PECAT MORTAL


Autor: Teo Torriatte

Fecha publicación: 09/01/2023

Certamen: II Certamen

Resumen

La doble vida d'una escriptora i mestressa de casa, tan apassionant com mediocre, se'ns mostra en menys de dues pàgines. Helena i Apol·lo són, com li passava al déu Jano, les dues cares d'una mateixa persona.

Relato

PECAT MORTAL

“El jurat ha decidit, unànimement, concedir el primer premi del certamen literari d’enguany a l’obra Pecat Mortal , presentada amb el pseudònim Apol·lo de Lídia”.
Sonaren els aplaudiments de rigor. Alguns d’honestos. D’altres, banyats per la hipocresia de la resta de finalistes que no s’havien alçat amb el premi. Ningú coneixia qui s’amagava sota aquest nom. Només una persona , és clar. Diuen que fa lleig aplaudir-se un mateix, per això es va contenir. Aixecant-se de la butaca, es dirigí a l’escenari amb pas ferm, notant totes les mirades al clatell a mida que avançava pel passadís. Agafà el trofeu commemoratiu de mans de la presentadora i, amagada sota una màscara que li donava un aire felí i només deixava entreveure els ametllats ulls blaus i els llavis color escarlata, pronuncià unes paraules, :
- “Benvolguts, benvolgudes. Només volia dir-vos que la supèrbia és, al meu entendre, el més horrible dels pecats. Bona nit”
I baixà, deixant astorat l’auditori al complet. Ni la clàssica mentida del discurs pretesament no assajat, ni un sol “gràcies pel premi”, ni cap menció a ningú.
Va entomar el camí de sortida, sense esperar al piscolabis que havien organitzat en el seu honor. A la primera paperera que va trobar, hi va llençar l’horrible trasto que li havien donat a mode de guardó. Pujà a la moto i es dirigí directament cap el temple d’Helena.
Situat en un carrer del barri Gòtic, sense cap indicatiu exterior que n’anunciés la presència, un edifici gris i aparentment ordinari acollia al seu interior un autèntic centre de veneració cap a la semideessa grega. Escultures, quadres, llibres, catifes que representaven la seva imatge... tot amanit amb un dens perfum floral i música de lires que s’escampava per l’aire del petit apartament.
L’Helena el va rebre com rebia sempre els seus fidels, amb la túnica blanca de seda que se li arrapava al cos ben ferm i tonificat, els cabells que li queien en una cascada de rínxols a banda i banda del cap que, en perfecta proporció, era d’una setena part del cos, els ulls verds com les maragdes, els llavis molsosos. Li atansà una copa d’hidromel acabada de preparar. La frescor de l’aigua i el dolç de la mel li corregueren gola avall. Va sentir com, a la vegada, el seu sexe s’humitejava de la mateixa manera. La màscara felina havia caigut fa estona.
S’obriren les cortines que separaven l’estança de les altres habitacions. Dues altres sacerdotesses, amb les mateixes característiques que l’Helena, se li acostaren i l’abraçaren. El tacte de les seves mans recorrent-li el cos, encara vestit, fou l’espurna que encengué el foc màgic del temple.
Acabada la cerimònia, es dutxaren totes juntes, aprofitant els darrers moments per continuar besant-se, tocant-se, ungint-se olis i perfums mútuament, per tots els racons de la pell.
Un cop fora del temple, la misteriosa escriptora de novel·les eròtiques es dirigí camí de la seva altra vida.
- Hola, mama! Avui arribes més tard! Tenim gana! El pare no ens fa cas!
Dirigí una mirada de fàstic i avorriment al seu marit, tirat al sofà, envoltat de llaunes de cervesa barata i bosses de xips de marca blanca, amb el comandament de la consola a la mà, que ni tan sols aixecà els ulls de la pantalla per rebre-la.
Ell creia que ella l’estimaria sempre, sense condicions, perquè quan la va conèixer ella era així, una bleda que creia en l’amor romàntic per sempre més. Però els anys els havien dut en direccions oposades. Ell ja no era el jove atractiu que la va conquerir amb les seves paraules i les seves habilitats al llit. Ella, en canvi, havia tret una nova personalitat, segura de si mateixa, independent, lliure. Ell no se n’adonava que ja no estava a l’ alçada i continuava veient-la com la seva propietat. Potser per això els déus de l’Olimp el van castigar amb un infart fulminant aquella mateixa nit.
“La supèrbia és el més horrible dels pecats” . I ell n’havia pagat el preu.
Tan bon punt sortí del cementiri, es dirigí de nou cap el temple d’Helena.