Resumen
L'Eugènia no acaba de superar la mort de la seva germana bessona i fa una visita a la Lluïsa, filla de qui va ser la seva minyona en la infantesa. Aquesta visita es convertirà en un comiat per tal de retrobar-se amb la seva germana a vil·la Morera, la casa modernista dissenyada pel seu pare i perduda en morir aquest.
Relat
Aquell matí havia anat a veure a la Lluïsa. Mentre baixava el turonet per on s’arribava a casa seva, evitava en tot moment alçar els ulls cap a la vil·la. Massa dolor. Com sempre, s’havia alegrat molt de veure’m. Malgrat això, quan ens trobàvem no podia deixar de tractar-me amb una deferència que no m’agradava, com si jo encara fos la senyoreta.
—Si us plau, Lluïsa, deixa’t estar de formalismes, amb mi no cal que et vesteixis ni que t’arreglis el monyo. Au, va, deixa’m que t’ajudi a preparar el cafè.
Encara conservava la vella cuina de carbó. Vam conversar sense presses, tot recordant els vells temps, quan teníem les nostres mares: la meva, la senyora de la casa i la seva, la majordoma. La mare es va entossudir a que la Lluïsa i la seva mare, la Consol, visquessin a una casa independent dins la finca, a diferència de la resta del servei, que ho feia al semisoterrani de la casa, com era costum aleshores.
Assegudes una davant l’altra, amb les mans entrellaçades, vaig deixar anar:
—Ja només quedem tu i jo.
Després de la llarga abraçada que serví de comiat, ja enfilant el camí de tornada, em vaig girar per mirar-la. Dempeus al llindar de la porta de casa seva, em somreia aixecant el braç.
—No t’entretinguis pel camí, que ja fosqueja —em va advertir.
—Només agafaré unes flors, no pateixis!
Em vaig posar al llit per fer la migdiada, plena de pau. Quan em volguessin despertar a l’hora del sopar, famolencs, la infusió ja hauria fet efecte.
En obrir els ulls vaig veure de lluny la torreta que culminava la casa, amb les seves
vidrieres de colors. Li deien la casa dels paons perquè era una figura que es repetia a les
baranes de ferro de les balconades i als vidres de la torre. El pare la va dissenyar per ser
la nostra casa d’estiueig però quan la mare la va veure acabada, se’n va enamorar de tal
manera que es va convertir en la nostra llar durant tot l’any. El terreny feia molt desnivell
i el que per la façana oest semblava ser la planta baixa era en realitat el segon pis per l’est.
El pare es va lluir en la seva projecció i n’estava molt orgullós del resultat. Volia que fos
la seva obra mestra i va incorporar, més enllà de les característiques típiques del
modernisme, elements del tot innovadors, com ara la tribuna de planta hexagonal de la
part frontal.
La llum era intensa i el sol estava al capdamunt, tanmateix no notava calor. Ni
fred, tampoc. No podia saber quina estació de l'any era perquè estaven florides alhora les
delicades flors de la mimosa de febrer i les glicines de final de primavera, que semblaven
vessar-se per les arcades de l’emparrat de l'estany. Aspirant el seu voluptuós perfum, vaig
sentir la felicitat de tornar a casa. Tantes vegades ho havia somiat! Vaig notar a l’estómac
l’emoció del retrobament.
Vaig accelerar el pas en veure el pare pintant al porxo. El vaig cridar i, en sentirme,
aixecà la mirada somrient i va deixar els estris per abraçar-me.
—La teva germana va arribar fa tan sols uns dies, ja estem tots reunits de nou!
Quina alegria, filla meva! —va exclamar voltejant-me com si fos lleugera com una
ploma—. Està esperant-te a…
—Ja ho sé, pare, sempre sé on és!
Vaig entrar corrents i per poc vaig ensopegar amb la Consol, que portava una
safata amb llimonada per a la mare i la tieta, que eren a la pista de tennis, com cada
diumenge al matí.
—Ai, ai, petita entremaliada —va exclamar afectuosa com sempre— ni tan sols
faràs un petó a la teva minyona? Ja buscareu les meves galetes, ja…
Vaig trobar la meva germana a l’habitació del piano.
—Eugènia! Aquesta setmana se m'ha fet eterna sense tu —va cridar abalançant-se
sobre mi i llançant-me a terra—. Sabia que no trigaries!
Va proposar treure les nines que el pare ens havia portat de París el Nadal que vam
fer els deu anys, igual que el joc de te de porcellana, per preparar un berenar al roserar.
Malgrat ja havíem entrat a l’adolescència, encara ens agradava jugar amb elles de tant en
tant. Per l’escalinata arribava la deliciosa aroma d'un pa de pessic acabat de fer. Sens
dubte, la Consol sabia com complaure'ns en cada moment. Vam córrer escales avall, on
vam topar amb la mare i la tieta, que havien acabat el seu partit i es disposaven a canviarse.
—Mare, tieta, esteu més maques que mai, què joves us veig! —vaig dir sorpresa. I van
afanyar el pas rialleres.
La Carme i jo vam passar per la cuina a recollir el pa de pessic i vam sentir de
fons a la Consol que ens advertia com sempre que esperéssim que es refredés una mica
abans de menjar-lo perquè si no ens faria mal la panxa. La Carme em va picar l'ullet i va
gesticular imitant com ens sermonejava. L’estimàvem com ella a nosaltres. Havia entrat
a la casa com a dida i vivia en els terrenys de la finca amb el seu home i la filla, Lluïsa,
alguns anys més gran que nosaltres.
Vam disposar el berenar a la pèrgola dels rosers i no podíem parar de riure i
explicar-nos coses, traient-nos la paraula l'una a l'altra. Semblava com si haguéssim estat
separades durant anys en comptes de tan sols uns dies. Així ens sentíem quan no estàvem
juntes, com si el temps per a nosaltres transcorregués amb unes altres manetes.
Al tocadiscos de la mare començà a sonar la veu de la Madalena Iglesias cantant
Dançar dançar. Sempre posava la seva música quan estava contenta. Deia que li
recordava als millors temps de la casa. Havia conegut a la gran cantant portuguesa per
casualitat una vegada que van coincidir a l’aeroport de Lisboa i des d’aleshores, es van
convertir en bones amigues i acostumava a passar alguns dies a casa nostra quan feia
concerts per aquí o després de rodar alguna pel·lícula.
Anava caient el sol, tenyint de vermells i violetes el cel, com a les marines que li
agradava pintar al pare. Corria l'aire i estranyament no teníem fred malgrat els nostres
lleugers vestits de tirants. Seguíem parlant sense parar.
—Em trobaran a faltar, ni tan sols els he escrit una carta, no sé com se’n sortiran
—li vaig dir— i no sé si mai em perdonaran.
—Pot ser, però no importa. A tu sí?
—No. Només m’importes tu, ja ho saps.
— En morir el pare el tiet ens va fer fora de casa nostra, te'n recordes? —va dir
amb duresa—. Ho vam perdre tot. No li devem res a ningú.
Va sortir la lluna, continuava sonant la música de lluny i les vaporoses cortines dels
finestrals oberts onejaven des del mirador il·luminat. Ens vam mirar als ulls, brillants
d’emoció, i vam saber que era nostra tota l'eternitat.