Bestiola

Una dona s'imagina la vida del seu veí, lector de sopes de lletres. Pensa en les estranyeses d'ell seguint la lògica de les seues.

BESTIOLA

Córrer darrere d’un bus perquè sí, perquè ho fa molta gent, vaig decidir que correria darrere del bus i vaig perdre perquè només sé córrer a poc a poc i si no tinc cap pressa. No isc de casa si vaig justa de temps, em quede a dins i al dia següent prove de córrer, encara que sé que em sobra molt de temps, de fet per això córrec, al meu ritme, no em vull angoixar ni cansar ni córrer perquè faig tard. La vida requereix temps i si córrec em sembla que l’escurce, com si no recolzara bé cada passa. A més, em fa por desestabilitzar-me; els òrgans, el món els sentiments, totes les coses fràgils, la meua ànima que es mou i l’alè que va tan ràpid que m’imagine que s’exhaureix, i després m’exhauriria jo, i jo això no vull que em passe, em quede a casa.
El primer dia que em vaig quedar a casa perquè sabia que perdria el bus si no corria i em negava a córrer i a angoixar-me, vaig decidir que escriuria sobre el meu veí lector. L’espie poc, però passe moltes hores imaginant-me la seua vida. Quan menge, com ho farà ell; quan em raspalle les dents, com ho farà ell; quan mire una sèrie, com ho farà ell; quan em fique al llit, com ho farà ell. Sense voler l’imite, tal i com me l’afigure, amb les seues ulleres de la farmàcia que es trenquen cada quinze dies, quinze dies més amb una sola vareta, un parell de dies amb un celo que l’intenta reparar, al tercer dia torna a caure, esbufega, se les lleva, es tapa la cara amb les mans.
El veig mentre berene al balcó. Mire al carrer i mire la finestra amb la persiana alçada, la cortina descorreguda, encara entra llum natural, tot i així encén el flexo, és de pinça, el té enganxat al moble del costat del sofà, al moble hi ha pols. Ell seu al sofà, s’ha posat les ulleres, es mira els fulls doblegats, el paper és fi, es concentra, comença la lectura. Jo el mire a ell, mire al carrer, passa gent i passa gent, hi ha una escola a prop, hi ha una farmàcia, hi ha altres edificis, passa gent però no molesten, hi ha testos amb flors a les voreres, molt pocs cotxes, veig dos papereres, veig un tros de contenidor on gira el cantó. Berene i pense, com berenarà ell, ell que meticulosament cada vesprada encén el flexo, seu al sofà, es posa les ulleres de la farmàcia de baix de casa i llegeix sopes de lletres.
Si m’invente la seua vida no seré justa amb les seues estranyeses, me les inventaré seguint la lògica de les meues, però el primer dia que no vaig eixir de casa perquè havia de córrer darrere del bus si no volia veure com seguia el seu recorregut sense mi i sense immutar-se, vaig decidir escriure sobre ell perquè havia trobat la fórmula. Ell sempre corre darrere dels busos. El veig moltes vegades des del meu seient, mire enrere, ell fa tard, alça els braços, corre. Pense que corre perquè sí, pel mateix motiu que llegeix sopes de lletres. Mai no he dit res al conductor. L’he sentit córrer quan jo entrava a l’autobús, l’última, perquè vull comprovar que sempre ix de casa a la mateixa hora, que sempre corre igual de lent, que mai no ha pujat a l’autobús perquè sempre fa tard. M’assec mirant enrere i el veig corrent i gesticulant, no porta les ulleres de la farmàcia.
Ell s’asseuria mirant cap avant. A la part del corredor. Al costat d’algú. Unes poques parades. Hi aniria caminant, de fet, perquè havia perdut el bus. Fèiem un horari molt semblant. Ell arribava abans que jo a casa perquè treballava molt a prop, tornava caminant perquè al bus sempre feia tard, corria, desistia, feia el trajecte a peu. Quan jo arribava, des de tan lluny, ell ja s’havia assegut al sofà. Jo em preparava un bol amb fruita o un iogurt o uns quants fruits secs, eixia al balcó, mirava el carrer, el mirava a ell, menjava, no entenia què feia llegint sopes de lletres. Acabava de berenar, sospirava, deixava que el meu cervell s’embalsamara amb les xarxes socials. Entrava a casa i passava la cortina, pensava en el meu veí i pensava en els farmacèutics, en el quiosquer, en el conductor de l’autobús que el veia cada dia pel retrovisor.
Com devia ser sa casa. Decoració ampul·losa perquè jo soc senzilla. Resulta impossible saber el color de les parets perquè les té plenes de quadres i de fotografies, mobles, rellotges, calendaris, electrodomèstics trencats arraconats plens de pols. El meu pis estret però amb les parets clares, només un quadre penjat, que ja estava quan hi vaig arribar, sense el quadre quedaria un ganxo per a penjar quadres. A ma casa també hi ha pols, ell no la veu, la seua pols, i jo em frustre amb la que s’acumula ací, per tots els llocs. Ell té molts productes específics per a netejar la fusta, els espills, el vidre dels quadres, la vitroceràmica i jo només tinc l’esprai que serveix per a tot.
Li encanten els purés i li encanten les hamburgueses i a mi les ensalades i el salmó. Menge xocolata blanca i molt dolça i ell negra, molt amarga, de marques ecològiques, embolicades amb paper, d’aquelles cares, compra les rajoles d’una en una. Quan va al lavabo no posa mai el pestell i deixa sempre la finestra mig oberta. Té una banyera amb cortina i paper higiènic de color rosa. No fa servir ambientador. Quan l’imite m’assec al plat de dutxa, el peu tapona l’eixidiu, faig formes amb la capa d’escuma que queda al terra, tanque els ulls, m’imagine com seria relaxar-se, tinc un ull mig obert, tinc fred a la pell, no m’agrada el tacte de les coses quan estic molla.
Però crec que també viu sol, que té bon gust per a vestir i que valora el temps a casa. Que té la casa feta a ell i que ja ha decidit que s’hi quedarà per sempre. També crec que sap que ell i jo som animals simbiòtics. Quan entre a casa i passe la cortina del balcó ell apaga el flexo i mira per la finestra. Veu la meua silueta que tragina d’ací cap allà i a fora la cadira rovellada, les plantes seques, els gots d’aigua que m’oblide cada dia, el drap brutíssim a un racó, el paraigua que agonitza, impossible d’obrir, però que mai no trauré d’allí. Els llums de casa encesos i la cortina que deixa traspassar tot el que faig perquè vull pensar que algú m’espia, però sense malícia, algú que sap que soc la veïna dolenta que no demana al conductor que s’espere deu segons, només deu, que arriba de seguida aquest pobre xic, sí, som veïns, ja li ho diré jo, sí, que ha d’eixir deu segons abans de casa, o córrer una miqueta més de pressa, només deu segons més de pressa. Vull que el meu veí lector puga riure d’alguna de les meues rareses i imaginar-ne la resta, provar de representar-les tal i com jo represente les seues, fer-se creus de com cada dia se m’oblida el got de l’aigua, com passen exactament tres dies sense que me n’adone, tres dies en els quals vaig traient gots i els deixe al mateix lloc, com al tercer dia en tombe un amb el peu, em vessa el que està ple de l’ensurt, m’esquitxe els pantalons, m’espere fins al dia següent per entrar-los a la cuina, tots a la vegada, quasi sempre se’m trenca algun. Però que a pesar de tot, es diga a si mateix, tinc bon gust per a vestir, dec viure sola, igual que ell, i valore el temps d’estar a casa, una casa on hi ha pols però que he fet meua i on he pensat que em quedaré. Perquè la simbiosi funciona així, encara que hui escric sobre el meu veí lector, el que jo escric durant hores i hores meticulosament, cada dia, amb un flexo sobre la taula, sense ulleres, són sopes de lletres.