Ella


Autor: Arquímedes

Data publicació: 22/03/2023

Certamen: II Certamen

Resumen

El meu relat narra la història d'un individu desesperadament enamorat d'ella, aquella noia dels cabells obscurs com la nit. Diuen que l'amor és una de les armes més poderoses, però en aquest cas no va servir per a res, només potser per afligir-se.

Relat

Ella
La perseguia perquè l’estimava.
No perquè fos un acusador, ni res d’això. Simplement, aquella era la meva manera d’expressar aquells sentiments que s’amuntegaven dins meu, potser l’única manera de fer-ho per algú com jo.
És clar que ella no ho sabia això. Res de res. I seria estrany si se n’assabentés, potser m’odiaria fins i tot.
Però jo l’estimava molt. M’agradava caminar quasi trepitjant-li els talons, observar-la de prop, assetjar-la, espiar-la, sentir-la. M’embogia respirar profundament aquell aroma seu de llimona. Aquella noia feia olor de llimona! No sé com s’ho feia la veritat, però aquella fragància era una acompanyant fidel seva, com jo.
Jo era el seu guardià, i mentre estigués a prop, res dolent li passaria. Almenys això és el que pensava.
---
Recordo que a les nits, ella dormia plàcidament, mentre que la Lluna i jo vigilàvem el seu son. Jo estava assegut al seu costat, observant el seu rostre i memoritzant-me les seves faccions, com si fossin el més bell poema.
Encara ara les recordo perfectament. Recordo els clotets que se li formaven quan somreia, i creieu-me, ho feia inclús per les nits. Ves a saber que estava somiant, la xicota.
Recordo completament aquelles petites pigues que decoraven el seu nas, que sovint em semblaven una constel·lació d’estrelles, tan llunyanes i inabastables, com ella sola.
Els seus cabells, negres com la cendra, reflectien la llum, creant un ambient espectral a l’habitació.
Tinc gravat a la memòria tots els detalls del seu cos, inclús els més mínims, perquè, amb ella, qualsevol detall es convertia en un esdeveniment.
I tant que l’estimava. L’estimava més que a mi mateix. Tant de bo hagués pogut fer-li saber.
---
Les petites tragèdies tenen la tendència a fer pinya i crear-ne una de sola, però una moltíssim més terrible.
Aquell dia, la sort no es va posar al bàndol de la meva estimada. De fet, potser anava una mica cabrejada amb ella.
Aquell cúmul de tragèdies es va convertir en una gran catàstrofe.
---
Si hagués pogut fer alguna cosa. Si només hagués pogut actuar, aquesta història no seria la mateixa. Potser en seria una de feliç, qui sap.
El destí, cosa maleïda, mai m’havia obsequiat, i aquesta vegada tampoc en va voler canviar el patró. Vaig haver de veure a la meva estimada abandonant aquest món putrefacte per passar a un de millor. Encara no sé qui dels dos ho va passar pitjor.
Cada nit des que va marxar em pregunto, per què ella? Per què no una altra? Què havia fet per merèixer allò? Busco desesperadament la resposta, però només trobo més i més preguntes, que mai aconseguiré saciar.
Miro al cel buscant-la defallidament. Només allà tinc la certesa de tornar a retrobar-la. La nit negra com els seus cabells. Les estrelles, decorant l’èter, just com les seves pigues, repartides per aquella cara sovint pàl·lida, com la Lluna. L’univers era un gran record seu, tan llunyà, distant i inassequible. Tot ho era. Era una dona celestial, ella.
Cada vegada que tanco els ulls evoco aquell moment, aquell instant fatídic en el qual vaig entendre que no se la podia salvar, que moriria, com un estel, i deixaria rere seu rastres de llum, només records del que havia arribat a ser.
I amb ella ho farien les meves raons de seguir viu, només que jo, estava condemnat a seguir existint, sense objectiu i vagant sense rumb, ja que sense ella la vida perdia qualsevol sentit.
---
Encara recordo la seva sang recorrent la vorera després de l’accident, tenyint el carrer del color de la mort. Jo estava estirat al seu costat, il·lès per fora, però mortalment ferit per dins.
Un accident, així és. Tota aquella situació només era un accident. Un error. No havia de ser real, allò. Però, sens dubte, ho era. I ella estava morta.
L’agafava de la mà, una mà abandonada per la vida, una mà freda i blavosa, la mà d’un cadàver, la mà que feia unes hores pertanyia a la noia més preciosa del món.
La vaig abraçar ben fort, com mai havia fet, amagant aquells sentiments de culpa que em corcaven per dins. Al lloc més profund del meu cor, alguna cosa es va trencar, i asseguro que mai més es podrà recompondre.
Era culpa meva i ho sabia. Per què no la vaig aturar abans de creuar el carrer? Per què no la vaig salvar? Per què no vaig actuar? Per què, per què, per què..?
Perquè no podia. N’era incapaç. Era un ésser inferior i inútil.
---
Sincerament, a vegades m’agradaria deixar de ser una simple ombra.
Deixar d’estar atrapat a les fosques. Jo l’estimava.