Resumen
Una persona es troba en una situació bastant onírica i força amenaçadora, i n'intenta escapar com pot.
Relat
Quan em vaig despertar, en el somni continuaven portant caps tallats de dones, molt ben empaquetats, juntament amb altres trossos del cos. Algunes encara parlaven. D’altres s’havien quedat amb els ulls fixos mirant amunt, tot observant, atònites i sense llum, el cel tot ple d’estrelles, mentre s’adonaven que aquell famós déu que les havia d’acompanyar tota la vida es trobava definitivament absent. Fins que es van començar a sentir aquells estranys grinyols, com una mena de petits crits de rata, o de fusta queixant-se per tant de pes, que anunciaven un imminent esfondrament de l’edifici. Però l’edifici, a desgrat de les dones amputades i dels homes que les emmagatzemaven, no acabava de caure mai. Volia sortir esperitat d’aquella nau, sense saber com hi havia arribat. Tampoc sabia com sortir-ne. Quatre passes cap a un extrem i les boques embalsamades i orelles empaquetades m’avançaren com si tots tinguéssim clar cap on anar. Darrere nostre queien les plaques i m’empaitava una foscor cobdiciosa, una foscor feta de paraules opaques, de frases mig dites, mig païdes, d’imatges que, de tant acumulades, havien esdevingut negror penetrant i ubiqua. Vaig lluitar per escapar d’aquella foscor que em perseguia com la meva ombra, fins que em vaig parar i em va engolir com un llençol. Em vaig girar i vaig entendre que havia de decidir.
Vaig deixar anar el meu nom. El vaig deixar lliscar des de dins cap enfora, per tal que aquella foscor voraç se sadollés.