Una de supervivència


Autor: Polly Jean

Data publicació: 15/03/2023

Certamen: II Certamen

Resumen

Un grup de desarrapats intenta sobreviure com pot seguint unes tropes que avancen en un camp de batalla sense fi que discorre de poble en poble

Relat

UNA DE SUPERVIVÈNCIA
Hi havia casquets de bales, restes de metralla, projectils que no havien explotat, obusos calcinats encara fumejant, trossets de metall que abans havien estat insígnies, cascos foradats, rajoles trinxades…de tot…inservible. Fins i tot restes de fusta que poques hores abans haurien estat una porta o una finestra. Però el que més respecte els feia eren les granades, ja que eren objectes traïdors per naturalesa. Mai podies saber si eren defectuoses o estaven esperant per donar-te la seva malèfica benvinguda. El fum dels petits incendis es barrejava amb el de les explosions, i la olor a pólvora amb la de la carn cremada. Costava molt respirar, costava molt avançar, costava tot. Però encara costava més quedar-se amb els braços plegats esperant una mort segura. Al capdavall, què més podien perdre?
La colla de famèlics avançaven ja sense gaires miraments, no calia fer comèdia. Feia massa que durava aquella guerra i conforme la gana guanyava terreny, les manies anaven desapareixent. Qualsevol objecte era susceptible de poder treure´n un profit. Es trobaven en un estat en el que s´alegraven molt més si es trobaven una llauna per encetar que un anell de diamants. “És el que tenen les necessitats vitals. Vas al gra” deia el que havia començat amb tota aquesta història. Els cadàvers dels soldats encara eren calents, la sang encara era fresca, com la mort, just acabada d´arribar. Aprofitaven aquells moments en els que no hi havia cap mena de moralitat, tan sols l´instint de supervivència. Les tropes, tan preocupades en perseguir i matar a l´enemic, ni s´adonaven de qui els seguia les passes. Tenien ordes d´avançar i això feien però, cap a on? Això ja era un altre tema. D´entre les runes van veure una bota sota els totxos escampats al terra. Un dels civils famèlics va córrer cap allà. La va tocar per saber el seu estat, era pell quasi nova. Si trobava l´altre parella encara les podria aprofitar, tot i que eren un xic grans. Però quan la va aixecar per mirar millor la sola, va veure que dins encara tenia el peu i part d´una cama seccionada per l´explosió. “Merda” va pensar, “Si bullo la pell potser en podré fer alguna cosa”, i es va començar a mirar pels voltants a veure si trobava l´altre. Va remenar amb el peu els matolls, però no hi havia ni rastre de la resta del cos. Probablement havia quedat sepultat sota la paret caiguda. A un parell de metres es trobava una dona rient sola.
“He, he, mira que he trobat!” va dir tota joiosa. Es va girar i va mostrar-li una cullera i una forquilla doblegades per totes bandes “Què, no t´ho deia jo abans? Avui teia la intuició que trobaria coberts i… mira-t´ho! Ben macos i ben grossos que són!”
“No crec que serveixin per a una merda però ets la millor, estimada! Això deu pesar un tou! Es vendrà bé…” i va llençar-li un petó amb la mà.
Un altre tal i com avançava anava amb un pal rastrejant el terra dels voltants. De sobte es va aturar. Va tornar a donar uns copets al mateix lloc. No hi havia dubte, era tou. Es va abalançar a sobre i amb les mans va començar a treure terra. A mesura que anava traient va anar apareixent el tors d´un soldat que havia quedat sepultat per alguna explosió. Un cop va quedar mig a la vista va començar a registrar-li els costats. Buscava alguna cosa molt concreta. Va girar una mica el cos i va continuar, quan de sobte. “Bingo!” es va dir. Ja l´havia trobat. Àvidament va prendre la cantimplora del mort per a que just l´instant següent, decebut, s´adonés que era buida. “Quin cabró, se l´ha beguda tota…”. Mecànicament el següent que va fer va ser obrir-li la boca al cadàver. Però tampoc va trobar el que esperava. Va llençar el cos a un costat, va tornar a agafar el pal i maleint va continuar regirant-ho tot.
Normalment quan els tocava la grossa, com deien ells, no ho demostraven gaire als altres. Millor dissimular, doncs era perillós que sabessin que havies descobert alguna llauna de conserves o de carn. Quan això succeïa el millor era fer una ullada ràpida als voltants per saber si algú t´havia vist, i discretament introduir-la a la butxaca més propera. Després ja buscaries un racó solitari on poder menjar-te-la. Entre ells, quan tothom dormia, molts cops es produïen robatoris de menjar, encegats com estaven per la fam. Però aquest no era el cas de la Muntanya, com tothom l´anomenava. La Muntanya era un homenot d´uns dos metres d´alçada al qual, per motius evidents, ningú no li discutia res a menys que tingués un arma a les mans. Quan la Muntanya descobria qualsevol menjar mínimament comestible, s´asseia on fos, com un buda gegant amb barba i cabells llargs i es posava a endrapar encara que xiulessin les bales per tot arreu. Perquè a vegades es trobaven en situacions de combat. Eren tan agosarats en les seves rapinyes que algun cop, al anar tan a tocar dels soldats, si la batalla inesperadament canviava de signe, i els perseguidors per un gir del destí es convertien en els perseguits, de sobte es trobaven sota una pluja de projectils. En aquests casos, aquells que tenien la sort de no morir, reculaven com bonament podien i a la que oloraven que tot s´havia calmat una mica, tornaven a la seva tasca de pillatge.
Mentrestant, un altre d´ells, remenava la part del darrera d´una camioneta que havia tombat. A sota d´ella hi havia un toll de benzina que estava perillosament a prop dels petits focs que havia deixat la batalla al seu pas. Dins, entre tots els pots de gases, antisèptics, venes i aigua oxigenada no va trobar res que li fes el pes. Però quan va sortir de la part anterior de la camioneta va descobrir el cos del conductor encara amb el casc i la creu vermella. Es va apropar lentament i amb grans crits d´alegria va descobrir que a la butxaca de la jaqueta duia un paquet de tabac encara bastant ple. Al contrari que amb el menjar, amb el tema del fumar hi havia una germanor instantània. “Nenes! Qui vol una cigarreta!” va cridar. Es va apropar al cos encara cremant d´un enemic mort i va encendre´s una.
L´home que havia trobat la bota seguia buscant amb calma entre les restes del que abans havia estat un poble. En aquell ja havien fet tard, molts cops els mateixos soldats eren els primers en rapinyar el que podien. Plomes per escriure, carteres, anells o mantes pel fred eren el botí, el premi a les seves escassetats al front. Rere una paret mig derruïda va trobar un cavall mort, amb els budells estesos al terra. A sota hi havia el cos d´un soldat. Li faltava una cama. Es va apropar ràpidament. Semblava que la sort el somreia. “Mira, amor!” va cridar “sembla que he trobat l´altre parella de la bota!”. De sobte es van sentir al cel uns xiulets esmorteïts. Abans que ningú no s´adonés del que realment eren, una pluja d´obusos va caure on eren el grup de famèlics. No van tenir temps per a reaccionar. Un minut després els trossos dels seus cossos acompanyaven a les runes i als cadàvers dels soldats que abans que ells havien caigut.
No havien passat ni cinc minuts que d´entre les boires i el fum van aparèixer com ombres les figures dels nens. Ells eren la segona onada de famèlics, els que es quedaven les restes de les restes. Un d´ells es va atansar sobre el primer cos que va trobar i després de remenar les butxaques va dir. “Mireu, he trobat una llauna de conserves!”.