La teràpia

La Nora viatja en cotxe, pensa i s'atabala. Coses com treure's l'abric mentre condueix li suposen un esforç que, si s'aturés a fer-ho, no patiria. Se'n penedeix d'haver deixat d'anar a la psicòloga i desitja arribar al coll de Comiols, el punt on el seu passat i el seu present es troben. Encendre la radio del cotxe sense voler també la farà viatjar cap a un passat que potser enyora, tot i que tampoc té clar què li provoquen aquests records. Qui és la Nora, de què te por, a què és dedica, on voldria ser.

Sempre que deixa la psicòloga se’n penedeix d’haver-ho fet. La Nora està conduint, fa calor al cotxe perquè la calefacció està encesa i ella encara duu posat l’abric. Mira cap a la carretera i li estranya que la dona del GPS no parli. Fa quinze anys que condueix però encara té pànic a perdre’s. Necessita assegurar-se de que està anant pel camí correcte i necessita apagar la calefacció per deixar de tenir calor i poder fer el que fa sempre quan va sola: pensar. Amb la mà dreta es treu la bufanda i la deixa al seient del copilot, es descorda l’abric sense deixar anar la mà esquerra del volant i, aleshores, ve la feina més difícil: descordar-se el cinturó i treure’s l’abric. Mira pel retrovisor que no hi hagi gaire cotxes o un camió al que se li acudeixi avançar-la i, quan se sent segura, fa la maniobra: amb la mà esquerra encara al volant, mou cap enrere l’espatlla dreta per tal que l’abric llisqui pel braç, però l’abric se li enganxa al canell dret i no pot treure la mà que no aconsegueix deslliurar-se de la màniga. Forceja una mica, sua, i finalment ho aconsegueix. Ara li queda mig abric posat i fa una pausa. Pren el volant amb les dues mans, mira cap a endavant primer, respira i mira pel retrovisor. Davant d’ella un camió va a vuitanta per hora i la Nora no sap si avançar-lo ara i després seguir amb la feina o si posar-se a vuitanta per hora i treure’s l’abric mentre va darrere el camió. Es decideix per aquesta segona opció. Aguanta el volant ara amb la mà dreta i sacseja l’espatlla esquerra repetidament per fer que l’abric vagi lliscant tot sol pel braç. En menys de deu segons aconsegueix treure-se’l i, amb un moviment ràpid amb la mà dreta, l’estira i el deixa al seient del copilot. Torna a cordar-se ràpidament el cinturó, quasi sentint que, si no ho fa, serà el moment en que tindrà un accident i sortirà disparada pel parabrises rebentant el vidre, per no haver-se cordat a temps. Sap que s’ha de calmar i deixar de pensar en que totes les coses dolentes que podrien passar-li, li passaran. És en aquests moments en els que troba a faltar la teràpia, aquestes preocupacions pels perills de la carretera, igual que les hipocondries que li agafen quan està molt estressada, comprovar-se el ritme cardíac posant-se dos dit damunt el canell cada deu minuts, són conseqüència d’un problema més profund. Ha de prendre decisions i no sap com enfrontar-s’hi. El cotxe li ha deixat la Irene. La Irene sempre li deixa de tot cada vegada que es retroben, es coneixen des de fa més de trenta anys i es veuen molt poc, però saben que si arriben a velles compartiran els gin-tònics de les cinc de la tarda. Com que no està acostumada a conduir aquest cotxe no aconsegueix trobar el botó per abaixar la calefacció, el busca amb el dit sense deixar de mirar la carretera i pitja tots els botons que sent amb el tou, encén la radio sense voler i sona Waterloo dels ABBA. La música està molt forta i la Nora s’espanta i s’atabala, per la calor i perquè ara tampoc troba com baixar el volum de la música i no treu els ulls de la carretera per si en aquest segon un camió xoca contra el seu cotxe i no el pot esquivar. Decideix abaixar la finestreta i deixar la calefacció encesa. L’aire fred la tranquil·litza, relaxa ambdues mans damunt del volant i escolta les veus d’Agnetha i Frida en la cançó que va guanyar Eurovisió l’any 1974. La Carol ballava ABBA a la cuina de casa quan ella i la Nora vivien juntes. A la Nora li agradava més cuinar amb música jazz, Chet Baker o Ella Fitzgerald, però si cuinava la Carol deixava que escollís ella la música perquè es posava el davantal i es movia davant dels fogons al ritme d’ABBA, amb la cullera de fusta a la mà, esquitxant salsa de tomàquet per les parets i la nevera. La Nora recorda la cua alta que es feia la Carol i les seves galtes enrogides per la calor de les olles, el vi que prenia mentre cuinava i el ball. Passat un temps, els records d’una antiga relació són tots bons, com si ens oblidéssim dels motius que van fer que la relació es trenqués: la Nora pensa en els macarrons amb cigrons de la Carol, el seu plat estrella, les copes de vi que prenien assegudes al sostre del seu edifici mentre es feia de nit, els caramels que la Carol deixava a la bossa de la Nora d’amagat i que la Nora trobava quan feia una pausa per anar a fumar a la feina, quan treballava de recepcionista d’un hotel de luxe. Recorda la llengua rasposa de la Carol quan es feien petons, llengua de gat, li’n deien. Sona el telèfon de la Nora i, quasi automàticament, ella l’agafa amb la mà dreta i mira la pantalla de reüll. Hi diu “Mama”. No respon i torna a deixar el mòbil al forat en el que estava sense mirar bé on el posa. Ara que la Nora està més tranquil·la i ja no sua, torna a apujar la finestreta del cotxe i agraeix que la calefacció es mantingui encesa, veu neu damunt les muntanyes. La Carol i la Nora es van separar a Buenos Aires quan la Carol la va anar a visitar, la Nora feia cinc mesos que hi vivia. Una nit, després d’una discussió a l’apartament de la Nora, la Carol va canviar el seu bitllet de tornada i el dia següent va marxar a Barcelona sense acomiadar-se. El mòbil torna a sonar, un altra vegada “Mama”. La Nora es posa nerviosa quan la truquen dues vegades seguides perquè pensa que segurament li han de dir una mala noticia i que algú de la seva família ha mort o que l’àvia té Alzheimer. No respon mai si està conduint, potser s’hauria d’aturar a la propera gasolinera per tornar la trucada. Quan va marxar de Buenos Aires, la Carol va deixar una nota. Era una cita de Kate Millet: “havia deixat de córrer per descobrir que aquella que havia estat la meva vida, ja no existia”. La nota va ser un cop baix, la Nora va recordar les nits que havien passat totes dues al sofà de casa a Barcelona comentant llibres i llegint-se cites. Després la nota deia que res del que passava entre elles podia funcionar i deia també t’estimo. El que no podia funcionar era la distancia, la Nora li havia dit a la Carol que es quedava un temps més a l’Argentina i que un temps podia arribar a ser un any. Van discutir fins la matinada i la Nora es va dormir esgotada. Ja han passat quatre anys i encara que a la Nora ja no li fa mal el que va passar, se li omplen els ulls de llàgrimes. Aleshores torna a abaixar la finestreta del cotxe perquè li toqui l’aire i la tregui d’aquest estat, no sap ben bé perquè plora i té por que les llàgrimes no li deixin veure la carretera. La seva mare fa un temps li va dir que hi ha ex parelles que sempre fa mal recordar-les. Amb por d’avançar un tractor que va a quaranta per hora, la Nora pensa en els macarrons amb cigrons, a qui se li acut barrejar dos primers plats per a fer un primer plat, en realitat mai li va agradar menjar el plat estrella de la Carol. O els caramels que li deixava a la bossa, que eren de menta, i la Nora odia els caramels de menta, li produeixen nàusees. Tot i que va ser ella qui va marxar a viure a Buenos Aires, va ser la Carol que se’n va anar de la seva vida i no va tornar mai més. De cop i volta la dona del GPS torna a parlar, en ochocientos metros tome la salida quinientos diecisiete en dirección a Agramunt, diu, i la Nora ja posa l’intermitent. Agafa la sortida deslliurant-se del tractor i ara sí, s’atura, posa el fre de mà i, sense apagar el cotxe, escriu al mòbil:
quin és l’últim llibre que has llegit?
Quan està a punt d’enviar-lo a la Carol, se’n penedeix i esborra el whatsapp. No sap com començar una conversa amb ella i pensa que preguntar-li com està es massa banal, des de que ho van deixar no s’han escrit ni pels aniversaris. Mira cap al camí de corbes, deixa el mòbil al forat entre els seients i torna a posar en marxa el cotxe sense trucar a la seva mare. Saber l’últim llibre que ha llegit l’aproparia una mica més a la Carol que deu ser ara. La dona del GPS segueix parlant però la Nora ja no l’escolta, s’imagina la Carol d’avui, la que ja no coneix però que es posa a la boca els cabells quan mira una pel·lícula, hi ha gestos que no canvien. L’últim llibre que ha llegit la Nora es diu “Tot el que has de saber per a ser Copywriter”, què pensaria la Carol si li digués? Entendria qui és la Nora d’avui en dia? Qui soc, pensa la Nora.
Soc actriu però treballo de cambrera i també de taquillera en un teatre i també escric els subtítols de sèries i n’envejo els actors i les actrius, i soc professora i de tant en tant treballo de dependenta en una botiga de roba perquè el que cobro no em permet arribar a final de mes, i ara vull ser copywriter que no tinc ni idea de què és però els anuncis d’Instagram diuen que si ho ets, cobres molt i tens tot el temps del món per fer el que realment vulguis, i pensa en què deu ser el que realment voldria fer si tingués temps, potser es tancaria a casa i tancaria els ulls i deixaria que passessin les hores, i pensa altres coses també, totes juntes, una damunt de l’altra, i m’és impossible transcriure els seus pensaments. Que també treballa d’assistent de càstings i fa jerseis que només li compren les seves amigues i per tant els hi ven barats perquè sap que, com ella, no tenen ni un duro, però també pensa en l’últim petó que es van fer amb la Carol i li fa ràbia no recordar-se’n i pensa que potser la seva mare la trucava només perquè la troba a faltar, i algunes coses més li venen al cap, s’imagina tenint un accident, per exemple, i passa d’una cosa a l’altra tan ràpid que no la puc seguir.
I quan pensa massa li tremolen les mans i vol fumar, aleshores mira la carretera i sap que d’aquí poc arribarà al coll de Comiols i que allà és el punt on es concentren el seu passat i el seu present, on es troba amb la Nora nena a qui se li il·luminaven els ulls, pel paisatge i perquè ja faltava poc per arribar al poble i veure la seva padrina i menjar Medias Noches amb xocolata. Afora fa fred però fa un dia clar, el sol baixa al seu ritme i el cel, la Nora ho sap, es veurà rosat en dies com avui, damunt del Pallars. Sona “Angie” dels Rollings a la radio però comença a fallar la senyal, cada vegada és més lluny de la ciutat. Se sent sola i quan arribi a la casa del poble encara ho estarà més, però menys que ahir en l’últim sopar familiar que va organitzar el seu germà. Potser d’això té por la Nora, de la soledat, o de gaudir-la massa. Puja la finestreta i també el volum de la música per sentir al pit el que ja no té. Saber que el temps passa i les coses canvien és l’única manera que troba la Nora per estar present.