Vacances a Espot


Autor: Kenai

Data publicació: 19/03/2022

Relat

Vam arribar a les huit en punt del matí. Havíem alquilat una casa al carrer Clavillada, Apartament Boliera es deia. Era massa prompte per entrar, i ma mare va proposar anar a prendre un refrigeri com els locals. Es notava de lluny que érem turistes, amb els nostres xandalls que feien joc; i com la família de revista que pareixíem vam anar a parar a la Cafeteria Era Trobada, que no sabia que s’haguera perdut però m’alegra que la trobaren. Vaig intentar demanar un cafè en llet com els majors, però no em van deixar, ni tan sols descafeïnat. Res, massa jove per a cafè, ¿des de quan 13 anys no es suficient per a prendre cafè? Almenys descafeïnat, ¿no?
Després de terminar de desdejunar, napolitana de xocolate amb un Cola-cao, li vaig demanar als meus pares anar a la plaça, a investigar el poble, de segur que hi havien cases encantades o algun secret per els carrers. Eren les 11, hora d’anar a l’apartament i organitzar les coses i d’organitzar-nos nosaltres. No fa alta dir que no m’apetia res això. Gracies a ma mare que em va salvar. Vaig endinsar-me pels carrers de Espot en busca de misteris que resoldre i aventures per viure, sempre amb el mòbil ven posat a la butxaca per agafar-lo ràpid si mamà em cridava. Eixe era el tracte.
Davant de l’església Santa Llogaia el vaig veure. Cabells negres, que li cobrien les orelles, però es notava que les tenia vermelles, probablement per d’estar corrent i jugant per el poble. Tindria la meua edat, no, era més xicotet que jo, més baixet segur. Ens vam quedar mirant-nos tota una vida, o no més de un minut, que al final es el mateix, entre els seus ulls blaus i els meus marrons es va crear una eternitat, i la distancia entre els dos semblava desapareguda. Va tirar a córrer darrere de l’església, i jo darrere, no podia permetre que desaparegués. El vaig perseguir per no se quants carrers. Sempre estava a la distancia justa en la que pareixia que podia agafar-lo per la samarreta però al moment girava una cantonada i tornàvem a separar-nos.
Necessitava descansar, tenia que acceptar la meua derrota, ¿com podia un xiquet córrer tant i tant ràpid? O els xiquets d’aquets poble tenen un regim especial com els dels atletes olímpics o no m’ho explique.
El campanar va anunciar l’hora de dinar, i la trucada de ma mare o va corroborar. Vaig agafar tot el aire que em permetien els meus pulmons en un intent de recobrar l’alè i vaig respondre:
- Hola mamà.
- ¿Es pot saber a on estàs? T’havia dit que tenies que quedar-te propet.
- Perdona mamà, es que havia un xiquet del poble i volia jugar amb ell.
- Bé, però crida’m la pròxima volta, ens tenies molt preocupats. Ton pare ha eixit a buscar-te i no apareixies, i no has contestat a les primeres trucades.
Es veritat, tenia tres trucades més. Estava tan enfocat en trobar al xic fantasma, que fins que vaig para a respirar i el campanar va detindré la carrera no vaig notar el mòbil a la butxaca.
- ¿Pablo, continues aquí? ¿Encara estàs amb el xic?
- Eh, no, també li ha cridat sa mare per dinar i s’acaba d’anar. Ja torne, estic al carrer Ferro, hi ha un hotel, es diu... Casa Rural Casa Colom. Serà dos cases en una.
- No vingues, entra a la recepció i esper allí a ton pare.
Tornarem cap a l’apartament, vaig mirar un últim cop arrere i allà estava ell acomiadant-se amb la mà. Jo vaig cridar que ja ens veriem pel poble tan alt com vaig poder, assegurant-me que m’escoltés. Vaig mirar un moment a mon pare per senyalar-li on era el meu nou amic, al tornar a mirar on abans havia estat el xiquet desconegut ara hi era res. Pot ser la fam en feia veure amics imaginaris.
No eixirem de l’apartament en la resta del dia, ma mare volia descansar, el Miquel (el germanet d’abans) pareixia no trobar-se molt bé després d’estar hores en el cotxe per arribar ací. L’aire fresc d’Espot pareixia estar sentint-li bé, però cap volia arriscar-se a que es posés a boçar per el Parc Nacional d’Aigüestortes, ens feren fora i no ens deixaren tornar mai més. Aixina que ací estàvem, el meu germà i jo mirant la televisió al sofà, ma mare fent la sesta a l’habitació, i mon pare intentant canviar la visita guiada per el parc nacional a l’endemà.
No va haver cap de problema, el guia, que per cert es deia com jo, Pablo, va comprendre la situació perfectament, i com tenia el matí lliure al dia següent ens va oferir anar a les 9:30. Una miqueta prompte per al meu gust, però no vaig posar problemes, i el Miquel tampoc, que va assegurar que ja es sentia millor i que tenia moltes ganes d’anar.
Al dia següent a les huit en punt ja estàvem llevats i preparats per a començar l’expedició de les rutes d’Aigüestortes, que per al meu gust te més nom de pirata que de parc, però es només la meua opinió. Vam fer un desdejuni per a omplir-nos d’energia, un altre cop no vaig poder demanar cafè, i ens vam posar en marxa.
A l’entrada del parc ens vam trobar en Pablo, que li va fer gracia que ens diguérem igual. Encara que a mi no em va fer gens de gracia que em digués Menudet de sobrenom “per a no confondre’ns”. A mida que ens endinsàvem entre arbres i camins, el Pablo gran anava contant curiositats sobre aquell lloc, les plantes autòctones, i els animals que allí habitaven. En un punt es va frenar i va senyalar el riu darrere seu.
- Aquest riu guarda una historia molt especial, encara que als més xicotets els pot fer por. ¿Que diu, voleu que la conte?
- Per mi no ho diràs, puc escoltar qualsevol historia que tingues per a contar.
- Sí, jo també. – Va dir el meu germà unflant-se - ¿Dona molta por?
- Miquel no sigues covard.
- Tranquil Miquelet, si veus que dona molta por m’ho dius i pare, i tornem a parlar sobre les flors d’ací.
Pablo, el gran, li va entregar una flor blanca al meu germà, ell la va acceptar i li va indicar que podia començar amb la historia. Aixina ho va fer:
- Fa molt temps, allà quan les primeres gents d’Espot van arribar, aquest parc estava protegit per uns ser especials. Aquests tenien la semblança de xiquets, de no més de 12 anys, els encantava jugar i córrer per els valls i muntanyes, el seu joc preferit era l’amagatall. Es diu que eren la vida del lloc, que vivien en els rius i dins dels arbres. No només tenien l’aspecte de xiquets, es podria dir que ho eren, els xiquets d’Aigüestortes. Hi ha qui diu que aquest nom només s’ho haguera pogut posar un xiquet, i pot ser que eixe fora el cas, però açò mai ho podrem saber de veritat.
Bé, els peregrins van començar a explorar i van fer els camins que ara estem xapant. Als xiquets d’Aigüestortes no els va agradar gens, ells ho veien com si estigueren destruint sa casa, i van decidir canviar de joc. Continuaren amagant- se, però ara ho feien per espantar els homes que venien a talar els seus arbres, a embrutar els seus rius. A alguns dels homes no els va fer cap de gracia, però la majoria es va fixar més en que allò que saltava dels arbres per fer-los córrer de por eren només xiquets. Es van preguntar on podien estar els seus pares, ja que ells pareixien ser els únics adults a aquelles terres. Eren xiquets sense pares, això no tenia sentit.
Un dia, una dona, Blanca, es va endinsar soles pels camins que havien fet els seus companys, d’allà no eixia cap xiquet saltant, i va decidir eixir-se dels camins. Va arribar al començament d’un riu, i allà els va trobar, jugant amb l’aigua, amb les orelles i els nassos vermells de tant riure. Ella va saludar en una veu suau, no els volia espantar. El que pareixia el cap de la colla no pareixia molt disposat a deixar-la apropar-se, però el més menudet de tots estava intrigat per aquella dona. Amb dificultat es va apropar a ella, i va acabar esvarant-se en una de les pedres, fent-se una ferida al genoll. La branca d’un dels arbres va caure a la volta que el xiquet. Blanca, que no volia que es posés trist va comença a cantar mentre s’apropava per curar-li la ferida. Al acabar de curar-lo el xiquet li va somriure, i entre els dos va sorgir una llum daurada.
No sabia com, però Blanca sabia que aquell xiquet ara estava connectat a ella, d’alguna manera s’havia convertit en el seu fill. No molt després la resta de xiquets van trobar en els homes i dones a la seva família, cada dia apareixia una nova llum daurada, i pareixia que la naturalesa també brillava més i era més forta. Els nous habitants d’aquelles terres van comprendre que el xiquets estaven connectats amb Aigüestortes, i ara ells també ho estaven. Van decidir que tenien que protegir-lo, que per això els havien escollits aquells infants.
Ja tots els xiquets havien trobat una família, i havien començat a créixer fins i tot. Bé, tots no, el cap de la colla del riu es va negar a separar-se d’allí. Veure als seus amics abandonar-lo i créixer el va posar furiós i es va amagar de la vista de tots.
Alguns dels xiquets del poble diuen que l’han vist, pot ser perquè als seus ulls es pareixen als que un dia van ser els seus amics. Pereix que ell només vol continuar jugant a l’amagatall amb els seus amics.
- No deies que era una historia de por. Açò no dona por, home.
- Jo no he dit que fora de por, he dit que alguns els ha donat por aquesta historia, però ja es veu que tu ets molt valent Menudet. Tu també ho has fet molt bé Miquelet.
Vam tornar a l’apartament, i a l’endemà vam arreplegar les coses per anar-nos, a les huit en punt del matí per a variar. Vaig eixir un moment, dient que volia fer una ultima volta pel poble abans d’anar-nos. Aquesta volta, em vaig dur a Miquel amb mi.
- En 20 minuts ací eh, i pendent del mòbil Pablo.
- Sí, mamà no et preocupes.
Allà estava una altra volta, davant l’Església de Santa Llogaia.
- Hola, no ens em presentat, jo soc Pablo i este és el meu germà Miquel. Ell encara es molt xicotet per a jugar a l’amagatall sol però podem jugar junts amb tu. Ara ja ens anem, però tornarem, li direm als meus pares que ens encanta aquest lloc, i així podrem tornar a jugar junts. Pot ser la pròxima vegada podem jugar al riu. ¿Ets tu veritat? El xiquet de la colla del riu. No volem que estigues sol més.
Va dir que sí amb el cap, i ens va somriure. Entre els tres va sortir una llum daurada. No crec que en el nostre cas ningú es convertí en fill de ningú, però crec que el meu germà i jo van fer un nou amic.
- Ara ens tenim que anar, però intentarem no trigar molt en tornar. Adeu.
Ell val alçar el braç mostrant tres dits a la mà, i nosaltres el vam imitar, aixina ens vam acomiadar, i aixina ens saludaríem la pròxima vegada.