per què plorava. L'últim cop que havia vist nevar des de la seguretat d'una casa, d'un lloc on tenia raspall de dents i sabatilles d'estar per casa, havia estat a Dnirpó, abans que comencés la guerra, a 3.500 km d'on ara es trobava. Encara que la neu semblava la mateixa, ja no la podria veure mai més amb els mateixos ulls. Aquella neu la va transportar, gairebé violentament, a una vida que li havien arrabassat. Ara veia caure la neu i recordava la felicitat que l'envaïa, quan era petita, amb l'arribada d'aquell mant, que ho cobria tot de blanc durant mesos. Recordava les corredisses amb els amics i les amigues de la infància, les bromes del seu oncle Vasyl, cap a l'escola, amb la boca oberta, tractant de caçar aquells flocs blancs que semblava que no s'haguessin d'acabar mai.

Ja de més gran, se'n recordava de la sensació reconfortant de veure caure la neu des de la finestra de casa seva, situada en un bloc de quatre plantes d'època soviètica, amb una tassa de te calenta a les mans. Llavors tot quedava en suspensió davant d'aquella relaxant contemplació.

L'Olesya plorava perquè aquella neu la feia sentir a casa, estranyament a casa, malgrat que aquesta es trobés a milers de quilòmetres. Malgrat que haguessin passat tants mesos, malgrat la guerra. La puta guerra. Si ara hagués d'explicar com havia anat a parar a Espot, ho tindria molt difícil. La vida, en el seu cas, portava gairebé un any en pilot automàtic: aferrant-se a la idea de sobreviure. Primer va fugir dels bombardejos, d'una línia de front que estrenyia cada cop més les seves urpes de mort sobre la seva ciutat, situada a la riba del riu Dnièper. Un alberg temporal a Polònia, un viatge inacabable en autobús creuant Europa, una llitera a París, un hotel a Tarragona i ara Espot. Havia arribat al poble al juny, a un pis cedit per una família. Amb els estalvis i alguns treballs d'estiu, aprofitant la temporada turística, va poder anar tirant. Si algú li hagués dit feia un any que es retrobaria amb les primeres neus allà, en aquell pintoresc poblet a les portes d'un parc nacional, en un raconet d'aquella immensa Europa que havia hagut de descobrir a correcuita, s'hauria posat a riure.

Les primeres neus van sorprendre l'Olesya, malgrat que secretament feia setmanes que les esperava. Va eixugar-se amb la màniga les llàgrimes i va decidir que calia fer un tomb, que no només volia veure nevar, sinó que volia sentir la neu a la cara, obrir la boca, com quan era petita, menjar-se alguns flocs, entretancar els ulls, trepitjar-la, notar com es compactava sota els seus peus, com cruixia a cada passa, com reposava sobre el seu abric...

El camí que va fer va ser el que sempre feia quan tenia una estona. Va sortir de casa i va seguir la carretera amunt, fins a un hotel, moment en què va travessar el riu Escrita, amb les seves aigües clares i remogudes. De camí al pont, a l'estiu, aprofitant el bon temps, sempre la saludaven dues àvies que prenien la fresca, cap al tard, amb les cadires al carrer. Ara, al seu lloc, només hi era la neu, que començava a quallar. Aquells carrers, ara solitaris, eren l'únic testimoni mut de la seva passejada.

Va prosseguir el seu camí, més amunt, per després tornar a travessar el riu i seure en un banc. No estava cansada. Simplement volia gaudir de l'espectacle amb calma. Asseguda, com hipnotitzada per la neu que queia copiosament sobre la vall, l'Olesya no va poder evitar tornar a plorar: aquells avets, tan semblants als que es podien trobar a casa seva, amb la neu... eren una combinació que la transportava a un món que, ella ho sabia, ho sabia d'una forma íntima, ja no existia. Ja no existiria mai més.

Va ser llavors quan va notar una mà a l'espatlla, i en obrir els ulls es va trobar amb els del vell Cerni, que la mirava fixament.

- Estàs bé, Olesya?

- Sí, sí, és per la neu.

L'Olesya es va sentir com una ximple quan va pensar en la resposta que acabava de donar. L'idioma li impedia esplaiar-se més, però, tanmateix, el Cerni va semblar entendre-la, va assentir i li va preguntar si podia seure amb ella al banc.

- Sempre surto a passejar quan arriben les primeres neus. És com un ritual, ens recorden que ha passat un any, que el cicle de la vida s'ha completat i que la roda continua girant. També ens recorden que, per bé o per malament, seguim aquí, en peu.

El Cerni coneixia a l'Olesya de vista. Hi havia parlat un parell de cops a l'estiu, interessant-se per ella i preguntant-li si li calia res, era la primera refugiada de guerra que es veia per aquelles contrades en molt de temps i, més o menys tothom, n'estava al corrent.

- Al meu país neva igual, i aquells avets, són els mateixos.

Un altre cop va sentir-se com una babaua, però era realment el que volia dir. Li agradava contemplar aquell paisatge i alhora la feria. Van passar uns minuts els dos en silenci abans que l'Olesya s'aixequés i seguís el seu camí cap a casa on, segurament, se sentiria una mica més a casa que mai des que arribà a Espot.

El vell Cerni la va mirar mentre es perdia sota aquella cortina de neu, ara amb uns tons groguencs per la llum dels fanals. Va tenir un temps per pensar, va mirar amunt i va tancar els ulls, feia fred, però s'hi estava bé i tot estava recollit per aquell silenci que deixa la neu quan ho tapa tot. L'havia entristit molt veure aquella dona plorar, tan lluny de casa seva, tan sola.

Sempre que veia a l'Olesya no podia evitar recordar el mateix: el carro de son pare tirat per dos matxos, ell voltant sobre la palla, i els dos seguint el camí que anava a la Guingueta. Era a l'estiu de l'any 1943. A mig camí, una família, dos homes i dues dones, avançava penosament pel voral del camí, carregant com podien unes maletes, vestits de qualsevol manera. El Cerni recordava que era un dia calorós, però aquella gent anava molt abrigada, estranyament abrigada. El seu pare es deia Jaume i no era persona de moltes paraules, era més aviat brusc i desconfiat, especialment amb els estranys. Potser per això al Cerni el va sorprendre especialment que acollís a aquella família, que pràcticament amb un intercanvi de mirades els convidés a pujar al seu carro.

El trajecte fins a la Guingueta se li va fer llarg i estrany. Aquells desconeguts havien arribat al Pirineu des de terres llunyanes, fugint de la guerra i el feixisme, i van intercanviar algunes paraules amb el Cerni, en una llengua que no va poder entendre. Quan van baixar del carro, el Cerni es va sentir alleugerit i trist a la vegada, mai va saber què se'n va fer d'aquella gent, però sí que va saber que moltes famílies que semblava que apareixien del no-res per aquelles valls van acabar arribant a Barcelona i van poder començar una nova vida, lluny d'un continent en flames. Vuitanta anys després, no podia evitar recordar-ho. En la seva ment, un fil invisible unia a aquella família i a l'Olesya.

Ja feia una bona estona que era fora i ara sí que havia de tornar a casa, es va aixecar, va espolsar-se la neu de l'abric i de la boina i xino-xano va emprendre camí. La seva filla li havia prohibit taxativament les excursions furtives sota la neu, però vuitanta-nou anys eren massa anys per privar-se del seu ritual secret, de cada any, de passejar-se sota la primera nevada de la temporada.

Aquella tarda van caure les primeres neus en aquell racó del Pirineu. Ja hi havia qui en parlava, durant tota la setmana, i amb l'arribada d'una onada de fred, la neu havia passat a estar en boca de tothom, de les converses fortuïtes, de les trobades a peu de carrer. Havia d'arribar aviat. I aquella tarda, aquella tarda sí, per fi, van caure les primeres neus a Espot.