Resumen
A voltes a la vida es produeixen singulars coincidències, que sembla impossible que es puguin donar. També es donen singulars injustícies, algunes de les quals sembla que es repeteixin inexplicablement fins a l'eternitat.
Relat
Estiu de 2041.
Li ha semblat que era el seu nom, el que acaba de sonar ara ben fort pels altaveus de l'estadi, que no són pocs, repartits cada quinze o vint metres en llocs estratègics, a tocar de les columnes que sostenen les graderies. El més lògic i probable és que ho fos, certament, encara que la pronuncia s'allunyés un xic de la correcta. No és menys cert que, davant d'alguns altres pèssims intents que ha escoltat darrerament, reconeix que la d'aquest locutor encara ha estat una bona aproximació. Tampoc ho ha pogut escoltar amb nitidesa: el final del cognom ja s'ha dissipat entre la cridòria dels espectadors que s'aglomeren a l'estadi...
Avui aquest públic té moltes ganes d'aplaudir; fins i tot li sobten les ovacions iterades d'una gernació anònima que desconeix la majoria dels esportistes però que, malgrat tot, els obsequia amb uns càlids i generosos batimans.
Amb llàgrimes als ulls, la Marwa s'enfila al calaix del mig del podi per recollir una medalla de plata que no havia aparegut ni en el més optimista dels seus somnis. Ningú la situava entre les candidates per plantar-se a la final de la prova dels vuit-cents metres lliures, però hi accedí contra pronòstic i n'ha sortit victoriosa. L'afganesa ha hagut de recórrer un camí molt llarg per arribar fins aquí, i no és precisament el que va fer la setmana passada per acudir a aquesta república asiàtica de difícil pronúncia per participar als Jocs Olímpics... Per això no volia –ni podia– deixar d'aprofitar una oportunitat que probablement no se li tornarà a presentar mai més. L'èxit d'avui és la cirereta al seguit de caramboles i d'astres que s'han alineat de forma inaudita i gairebé miraculosa per fer-ho possible. Des de ben petita li ha agradat la natació; ha passat molts anys desplaçant-se sovint des de la zona muntanyosa on viu fins a la costa, per poder capbussar-se en una pràctica esportiva que el metge li recomanà per recuperar una esquena castigada en demesia per una adolescència amb excés d'esforços i treball. S'ha banyat en unes condicions que no sempre han estat gaire favorables, i aquest regal –la medalla de plata, que li arriba ara que ha fet els divuit– és tan inesperat com benvingut.
Se li fa insòlitament estrany l'esperit de respecte i gratitud que envernissa aquesta competició internacional: les rivalitats són relatives; moltes d'elles es guarden al calaix, i paradoxalment els seguidors i simpatitzants opten per premiar els esforços de tots els participants i les mostres d'esportivitat que puguin posar-se més de manifest. Com si la gent es cregués de veritat el que tan sovint repeteix d'esma: que poder-hi participar ja és mitja victòria.
Fa goig aquesta peça de metall que li han penjat al coll, tant lluent!
Ara les mirades han deixat d'enfocar-la i han canviat d'objectiu. Han conclòs, ja, els seus segons de glòria, per bé que –per a ella– aquests instants de glòria s'han fet ja eterns i els durà estampats tant al cor com a la memòria per sempre més...
Al costat dret de la Marwa, al lloc més alt del podi, hi ha l'Alexa exultant. Aixeca efusivament els braços assenyalant les grades del pavelló, on els pares d'aquesta barcelonina aplaudeixen entusiasmats. Tots ells saben que quan arribin a casa, uns quants milers de quilòmetres enllà, faran festa grossa. Li tenen ja a punt un esportiu blanc d'alta gamma, l'últim model, com ella volia. Divuit anys no es fan cada any... i guanyar uns Jocs, tampoc! L'Alexa ha assolit aquella meta per la qual feia ja mesos que estava lluitant. A partir d'ara, amb una mica de sort i constància, podrà continuar competint uns anys més i vivint de la publicitat i dels patrocinadors que l'han acompanyat fins ara així com de les diferents marques de roba que ja s'han posat en contacte amb ella i se li han ofert perquè vesteixi les peces que fabriquen.
Besa la medalla, que sap que lluirà d'una manera especial entre la bona col·lecció que ja n'acumula. Però aquesta sempre tindrà una pàtina d'unicitat que la convertirà en la més dilecta.
S'alcen les tres banderes just darrere el podi, un instant solemnitzat per l'himne en honor a l'atleta vencedora.
Les càmeres de televisió s'entesten amb els primers plans de les protagonistes, en un intent –ja infecund– d'allargar el passeig per l'avinguda de les emocions. Però les seves mirades es perden en l'horitzó; és només a la seva ment, en pantalla interna, que es visualitzen uns flaixos breus que memoren alguns dels moments més significatius que els han permès arribar fins aquí. Uns instants són de sacrifici; altres d'esforç i superació quan el més senzill era rendir-se; la majoria, lligats al cúmul d'adversitats que han pogut anar bandejant.
Mentrestant, les banderes continuen el seu recorregut, pal amunt.
Les càmeres han de conformar-se ara amb l'ampli reguitzell de somriures que els inunden els rostres; la complaença és absoluta.
També la Malak celebra eufòrica la seva particular victòria, a l'altre costat del podi. Ha estat tercera, però viu la fita com un assoliment inèdit: és la primera dona libanesa que aconsegueix una medalla a les proves de natació d'uns Jocs Olímpics. Sap que al Líban el seu triomf passarà pràcticament desapercebut, i que quan arribi al seu petit poble haurà de tornar a matinar per anar a la fàbrica, produint fils tèxtils per exportar, com ha fet durant els darrers anys dia sí i dia també. Procura gaudir de l'instant, estirant-lo tant com pot, absorbint fins a la darrera gota de joia que en regalima. Ara que sonen les darreres notes de l'himne de la guanyadora, s'adona que fa molts mesos que no escolta el del seu país. I li faria molta il·lusió poder ser ella qui, un dia, pugés al lloc més alt del podi i pogués ser l'artífex d'aquella fita, fent-se mereixedora de la tonada nacional; però és un anhel que tampoc li treu la son.
Les tres banderes ja descansen al capdamunt del pal i, amb el relaxament i la treva que cedeix el protocol després del moment de l'entrega de medalles, arriba el torn de les salutacions. El difícil intent de trobar coneguts entre la multitud deriva en salutacions genèriques i anònimes, adreçades a qui les vulgui rebre.
Els comentaristes d'una de les televisions que fan el seguiment dels Jocs detecten –mig per casualitat– una fortuïtat que aviat s'afanyen a reiterar fins a la sacietat: no només fa mig any que totes tres han celebrat el divuitè aniversari; el súmmum de la coincidència ha volgut que les tres vencedores de la prova fossin nascudes el mateix dia, concretament l'1 de gener. Totes elles van arribar al món el primer dia de 2023, tot just quan el nou any feia els primers compassos. I entre mitjans, l'eterna brega per la immediatesa: la insòlita conjunció ja obre, fins i tot també, algunes portades de la premsa digital.
(...)
La afganeses Sawaro i la Sharifa han seguit la competició des de casa de la primera. Ja sabien que la Marwa era nascuda el mateix dia que les respectives filles, d'aquí que estiguessin pendents de les seves actuacions a la competició olímpica, però els fa una gràcia majúscula descobrir que l'atzarosa connexió es repeteix en totes aquelles tres campiones. Minuts amunt o minuts avall de parir elles a l'hospital, en altres indrets del món hi havia moltes altres mares que estaven fent exactament el mateix. És el cas de la Zahida, que ara veu –des del Pakistan i en companyia del seu marit Salamat– com el seu fill estudia Medicina, tal com desitjaven quan va néixer. O de la Husna, que amb l'Amanullah continuen formant l'hereu perquè pugui esdevenir un bon mestre. Encara al mateix territori pakistanès, la Sahifa ja ha tirat la tovallola: la seva filla difícilment podrà ser mestra de religió, com anhelaven la Sahifa i en Naik quan la petita va néixer.
Les tres nedadores voldrien allargar l'estada al podi per continuar absorbint l'energia que els insufla l'escenari i per continuar gaudint també de la joia del moment, però els mateixos comissaris que han assistit a l'entrega dels trofeus els demanen que vagin baixant. Si tarden gaire a eixir de l'estrada, començaran a fer nosa als organitzadors que, neguitosos, demanaran a qui estigui més a la vora que les convidi a desaparèixer al més aviat possible. El seu paper en aquest llargmetratge esportiu ja s'ha acabat; poden marxar cap a casa.
La Sawaro i la Sharifa no coneixen de res les atletes que continuen saludant el públic amb les medalles als dits, però hi han empatitzat i n'estan ben orgulloses. Al mateix temps, també és cert, lamenten que les seves filles no hagin pogut tenir la mateixa sort. Les dues treballen al camp. Moltes hores. Procuren dur a casa aquell petit jornal que permet tirar endavant a tota la família, tant a les mares –ja incapacitades per fer determinades tasques després de tres o quatre dècades de castigar excessivament el seu cos– com a la resta de germanes i germans, tots més petits.
Els altaveus de l'estadi anuncien els noms dels participants a la següent prova que inclou el calendari de competicions. Els focus i els objectius de les càmeres i dels milers d'aparells mòbils que hi ha a l'estadi miren tots cap a una altra banda, oblidant completament les nedadores; com si ja haguessin deixat d'existir.
A la Marwa, com a la majoria d'aquests nous adults que van arribar al món coincidint amb les campanades d'any nou, li queden encara moltes metes per assolir. Gràcies a l'esport, han tingut la sort de poder viure una experiència que segur que no oblidaran, però aviat han de tornar als respectius països per afrontar l'autèntica meta amb què topen dia sí i dia també: la seva supervivència i la de bona part de les seves famílies, que depenen en bona mesura de la ventura d'aquestes criatures. En la majoria de casos són –encara!– una esperança per desabillar-los de la misèria atroç en què romanen ancorats des de sempre.
En un racó de la pista, ja a l'entrada dels vestidors i fora de la visió dels espectadors, les tres atletes es fonen entre sinceres salutacions i abraçades. Totes saben el que els ha costat arribar fins aquí.
La Marwa pensa que haurien de durar molt més, aquests dies en els quals, més que mai, l'esport es manté allunyat de la competitivitat i l'agressivitat que l'acompanya en altres ocasions, fent un sa parèntesi. Voldria que aquell esperit olímpic es propagués fora de l'estadi, fins i tot més enllà de l'esport, a totes les esferes de la vida sense excepció, i durant mesos i mesos. Que s'expandís en temps i espai, i que viure i viure en pau no fossin utopies, a l'abast potser d'uns pocs afortunats, sinó metes assolibles per a tothom. Que arribessin fins i tot sense haver d'esforçar-se.