La clau de la felicitat


Autor: Meraki

Data publicació: 14/03/2023

Certamen: II Certamen

Resumen

Una clau dins d'una ampolla a la deriva ho pot canviar tot

Relat

L’ancià va trobar la clau al fons de l’ampolla. Havia aconseguit treure ja el paper que també hi habitava dins, però encara no l’havia llegit. Va treure la clau i la va mirar atentament. Era una clau més aviat petita, amb el cap en forma de cor. Havia tingut color al seus inicis, però ara només es veien detalls daurats entre la porqueria acumulada en ella. Li semblava haver vist aquella clau abans, però no sabia on. Quant temps havia estat l’ampolla al mar, a la deriva? L’ancià es va disposar a llegir la carta que reposava a la seva dreta a la sorra:
“Ets afortunat si l’ampolla has trobat i tens a les teves mans el tresor més preuat”.
L’ancià es va sorprendre al llegir allò. Estava escrit en una cal·ligrafia que li era familiar. L’aigua no havia danyat massa el paper i, per tant, es podia llegir la totalitat del text. Va continuar amb la carta:
“Ara per ara no saps qui sóc, però tampoc t’ha d’importar. Jo sí que sé qui ets, però només et vull ajudar. Et dono un consell: si vols ser feliç, el cofre has d’obrir. La felicitat resideix al seu interior, però trobar-lo és una difícil missió”.
L’ancià cada vegada estava més sorprès. No entenia res. Qui li havia enviat aquella ampolla? I, fos qui fos el que l’havia llançat al mar, com podia saber que ell la trobaria? De la sorpresa va passar a la por en qüestió de segons, però va seguir llegint:
“El cofre està on resideix el teu cor”.
I ja està. Res més. L’ancià va girar la carta, buscant més paraules. Però res. Allò era tot. Va agafar les coses i va marxar cap a casa, pensatiu. “El cofre està on resideix el teu cor”. Aquelles paraules no paraven de passejar-se pel seu cap. Però ell tenia clar on estava el seu cor. Amb la seva difunta esposa, les cendres de la qual va espargir al seu turó preferit, al costat del riu on la seva bonica història va començar cinquanta anys enrere, a l’ombra del cirerer. El dia que la va deixar volar, el seu cor també va marxar amb ella.
Al matí següent va anar allà, com feia cada dia des que ella va marxar. La carta l’havia mantingut despert tota la nit, pensant què podia significar. I, després de donar-hi moltes voltes, allà es trobava, assegut a l’ombra del cirerer que els havia vist créixer junts. Va tancar els ulls i va recordar moments viscuts allà amb la seva dona: el dia que van descobrir aquell paradís, el seu primer petó, les abraçades d’amagat, les nits estrellades, quan imaginaven un futur junts, el dia que es van prometre, quan li va dir que no podia tenir fills, el dia que tot es va trencar al saber que ella tenia càncer, quan va llançar les seves cendres…
L’ancià es va posar a plorar. Aquell racó era seu, dels dos. Havia sigut testimoni de tots els moments preciosos de la seva vida, però també dels pitjors. Tenia clar que allà hi vivia el seu cor, juntament amb l’única dona que havia estimat amb tota la seva ànima. Després d’una bona estona meditant, l’ancià es va aixecar. “Et dono un consell: si vols ser feliç, el cofre has d’obrir”. Però quin cofre? No hi havia res allà a prop, tret de l’arbre. Es va acostar més al cirerer i va acariciar cada part del tronc, buscant alguna pista que l’ajudés a trobar el que buscava. Però no hi havia res. Quan estava a punt de rendir-se, un record oblidat, li va venir a la memòria. Feia molts anys, quan s’havien promès, van enterrar un petit cofre com a símbol del seu amor etern: dos cors encadenats. I van tirar la clau al mar. Va fer memòria per recordar on havien enterrat aquell cofre i va començar a cavar. Havia estat allà tots aquells anys. Va agafar la clau, ara sabent de què li sonava, i va obrir el cofre. A dins no només hi havia els cors, sinó també una nota:
“Ara pots ser feliç de nou. Mira al cel”.
L’ancià ho va fer i va sentir com el que li quedava d’ànima abandonava el cos terrenal i volava amunt, cap a la seva estimada, que l’esperava radiant, amb els braços oberts i llàgrimes als ulls.