La muntanya que duc dins


Autor: Iris

Fecha publicación: 08/03/2022

Relato

Títol: La muntanya que duc dins

El meu nom, Iris, sempre l’he sabut; però qui soc realment, ho vaig descobrir fa poc. Tot va començar amb el viatge que vaig decidir fer quan bufava les quaranta espelmes. Darrerament havia vist unes fotos del parc Nacional d’Aigüestortes que m’havien impressionat: un espai ufanós i ple de vida, que em feia connectar amb el meu sentit de la llibertat. Impulsada pel deliri de bellesa i amb ganes de gaudir de l’existència, vaig decidir reservar una estada en una caseta de fusta amb jardineres plenes de geranis vermells a les finestres. Un lloc de postal que prometia el benestar i les emocions que anhelava experimentar.
Quan hi vaig arribar els meus pressentiments es van confirmar. Fins i tot l’aire tenia una textura diferent. Allà el temps transcorria d’una altra manera. El cel era més clar, la natura més intensa. Em vaig sentir com un canari acabat d’alliberar. Enmig de la verdor dels Pirineus, em vaig adonar que el meu desig més profund no era evitar sotracs i viure dins d’una bombolla sinó experimentar la intensitat de la vida en estat pur.
Vaig inaugurar el meu primer dia a la muntanya amb una excursió per la neu amb raquetes. A l’allotjament hi havia trobat un tríptic sobre la ruta de la Llúdriga, una caminada guiada per la serralada pirinenca que em prometia aportar la dosi d’aventura que havia vingut a buscar. Vam sortir a les nou del matí de l’aparcament, el fred em feia sentir més desperta que mai. El grup estava format per vuit excursionistes i un guia de muntanya. De seguida vaig congeniar amb ell. Es deia Gerard i era d’allò més agradable. La resta dels integrants eren dues famílies amb nens que parlaven entre elles, així que durant les sis hores i mitja que va durar l’excursió, el Gerard i jo vam tenir temps per conèixer i trobar molts nexes en la nostra manera de ser. Tant és així, que aquell mateix dia em va convidar a sopar amb la seva família. No volia de cap manera que sopés sola al meu apartament.
Quan vaig arribar de la caminada, vaig caure rodona al llit flonjo i suau que semblava que m’estigués esperant. Estirada al llit podia contemplar la immensitat del cel, doncs just a sobre hi tenia una finestra encastada al sostre. Quin plaer, tenir el millor de la natura i de la civilització en un sol lloc! Per una banda, percebia la comoditat i l’aroma floral de les flassades i, per l’altra, em capbussava de ple en les suggeridores formes dels núvols. No sé què tenia aquell cel que em feia sentir radiant i plena de vitalitat. Observar el firmament imponent transferia al meu interior el seu poder. Després d’una estona badant i donant una mica de repòs a les meves cames, vaig anar a la dutxa. A les nou havia quedat per sopar amb el Gerard i els seus, així que tenia mitja hora per deixar marxar el cansament sota l’aigua i preparar-me per passar una vetllada interessant.
En Gerard vivia al pis de dalt de casa els seus pares, que em van acollir molt hospitalàriament. Era la típica construcció dels Pirineus amb la teulada de pissarra i els porticons de fusta de pi. A l’interior, les parets eren de pedra viva i els sostres i les bigues de fusta massissa. El que més em va agradar era la llar de foc encesa que desprenia un caliu capaç de confortar qualsevol ànima. Quan vam arribar, la taula ja estava parada i feia molt de goig. Hi havia llesquetes de pa amb tomàquet, un gran bol d’una amanida plena de color, una taula de formatges, una safata d’anxoves, i un plat de croquetes que hagués pogut seduir a qualsevol.
La conversa va ser força interessant. Em van estar explicant les peripècies que havien viscut re-introduint, junt amb altres col·laboradors, el gall fer, el trencalòs i la fagina al seu entorn. No havia vist mai aquestes espècies i fins i tot vaig poder espiar en directe aquests animals, gràcies a les càmeres col·locades al centre on es treballa per la seva preservació. Em vaig enamorar del plomatge magnificent d’aquells galls tan elegants!
Després de conversar llarga estona sobre les estratègies per la conservació de la fauna autòctona i de les seves dificultats, vaig saber que en Miquel, el pare del Gerard, tenia dues tietes a Bràfim, el poble on la meva mare s’havia criat. Li vaig explicar que jo també tenia un lligam amb Bràfim, doncs la meva mare n’era filla i sempre havia parlat amb molta estima d’aquell poble. Es va posar a riure i va dir que tanta coincidència no podia ser! Ell havia tingut la seva colla de jove allà i també en tenia molts bons records.
Es va emocionar tant que va anar corrents a buscar un sobre esgrogueït on hi desava un plec de fotos. Se’l veia tremolós i content, com si quelcom l’hagués commogut. En va treure una on se’l veia de jove amb banyador en una bassa al costat d’un grapat d’amics. El sotrac el vaig tenir jo, quan de sobte vaig identificar la meva mare entre aquell grup. Clarament era ella, li reconeixia les faccions, el pentinat i la seva piga a la barbeta, era del tot inconfusible. Vaig girar la fotografia. Juliol del 1980, un any abans de que jo nasqués. Em vaig quedar sense parla.
En Miquel devia llegir als meus ulls el trasbals que em va sobrevenir. El clima de la conversa va prendre un gir ràpidament i al cap de pocs minuts ja ens havíem acomiadat. Vaig voler tornar sola al meu apartament per donar-me un temps per reflexionar sobre el que acabava de veure i mirar de lligar caps.
La meva mare havia estat mare soltera, quelcom insòlit en la seva època. Segons m’havia explicat, havia tingut un romanç amb un noi de la colla quan era jove i després d’aquell estiu havia sabut que estava embarassada. Ell, em va confessar més tard la meva mare, no n’havia sabut mai res d’aquell embaràs, ja que no n’estava enamorada i no volia complicar les coses forçant un vincle amb un home amb qui no hi volia estar. El noi estudiava biologia i adorava la seva vocació i la meva mare no volia ser cap impediment en la seva trajectòria. A més, ella estava just descobrint la seva inclinació per les dones, i volia preservar la llibertat de refer la seva vida amb una parella de qui s’hi sentís realment a gust. No volia per res del món estar amb algú per simple obligació. Així que, amb molt de coratge, havia decidit no crear problemes al seu amic Miquel i mantenir-lo allunyat per sempre més de la seva situació. De manera que, la meva mare havia desaparegut de cop i volta del poble i ningú n’havia tornat a saber res. Per això, jo m’havia criat lluny de la família, de la seva antiga colla i del seu passat.
Arribant a l’apartament vaig adonar-me que potser havia acabat de sopar amb el meu pare. Em vaig estremir. Si volia emoció, l’acabava de trobar! De fet, la meva vida estava a punt de capgirar-se totalment.
Després d’una nit intranquil·la i d’excitació, em trobava davant d’un dilema: seria convenient explicar-li al Miquel la meva història o potser era millor mantenir-ho amagat, tal com la meva mare havia decidit? Encara que era ben d’hora i just estava naixent el sol, mig en penombra encara, vaig començar a fer una caminada per aclarir el meu cap emboirat.
Vaig dirigir-me cap al Refugi Pla de la Font i des d’allà vaig arribar al coll de Fogueruix, on vaig trobar un camí que transcorria per un bosc de pi negre. Allà, entre mig de la natura salvatge, vaig respirar fons i vaig permetre que la intensa aroma dels arbres netegés els dubtes que entretallaven la meva respiració. Això em va ajudar a entendre que no podia fer res més que ser sincera amb en Miquel. De la mateixa manera que aquells exemplars verds i frondosos deixaven anar el seu perfum delectant a qualsevol que hi passeja a prop, el més natural en mi era compartir la informació que tenia amb aquell qui acabava de conèixer.
Més tranquil·la d’haver pres una decisió, vaig seguir el sender fins arribar a una àmplia plana que es va obrir davant meu i em va permetre gaudir de les vistes espectaculars de la vall del riu Escrita. Aquella quantitat d’aigua, que flueix i sap on va, em va fer reconèixer que el meu viatge estava prenent tot el sentit que havia somiat. Allà hi vaig trobar la resposta de que havia vingut a buscar. Jo, com el riu, em vaig saber destinada a ser lliure i a recórrer el camí que el meu interior m’impulsava a seguir. Envoltada per una panoràmica magnificent, també disposava d’una perspectiva privilegiada de la meva vida. De fet, acabava d’afegir la peça que faltava al meu trencaclosques.
Serena i amb la ment divagant en els nous projectes, en els que em pensava llançar a partir d’aquell moment amb il·lusió, vaig desfer el camí que ben d’hora havia començat. Quan vaig arribar a l’ apartament, em vaig trobar el Miquel assegut a l’escaleta de davant la porta de l’entrada amb una safata de croissants i pastes per esmorzar. El vaig fer passar i vam seure junts a la tauleta de la terrassa. No sabia com iniciar la conversa i se’l veia neguitós però quan va arrencar a parlar em va dir que només entrar per la porta de casa seva la nit anterior, la meva presència l’havia fet pensar en l’Eugènia, la seva amiga de joventut. Així, que no vaig tenir més remei que confessar-li que si, que soc filla de l’Eugènia. Aleshores va començar a llançar-me tot de preguntes. Sabia per què havia marxat tan de sobte? Què l’havia fet desaparèixer sense dir res a ningú?
Em va parlar de la seva història d’amor i em va dir que ell n’havia estat profundament enamorat. De fet, li havia costat anys refer la seva vida i dins seu encara hi havia un espai reservat per ella. No se l’havia pogut esborrar mai del cap i sempre havia volgut saber què n’havia estat d’aquell amor fugaç. La família s’havia limitat a dir-li que havia volgut començar una nova vida lluny de qualsevol influència del passat i ell no havia trobat cap forma de contactar-hi. Però, secretament, sempre havia sospitat que hi havia quelcom més transcendental per motivar-la a prendre tan dràstica decisió.
Fins i tot s’havia sentit culpable, pensant que potser havia dit o fet alguna cosa que l’havia ferit, i que per això ella havia decidit marxar. De manera que necessitava posar-se en contacte amb la meva mare i aclarir els assumptes del passat. Era essencial per poder fer les paus amb ell mateix i desfer-se dels turments que durant tants anys havia carregat. Em va implorar que li donés la seva adreça, que li permetés trucar-la, que concertés una trobada i l’ajudés a trobar les respostes per les que tant es delia.
Tot el que vaig dir-li va ser:
- Miquel, la meva mare estava embarassada quan va marxar i no volia que abandonessis la universitat. Va deixar el poble per criar-me sola i no interferir en el teu futur.
Es va fer un silenci sepulcral i al cap de 5 minuts em va abraçar molt fort, tot desfent-se entre llàgrimes.
Ell, com jo, ho havia entès.

Allò que havia començat com un viatge en busca d’emocions va culminar en la descoberta de la meva identitat. Un desencadenament que mai hagués sospitat. Havia comprés la meva atracció pel bosc i l’aventura. Jo era part d’aquell indret que, no només m’havia tornat la passió per viure, sinó que també m’havia reconciliat amb el meu passat. Al Parc Nacional d’Aigüestortes hi havia trobat la muntanya que duc dins.