El calze daurat


Autor: Sotabosc

Data publicació: 20/03/2023

Certamen: II Certamen

Resumen

La llegenda resa que a l’interior del Bosc Fosc s’hi amaguen grans riqueses i, fins i tot, el que segurament sigui l’objecte més cobejat de tot el globus: el calze daurat. Calze que va ser beneït pel fill de Déu i que transforma l’aigua en vi. La parella de protagonistes el buscarà.

Relat

El tresor del Bosc Fosc és el reclam turístic que té la taverna El Gat Negre per captar clients.
El Gat Negre està situada a l’inici septentrional del bosc, i com qualsevol altra taverna mereixedora d’anomenar-se així, la seva fauna inclou bandits en cerca i captura, nans que es xopen la barba bevent cervesa tèbia i mitjans que juguen als daus i competeixen per l’atenció de les sempre canviants vedets que canten, ballen, i es guanyen la vida honradament fins que un client pudent lloga una habitació del pis de dalt i vol companyia. Aleshores, a més d’honradament, se la guanyen de manera copiosa i poden estalviar per les lletres d’un pis i l’operació de malucs de les seves mares, i encara els hi sobra per fer un petit viatge en creuer per algun dels set mars.
Com tota bona taverna, l’univers propi d’El Gat Negre inclou cadires trencades a esquenes despistades, persones volant d’una banda a l’altra i sortint disparades per les finestres i al típic client no habitual que seu sol a la taula del racó i que duu una caputxa que li tapa la cara i li confereix una aura de misteri.
A aquest individu se li afegeix un mosso després d’haver deixat els cavalls a les quadres que hi ha al costat de la taverna.
-Escolta’m bé, vailet. Resa la llegenda que a l’interior del Bosc Fosc s’hi amaguen grans riqueses i, fins i tot, el que segurament sigui l’objecte més cobejat de tot el globus: el calze daurat, que va ser beneït pel fill de Déu i que transforma l’aigua en vi. Imagina’t el que ens estalviaríem a la parròquia si el trobéssim! Últimament els feligresos empinen més el colze, ja m’entens –el mosso assenteix, sabedor de l’afició del capellà per la beguda.
-Mossèn, però... Ja sap què diuen... Que qui entra al Bosc Fosc no en surt mai més. Que fa més de mig segle que milers d’homes, nans i mitjans proven sort i acaben criant malves. Es diu que s’ha format un petit-gran cementiri que rodeja el botí... Només de pensar-hi m’entren esgarrifances.
-Redéu qui et va parir, coi de mocós llepabaranes! Vols fer el favor de tenir fe? Una queixa més, em sents? Una queixa més i et passes el que queda del conte netejant les latrines de la taverna! -La tirallonga d’insults, renecs i escarufs segueix ininterrompuda mentre s’alcen, paguen, prenen en préstec una torxa d’una de les parets, surten de la taverna i entren al bosc.
L’empenta i decisió del capellà, seguit pel mosso del més a la vora que es pot seguir a una persona, s’empetiteix a mesura que avancen pels camins foscos i serpentejants del bosc. La torxa il·lumina les escorces i les branques dels arbres, que sembla que riguin d’ells i els vulguin atrapar en abraçades mortíferes. Les òlibes udolen, avisant-se les unes a les altres dels intrusos que han decidit pertorbar la seva tranquil·litat. Una d’elles els sobrevola els caps i amb un fort batec d’ales els apaga la torxa, deixant-los completament a les fosques. El mosso ofega un crit i el mossèn palpa una creu salvavides que duu sempre a la butxaca de la sotana. Els seus llavis es mouen recitant una pregària mentre segueixen endinsant-se en les profunditats del bosc tot desitjant que el que noten pel cos siguin lianes i no serps. Un tro els sobresalta i corren a aixoplugar-se al peu d’una muntanya abans no els enxampi la pluja. El mosso mira de recuperar l’alè de la corredissa repenjant-se en una paret rocosa que no existeix, i cau d’esquenes pel que resulta ser l’entrada d’una cova.
Imbuïts per un pressentiment, avancen a poc a poc cap a l’interior de la caverna, palpant les parets de roca amb les mans i assegurant cada passa. Al cap de tres encreuaments es comencen a sentir veus i rialles i hi ha una certa claror. Guiant-se per la remor de les veus, el capellà i el mosso enfilen un passadís cargolat i avancen cap a l’interior de la cova fins que arriben a una immensa cambra subterrània plena d’homes, nans i mitjans, i en la que hi ha un gran llac.
L’espectacle que se’ls presenta és del tot inesperat.
Milers de borratxos estan dispersos en diferents grups. Alguns canten i fan xocar les copes, alguns es barallen mentre d’altres aposten en rotllana al seu voltant. Alguns s’estimen, altres vomiten i també n’hi ha que simplement ronquen.
El capellà i el mosso s’apropen a la riba del llac i comproven que el color de l’aigua és roig, i que el sabor és lleugerament àcid a causa de l’acidesa natural de la fruita i la fermentació, amb un toc de fusta, derivada, sense cap mena de dubte, de la criança en un barril de roure.
-Mossèn... –diu el mosso bocabadat per la situació-. Tots aquests homes deuen ser els de les llegendes. No estaven morts, estaven de borina! És increïble... Hi ha històries de gent que va venir a buscar el tresor fa més de cinquanta anys! Miri com es comporten. Això no té ni cap ni peus. Crec que aquest lloc posseeix a la gent, monsenyor. Hauríem d’afanyar-nos a sortir d’aquí...
-Hip! No siguis aixafa guitarres, marrec! Hip! –el capellà xapoteja des de dins del llac, i li treu ferro a l’assumpte entre capbussada i capbussada. Surt del vi i li passa el braç per sobre l’espatlla-. Hip! Vinga, va. Hip! Fem la penúltima, val? Hip! Escolta... Saps que... Saps que t’estimo, oi? Hip! Cony, som col·legues, no? Hip! Som-hi, vine a nedar una estona. Hip!