
Resumen
Un escriptor rep l'encàrrec, a canvi d'una important quantitat de diners, de crear un avatar per a un poderós i inquietant home de negocis. Un cop creat a plena satisfacció del client, aquest li fa un segon encàrrec: ha de desenvolupar i fer créixer l'avatar perquè pugui moure's pel procel·lós món del metavers.
Al principi tot funciona bé, però a poc a poc, van sorgint conflictes pel control de l'avatar entre el creador i el client; fins que aquest executa una cruel clàusula del contracte signat. Aquest fet apartarà per sempre més a l'escriptor del seu personatge i no li deixarà altra sortida quer marxar a un poble de l'Alt Pirineu per intentar refer la seva vida.
Relat
Shakespeare en el metavers
Malgrat trobar-se a l’hotel més luxós de Barcelona, cada vegada estava més convençut que no hauria d’haver acudit a la cita.
Mentre s’esperava, des de l’immens finestral de la suite principal, contemplava la ciutat als seus peus; mai havia tingut aquella vista i el vertigen el va fer enretirar un parell de passes. Al girar-se es va trobar de cara amb l’home que l’havia citat. No l’havia sentit arribar i la seva presència el va agafar desprevingut. L’esguard glaçador que li va dirigir encara el va intranquil·litzar més. Amb un gest que no admetia rèplica l’home el va comminar a asseure’s en un dels sofàs mentre ell ho feia en un altre. L’acompanyava una mena de ciborg-secretari.
‒Senyor Grau, gràcies per la seva puntualitat. Soc una persona amb moltes obligacions i no voldria semblar desconsiderat, però he d’anar per feina. Què en sap del metavers? ‒li va demanar l’home de gest hieràtic.
‒No gaire, he sentit parlar que és el futur.
‒Sí, això diuen; jo li tinc una certa prevenció. Qui en sap parla d’una revolució social, jo no hi veig altra cosa que una oportunitat per a pioners disposats a manegar-se, només, amb les lleis de la frontera. És un món que neix ple d’incògnites i obert a tothom, però sap què passarà?
‒No. Intueixo que vostè m’ho dirà.
‒Doncs que arribarà un moment, com sempre passa, que només uns pocs dominaran aquest món.
‒I a vostè li agradaria ser un d’aquests pocs. M’equivoco?
‒Més o menys, però en el metavers no n’hi ha prou amb posicionar-se, fer-se l’amo d’una parcel·la virtual o estar folrat en criptomonedes. Calen altres coses més subtils, com crear un avatar capaç d’interactuar, de gestionar...
‒Algú que es mogui entre taurons i s’alimenti dels peixos petits.
‒Va agafant el concepte, hauria de ser un híbrid entre qui vostè descriu d’una manera barroera i un visionari. És per generar aquest avatar que el contractaré. Tinc referències seves, sé que és un escriptor i guionista mediocre; però també que és un bon creador de personatges. Amb això en tinc prou.
‒M’està afalagant o denigrant? Miri, no sabia a què venia i de moment no li he dit que sí. Ara, cas de fer-ho, li sortiria molt car.
En Ramon Grau s’havia tirat de cap a la piscina. En realitat no tenia ni idea de metaversos o d’avatars, ara, si allò quallava demanaria una quantitat tan desorbitada que, o bé l’enviarien a pastar fang, o bé podria deixar-ho tot i retirar-se a escriure la novel·la que per fi el consagraria; caixa o faixa.
A una indicació imperceptible, el ciborg-secretari va obrir un maletí ple a vessar de bitllets de cent i de dos-cents euros. L’home en va prendre uns quants feixos.
‒Aquí té una bestreta. Quan tingui perfilat el meu avatar, si és del meu grat, rebrà un segon pagament.
Quan l’home s’anava a incorporar, donant per acabada la reunió, en Ramon Grau s’ho va jugar tot al roig.
‒Necessitaré entrevistar-me amb vostè. No el conec, no sé ni qui és i posaria la mà al foc que a les xarxes socials no trobaré res útil.
‒Em desagrada el seu to, però demana una cosa raonable. En Boris li té preparat un dossier.
‒No m’he explicat bé. Si he de crear el seu avatar em cal conèixer el personatge: saber com parla, com es mou, i sobretot com pensa. No el vull destorbar més del necessari, n’hi haurà prou amb tres o quatre entrevistes personals.
L’home va tancar els ulls. Amb l’índex i el polze de la mà dreta va fregar-se la barbeta durant uns segons.
‒Una, ara.
. . .
Va ser una tasca més feixuga del que s’havia imaginat, però al final va aconseguir crear un avatar que s’ajustava com un guant a la personalitat d’aquell home.
Es van trobar de nou a la suite i davant l’atenta mirada d’en Boris, en Ramon Grau va entregar al client, amb una certa solemnitat, el resultat de la seva feina: una edició de butxaca de “El Mercader de Venècia” i dues planes mecanografiades.
‒Quina broma és aquesta? No us he pagat una fortuna per un llibre de vell!
‒No és cap broma. M’ha costat molt, però aquí el teniu. Confio que conegueu l’obra, he anomenat al vostre avatar Pòrdux. Recull el cantó fosc de Pòrcia i aprofita el millor del Dux com a triler de les lleis. Us dono una identitat digital única i capaç de fer tot allò que els vostres escrúpols us permetin. I no em pagueu pel llibre, de fet us el regalo; us cobro per saber on buscar, trobar i crear el vostre avatar. Ho teniu tot en els dos fulls. Llegiu-los i si no és el que m’heu demanat us tornaré la bestreta.
Uns dies després, en Ramon Grau va rebre una trucada del seu representant. La proposta havia reeixit, només calia signar un contracte.
‒Són bones notícies. I això del contracte? Donava per suposat que havia enllestit.
‒Sí, però ara es tracta d’una altra feina. Hauries de desenvolupar l’avatar en el metavers. Ha d’actuar seguint el patró que has creat i l’has de fer créixer. Quan el client ho tingui més per la mà, serà ell qui ho porti tot. D’antuvi només farà un seguiment i, si cal, et donarà quatre idees. És com si ajudessis a un nen petit a donar els primers passos.
‒Mira, no tinc ni idea de com fer-ho i no em ve gens de gust. Que n’aprengui sol!
‒Escolta’m: tindràs tot el suport tècnic i una recompensa molt, molt generosa.
‒Tan generosa com per poder retirar-me a escriure rodejat de muntanyes nevades?
‒A l’Alt Pirineu o als Alps Suïssos, on tu vulguis! Ara bé, cobraràs en criptomonedes.
‒I tot això per escrit?
‒I tant! És el contracte amb més planes i clàusules que he vist mai.
‒Tu què n’opines?
‒La majoria de clàusules són de terminis i de confidencialitat, n’hi ha unes poques, molt enrevessades, de penalització en cas de conflicte o d’incompliment. Però vaja...és el contracte de la teva vida! Te’l passo, li dones una ullada i, si em dones l’OK, signem.
Al Ramon Grau li va semblar que el seu representant estava gairebé eufòric, potser perquè el quinze per cent de les criptomonedes serien per a ell.
Al cap de pocs dies d’haver signat el contracte van desembarcar a casa seva una dotació de tècnics amb tot el maquinari necessari per navegar pel procel·lós mar del metavers. Va ser un aprenentatge dur perquè en Ramon Grau no estava avesat a una tecnologia de, com a mínim, tercera generació. El què més el va emprenyar al principi van ser les ulleres de realitat virtual, però al cap de poc temps ja no podia viure sense elles; i va xalar d’allò més quan li va arribar un software experimental capaç de fer-li sentir dolor o plaer en zones del seu cos fins llavors desconegudes. Amb tot, l’evolució transcendental del seu avatar va consistir a aprendre a fer-lo actuar com un autèntic “llop del Wall Street” virtual.
Va haver de donar la millor versió d’ell mateix, però també treure’n el pitjor: el cantó fosc d’un Ramon Grau que cada cop es confonia més amb en Pòrdux. Per no perdre el control de la seva personalitat i acabar en el metavers convertit en un depravat; es va obligar a rellegir dia sí, dia també “L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde”.
Al principi, del client, tan sols li havien arribat comentaris elogiosos sobre el desenvolupament del seu avatar. De mica en mica, va començar a rebre consells sobre com orientar algunes actuacions arriscades i, també, advertències respecte alguns avatars amb els quals s’hauria d’enfrontar en el món virtual. Però en els últims temps el client s’havia fet cada cop més invasiu, provocant confusió de criteris i interferint en l’evolució de l’avatar. Per mitjà del seu representant, i en contra del criteri d’aquest, es va queixar enèrgicament i li ho va deixar ben clar al client : Pòrdux era la seva creació, el millor personatge que mai havia imaginat i no deixaria que ningú potinegés la seva criatura. La protesta, en aparença, va fer efecte perquè va deixar de patir intromissions i interferències.
Fins que un dia va tornar a presentar-se a casa seva la dotació de tècnics i, adduint que un troià havia infectat la instal·lació i els aparells, s’ho van endur tot; deixant-lo en la més absoluta inòpia digital.
A mesura que passava el temps, en Ramon Grau se sentia cada cop més desesperat per la desconnexió amb el seu avatar. No podia treballar en el desenvolupament d’en Pòrdux i tampoc tenia cap notícia dels tècnics. Necessitava aclarir les coses amb el client i fart d’esperar, un bon dia es va presentar en el despatx del seu representant. Va ser llavors quan li van dir que aquest havia marxat a un lloc desconegut i per temps indefinit.
Resignat, ja ho havia donat tot per perdut quan un matí van trucar a la porta de casa seva. En obrir, va veure al seu representant fet un sac de nervis.
‒Ramon, abans de res, jo no he estat aquí! Si he vingut és perquè havíem estat amics. Necessitava disculpar-me i avisar-te.
‒La mare que et va parir! Ara et disculpes, m’estava tornant boig. I què m’has d’avisar?
‒Hòsties! De debò no ho saps? Ramon: estàs mort.
‒Què t’empatolles? Tu sí que has embogit! No em veus? Estic viu i ben viu!
‒A l’antic món analògic, potser sí. Però al virtual, que és el què hauria de comptar per tu, ets un cadàver. Al contracte que vas signar hi havia una clàusula que jo no vaig saber interpretar, i no m’ho podré perdonar mai. Posava que cas de no seguir al peu de la lletra les instruccions en relació a l’avatar, donaves poders al client per prendre’t, de qualsevol part del teu cos, una lliura de carn virtual. Semblava una bestiesa i per això no te’n vaig dir res. Quan vaig intentar aturar-ho, legalment no hi havia res a fer. Doncs bé: resulta que el client ha aplicat la clàusula i a l’hora de fer-la efectiva ha escollit el teu cor virtual.
‒Espero que tot això no sigui més que una broma de mal gust! Però encara que hagués perdut el senderi i fes veure que et creia, sé que no me’l pot arrancar perquè Shakespeare deixa molt clar que per prendre-me’l no es podria vessar una sola gota de sang.
‒A hores d’ara tu, millor que ningú, hauries de saber que al món virtual això és del tot possible. Creu-me, estic devastat. Soc conscient que en bona part soc culpable... ara recorda quan et vaig prevenir i no vas atendre a raons. Tu mateix, amb la teva obsessió pel control d’en Pòrdux, t’has cavat la tomba al metavers i has enterrat dins la teva identitat. Prova de tornar a ser algú en el món analògic, et puc passar antics contactes; és gent que està fora del circuit virtual.
‒I assumpte acabat? Això no pot ser real! Què se’n farà d’en Pòrdux? És la meva creació!
‒El millor que pots fer és oblidar-te’n d’ell. Ah! Una altra cosa: en morir, el teu dipòsit de criptomonedes també ha desaparegut. No n’hi ha gaire, però t’he portat això perquè puguis anar tirant una temporada. Si us plau, perdona’m i recorda que jo no he estat aquí; si ho sabessin també seria el meu final. Bona sort!
En Ramon Grau va recollir de la taula un sobre no gaire farcit de bitllets i els va comptar. Li arribava per retirar-se una temps a un poble de l’Alt Pirineu i escriure la novel·la que el consagraria al món analògic.