L’habitació número 7

Aquesta és la intrigant història del Sr. Antoni, el protagonista del relat, i del per què només s'allotja un sol dia de l'any, el 20 de març, a La Casa Gris. Quin motiu el porta a anar a l'hostal sense fer-hi estada? Per què l'hostal té sempre una habitació tancada?

Avui, 20 de març del 2023, el Sr. Antoni per primera vegada en més de cinquanta anys, no ha vingut.

***

Al bell mig del Parc Nacional d’Aigüestortes, la meva família regentava, des de temps dels meus avis, una antiga i típica casa de pedra i fusta que funcionava com a fonda per als excursionistes que venien a gaudir dels camins de muntanya i de la increïble gamma de colors que l’envoltaven segons l’estació de l’any. Tots la coneixien com la Fonda gris per les seves parets de tons grisencs, en concordança amb el temps que habitualment ens acompanyava.

D’entre tots els nostres hostes, el senyor Antoni era el més antic. Sempre s'allotjava a la mateixa habitació, la que els meus pares mantenien tancada durant tot l’any. Ho feia cada 20 de març. Arribava pel matí ben d’hora. Però mai es quedava a dormir.

Recordo que de petit, quan el senyor Antoni entrava per la porta de la fonda, jo corria a amagar-me sota el taulell per sentir el que deia. Desitjava escoltar ─en la meva infinita curiositat infantil─ quelcom que em desvetllés el misteri que portava cada any a aquell senyor a venir a la nostra fonda. Però ell només deia: «Bon dia Jaume. Em podria donar la clau de la meva habitació?» Llavors, el pare obria un calaix de fusta i li lliurava una molt pesant de ferro, vella i ennegrida pel temps, amb forma de tub rodó amb una paleta de fusta al final, on hi figurava el número de l’habitació, el 7. Després d’agafar la clau, mentre feia una petita reverència al meu pare, es dirigia cap a l'estança amb la seva petita bossa. Tot i que darrerament pujava les escales més feixuc, mai va voler agafar l’ascensor. Passada una bona estona baixava i es quedava assegut al sofà del vestíbul, el que donava just davant de la porta d’entrada, esperant, com si el temps s'hagués aturat en aquell precís instant. I cada any el mateix.

Un d’aquells 20 de març, crec que tenia vuit anys, em vaig atansar on ell era. Vaig seure al seu costat. Bellugant les cametes endavant i enrere ─em penjaven i no arribava al terra─ vaig atrevir-me a preguntar-li què feia assegut sempre allà. Ell es va girar cap a mi i mentre una rialla l’il·luminava els seus ulls, tal com ho feien les estrelles que de nit es gronxaven damunt la Fonda Gris, em va respondre; «espero».

Però, què esperava? Per què cada any sempre feia el mateix?

El meu pare sovint em deia: «No molestis el senyor Antoni, no li agrada parlar gaire i vol estar sol amb els seus pensaments». Així que no vaig gosar a preguntar res més.

En aquella època, als meus vuit anys, no comprenia massa el comportament dels adults i menys encara el d’aquell home que només venia una dia a l’any, s’estava assegut mirant la porta d’entrada de la fonda i després marxava. Tampoc comprenia per què els meus pares tenien a la casa una habitació que ningú més utilitzava. Una habitació tancada que només s’obria el 20 de març quan arribava el senyor l’Antoni.

Un vespre que estava sol amb la mare ─es trobava immersa en la lectura d’un llibre, el pare havia anat a comprar queviures a la ciutat─ no vaig poder aguantar més i asseient-me damunt la catifa de pell de cabrit que tenia sota els seus peus, vaig preguntar-li: «Mare, per què només li donem l'habitació tancada al Sr. Antoni? Per què només ve una vegada a l'any? Per què mai es queda a dormir? Per què la clau és diferent a les altres?»

La mare va aixecar el cap de la lectura i molt a poc a poc va deixar el llibre obert damunt la falda. Amb una mirada trista, ofegada com el dia plujós que havia fet, em va dir: «La vida i l’amor són camins tortuosos. Mai són fàcils de transitar. Només quan els recorris tu, ho entendràs». Després va tornar a agafar la novel·la i va seguir llegint.

Aquelles paraules van ressonar dins del meu cap durant molt de temps, sabia que eren l’explicació del misteri amagat que en aquells moments era incapaç de comprendre.

No va ser fins molts anys després, ja havia complert els dinou i havia tornat a passar les vacances de Setmana Santa ─estava estudiant a Lleida─, que vaig escoltar una conversa entre els pares.

─El dimecres és 20 de març. Com cada any tornarà el senyor Antoni. Ja m’ha trucat ─va dir el meu pare mentre s’enrotllava una cigarreta.
─Quants anys fa de tot allò?
─Molts! ─va exclamar el pare─. Espera, deixa’m pensar. Jo en tenia... dotze, sí, dotze ─va afirmar movent el cap─, per tant era l’any 1955.
─Però en aquells anys la Fonda Gris devia ser el cul del món ─va dir la mare─ Què hi feien per aquí?
─Segons vaig sentir comentar ─va continuar el pare─, el senyor Antoni s’havia casat amb la Maria el 20 de març. Els dos eren excursionistes i cada any, ja de solters, s’allotjaven una setmana a la Fonda Gris per fer rutes amb el Centre Excursionista Tarragoní. Així es van conèixer. Per això el mateix dia que es van casar van voler passar la nit de lluna de mel aquí. Els feia molta il·lusió allotjar-se a la fonda abans d’emprendre el seu viatge de noces. En arribar van pujar a l’habitació número 7 per deixar les seves coses i mentre ell s'estava dutxant, la Maria va sortir a airejar-se. Sembla que va entrar en el prat que hi ha damunt de la corba, i aleshores... ─va concloure el pare, apagant la burilla─ trons, llamps, rellamps espetegant com mai entre les muntanyes, i de la foscor del bosc, com un allau desbocat, va sortir de sobte un ramat de cavalls embogits en estampida. La noia va morir a l’acte.
─Una pena, però ell com és que no va continuar amb la seva vida?
─No va ser fins que va complir els trenta-nou ─va continuar explicant el pare─ que el senyor Antoni va quedar atrapat en el temps. En un temps passat. I va ser llavors quan va començar a demanar de tornar a l’hotel, cada 20 de març, per veure la Maria de nou. Alguns diuen que va fugir del present buscant el seu amor perdut, qui sap!
─Que trist, acabar així!
─Sí. Per això els meus pares van voler conservar l’habitació número 7 intacta, com a homenatge. Ara tots els anys repeteix la mateixa cerimònia. Cada 20 de març el senyor Antoni arriba acompanyat per un familiar que el deix a la porta de la fonda pel matí –avui convertida en aparthotel- i el passa a recollir al vespre. Llavors ell va a recepció, saluda, demana la clau i puja a l’habitació. Tot igual que el 20 de març de 1955. Tot seguit es dutxa, i uns minuts més tard baixa per seure a la butaca de recepció a esperar la Maria.

***
Aquest matí han trucat de la residència on està ingressat el senyor Antoni i ens han comunicat que després de tant de temps d’espera, finalment s'ha retrobat amb la seva estimada esposa.