La darrera verema del darrer pagès


Autor: GRASSET

Data publicació: 20/02/2023

Certamen: II Certamen

Resumen

Las desventuras de un agricultor pobre .

Relat

LA VEREMA DEL DARRER PAGÈS..

Avui deu de setembre he collit els raïms de la vinya dels Ninots. Últimament les collites venen avançades, o millor dit, tot sembla que s’avança. No sé si això és bo, però jo crec que hi ha d’haver un cert ordre sinó tot va malament , fet certa la dita que tenia aquell savi mestre meu , el senyor Carles, que deia: “Cada cosa en el seu temps com les figues a l’Agost”. Bé doncs ara aquesta sentència faria aigua i és que les coses han canviat molt i aquella vella societat que es regia per costums, moltes vegades lligades a l’entorn, ara es mou només per l’ economia i els interessos. Les coses només es mouen pel que mana el cap , el cor no te rellevància.
Mireu, avui quan he arribat a la vinya i no m’esperava ningú i aquell mar de ceps d’altres temps amb les fulles lluïnt al sol, que es formava al pla sota la muntanya dels Ninots, amb la nostra vinya i quatre més, la del Vicenç de cal Mònic , la del Cerdà, la del Japó i la del Pere-gros, només queda la nostra com un fantasma que es nega a morir, no deixant-se enterrar per les excavadores que volen fer polígons i urbanitzacions , ja que diuen que allo és el progrés , com si sabessin aquelles terres, que amb la seva mort s’acaba una etapa . Quan de bon matí arribo al tros per fer la verema, no amb creureu , pero an la meva solitut , jo parlo amb aquella terra , amb aquells ceps , amb aquelles margeneres, que comformen aquella estimada vinya , que ha vist a passar tantas generacions de pagesos per elles.Mentres les conformo, que no patexin, que mentres jo visqui les conservaré com las vaig trobar , com si ja suspitessin, que aviat quant jo falti se acaba la seva etapa.
D’aquell xivarri i aquella alegria que hi havia aquells paratges a l’ època de la collita a la meva joventut , ara no en queda res. Tots els membres de la família que ajudaven amb les seves possibilitats a aquella feina , la més important del pagès, ja estan tots traspassats. Només em queden els seus records. Quan veig aquells ceps centenaris, cada un d’ells te una història relacionada: allà en aquella Muntonaga tant gran i deixàvem les cistelles amb el berenar i el beure perquè estes fresc ; allà a la punta d’ aquell marge amb aquell Valencià , el carreter , el Ramon de la Pipa, se li van enganxar els pantalons, i se li va estripar la part de sota i se li veien totes les vergonyes, la broma que li varem fer tot el dia; allà en aquella placeta junt el dipòsit d’ensulfatar , l’avi feia les “cargues”, és a dir, omplia totes les portadores amb ull matemàtic per quan passessin els mossos de l‘amo del terreny i comprovessin el pes de les portadores , veiessin que totes pesaven igual i no se’ls hi donava gat per llebre amb les que se l’hi havien de portar de les “ parts”, (això aquesta especie de lloguer, des del 1773 quan el senyor Diego Barò de Almenar i Aiguas Vivas va deixar als meus abantpassats aquell paratge perquè el treballesin amb “rabassa” ¿ quantes vegades es deu haver pagat aquell boci de terreny?). Nosaltres, la canalla, ens posavem a collir els raïms del ceps del voltant de l’avi perquè no haguéssim de traginar-los massa.
En aquelles fileres de ceps tant llargues del pla de la pomera quan tocava esporgar-los, amb al pare , la mare i el germà , fèiem competicions per veure qui feia la feina més ràpida.
També hi ha records no tant bonics , com allà a la soca d’ aquell Meloan on varem trobar mort al meu avi Peret víctima d’ un atac de cor quan al Novembre estava fent la poda. Més enllà d’aquella passada que hi ha de Garnaxes vam trobar un dia al pare assegut amb al xapu al costat mig atordit sens recordarse de res victima de un ictus quant al vespre no tornava a casa.Com vaieu aquells plans i aquells costers eren la vida i la mort dels que els treballaven, i a cada pam d’ aquells terrenys, per poc que gratéssim hi ha una història.
A mig matí, noto que el silenci em fa mal, recullo del sarró un petit transistor que em fa companyia i l’engego. Totes les emissores diuen el mateix , no sé què de personatges importans, que els-i an trobat contes al estrenger . No me n’assabento massa de la noticia perquè tampoc m’interessa el que estant dient, més o menys ja ho sé. És allò que he dit abans; la gent ha deixat de moure’s pel cor , ara tothom es mou pels interessos . Jo només vull la ràdio per no escoltar el silenci que m’envolta ja que el que diu aquell aparell, m’és indiferent. Mentre acabo de pensar això em ve a la memòria una cosa que abans no hi havia caigut: és un fenomen que els que tenim ja molts anys ens passa amb freqüència ; un so , un color o una situació, ens fa reviure moments de quaranta o cinquanta anys enrrere que creiem ja estaven ben oblidats. A mi em ve a la memòria un soroll característic que s’escoltava a la verema en aquells temps passats, era un clic, clac, clic , clac, que es multiplicava per totes les vinyes que feien la verema, i podien ser dotzenes al mateix temps; no era un ocell o un insecte, eren aquelles tisores típiques de tallar els raïms o de podar , que ara només existeixen en algun museu dedicat a la pagesia , i que de canalla més d’una vegada tallant un raïm ens havíem fet una petita ferida que l’ àvia ens curava aixafant un gra de raïm sobre la nafra. Ara per contes existeixen aquelles silencioses i avorrides tisores d’ acer suec que tallen molt però no tenen personalitat , fins i tot crec que si els ceps ens ho poguessin fer saber es quexerien pel canvi.
És migdia, són la una i no les dotze com eren aquells anys, m’assec sota un gran Macabeu i em menjo l’entrepà que em vaig preparar ahir vespre, i faig una mica de migdiada , dons tinc que descansar de tan en tan dons les cames ja no son les d’ aquell temps que gaudian amb l’esforç .La tarda segueix igual que el matí i vaig fent la carretada de raïms , que vaig carregant a la caixa del petit motucultor. De tan en tan aixeco al cap mirant el camí que ve del poble, és un gest instintiu, però mai ve ningú , ni els pares , ni els avis , ni els besavis, estic ben sol. No sóc gaire creient, però m’agradaria que allà on ara estessin ells , ara també poguessin estar collint raïms, segur que serien feliços .Amb aquets pensaments s’ha fet tard i ja es entrada de fosc, recullo els estris amb la collita i torno a casa .
Avui ja he complert i he fet el que m’obligava el cor, però sóc conscient que el temps s’acaba i ja veurem si l’any que ve em quedarà vida i forçes, o ja d’ una vegada hauran guanyat les excavadores que m’ estan estant voltant com a voltors , i jo estaré com tant desitjo fent la verema amb als meus pares i els meus avis alla on ells estiguin.

GRASSET