Una escapada encantada pel riu màgic d’Espot


Autor: Blanca

Data publicació: 18/03/2022

Relat

Una escapada encantada pel riu màgic d’Espot

La mare va agafar la maleta i la va col·locar a la zona de darrere el cotxe. El pare i la Sònia ja feia dies que tenien l'equipatge llest, però jo i la mama ens ho vam deixar tot pel final, com sempre. Un cop tots al cotxe el pare va encendre la ràdio on sonava "Honey, Honey - De 'Mamma Mia!" La meva germana la cantava posant tota la seva ànima en la cançó, tant que es va quedar afònica durant una estona. De fet, vam haver de parar a una gasolinera per comprar-li una botella d'aigua perquè s'hidratés.

Les dues primeres hores de Barcelona a Espot van ser calmades. La meva mare i jo ens vam dedicar a jugar a un joc de paraules i més tard el meu pare ens va explicar una anècdota que li explicaven de petit al seu poble, Espot. La llegenda era anomenada "Els encantats" traca de dos caçadors que es dirigien a l'ermita que es troba al costat de l'estany on la gent solia resar a Sant Maurici perquè plogués. Resulta que els caçadors s'havien rigut d'aquella gent en contades ocasions i un dia se'ls aparegué un cérvol que els va fer entrar fins al bosc. Els caçadors bojos per caçar-lo no el van perdre de vista. Dirigint-se bosc endins van veure que l'animaló ja no hi era. Es veu que en pujar a una roca va desaparèixer. I de sobte un llamp descarat caigué damunt d'aquests dos homes així convertint-los en pedres significatives que arribarien a formar part d'aquell bosc immens.

La meva germana i jo ens vam mirar i els dos fèiem una cara de bocabadats. . .

No sabia que al teu poble hi haguera tantes anècdotes interessants - va dir la Sònia amb un to de burla.

A la Sònia sempre l'he vist una noia de ciutat, no li agrada el poble. Li agrada poder quedar amb amigues, comprar al centre comercial, fer-se fotos, esquiar, esports d'aigua, el seu mòbil i és clar com no, l'atletisme que és un dels seus forts. Tot i això, és una nena molt sociable i atleta. Ha guanyat en contades ocasions premis d'atletismes per ser la noia més ràpida de Barcelona. Li tinc molta estima i estic molt orgullosa d'ella. Jo, en canvi, també faig atletisme, però no sóc tan bo.

Segueixo amb la història que si no no acabarem mai amb aquest ritme. De camí vam veure un munt de rius amb granotes "Bermejas" habitant les zones del voltant. Us he dit que m'encanten els animals? El cas és que em conec tota mena d'animal terrestre, aeris fins a animals aquàtics. Aquesta passió pels animals em ve des de petit, és com una atracció que no puc controlar.

A l'arribada del trajecte el meu pare va decidir sortir a prendre l'aire en aquell lloc cobert de neu blanca i espessa. Jo, en canvi, vaig estar una estona dins el cotxe perquè estava marejat. La meva germana va començar a fer fotos a tot el que es movia. Inclús, crec que la vaig veure fer una foto a uns turistes que miraven la vista d'aquell cobert blanquinós. La mare ja estava mirant els llocs on poder anar a dinar perquè no havia esmorzat i tenia gana com jo.

Quan tots ens vam quedar més relaxats vam decidir visitar una petita cafeteria a prop de la casa dels avis on el meu pare havia passat part de la seva infància. Aquell lloc era un espai molt acollidor i càlid. La llar de foc del costat de la barra feia del paratge un lloc ardent. Feia tanta calor que em vaig haver de treure la jaqueta. Els meus pares es van demanar uns cafès amb un croissant. La meva germana i jo dues tasses de xocolata calenta acompanyada d'una napolitana.

Després d'una bona estona ja vam fer camí a casa dels meus avis per part del meu pare. L'àvia Núria era una dona excel·lent, sempre em feia riure tot i no ser a prop d'on visc i l'avi Jordi era el millor. Sempre m'explicava coses sobre la fauna de l'espai on viu. Allí és on vaig començar a despertar interès en els animals. Quan vam arribar els dos em van fer una abraçada que va durar uns segons. La Sònia va estar una estona fent fotos d'aquell xalet que feia poc que havien reformat perquè l'àvia volia tindre "una casa moderna", com deia ella. I ho havia aconseguit, aquella casa era de les típiques cases que els americans es decidien reformar en els programes del "Divinity".

En darrer lloc, els pares ens van deixar a la Sònia i a mi tot el que quedava de matí per explorar els rius que es troben al costat de les pistes d'esquí. Tots els rius estaven congelats, però no faltaven animals ni molt menys. Tota la feram era al voltant del riu i la meva germana no va tardar a apropar-se per fer fotos. Vam veure al llarg de tres guineus que es dirigien al bosc profund. I de sobte, un cérvol curiós va aparèixer per la zona.

Marc mira! Un cérvol com el de la història del pare - va xisclar la Sònia.

Jo fascinat per la situació vaig començar a seguir-lo per investigar la situació. La meva germana em va seguir per no perdre's. L'animaló no va tardar a desaparèixer. I allí estava, una ermita com la de la llegenda. Era molt petita i semblava abandonada, però jo vaig voler entrar per curiositat. Era de pedra per fora i al seu interior es trobaven bancs mal fets de la humitat. Era feta de fusta; no obstant això, estava podrida i feia la sensació que s'havia incendiat. Aquell gel que cobria l'altar no ens va deixar agafar un llibre que casualment tenia una frase escrita en grec:
«Μην ακολουθείς το ελάφι αν δεν θέλεις να πουλήσεις την ψυχή σου στον θεό του χιονιού»

La meva germana va voler traduir la frase al traductor, però cap dels dos teníem cobertura de ser tan lluny. Per tant, li vam fer una foto encara que la capa fina de gel ens ho impedia perquè distorsionava les lletres escrites amb una tinta blava. En sentir un crit que venia de fora l'ermita, vam córrer cap a fora per veure el que passava.

De seguida ho vam veure, unes petites fades de colors freds van rodejar l'entrada d'aquell lloc amb unes pedres que semblaven pesar quilos. La meva germana i jo estàvem al·lucinant. Ens van impedir el pas per uns segons fins que el cérvol va tornar a sorgir en mig d'aquells pins que formaven el bosc. Les pedres es van obrir formant un camí perquè poguéssim passar, però de nou el cérvol es va esfumar i les fades ja havien desaparegut per això. Aquelles pedres no eren pedres qualssevol. Eren les pedres de les quals parlava la llegenda. Els caçadors transformats en roques! Gent que havia sigut mala persona en el passat havien pagat pels seus pecats, però qui era aquella persona que estava fent possible aquells conteniments? Estàvem tan espantats que vam córrer per on havíem tornat.

En arribar al llac a la Sònia li van començar a arribar missatges dels pares dient que estaven preocupats. I jo confós li vaig proposar tornar al xalet dels avis.

On estàveu, estàvem preocupats? - Van dir els nostres pares.

Els hi vam explicar el succeït, però no ens van creure. El pare va destacar que aquella llegenda era fictícia i que era impossible que haguéssim trobat aquella ermita perquè va ser desapareguda i incendiada segles enrere per un motiu desconegut. L'actual que era una ermita moderna se situava més lluny d'on estàvem. Era impossible! Si no existia com és que la meva germana i jo l'havíem vist. No era possible. Alguna cosa se'ns escapava o simplement no encaixava. Ens ho vam prendre tan de debò que vam portar a la família per on havíem estat, però aquell lloc no hi era. Havia desaparegut.

Quan vam tornar a casa em vaig posar a buscar informació respecte a situacions com aquestes que els hi havia passat a gent com jo i em va sortir la notícia d'una nena anomenada "Quíone" que va ser desapareguda el mateix any que aquella ermita havia sigut incendiada. També, sortien notícies relacionades amb una deessa de la neu i un rei de l'hivern, però no li vaig donar tanta importància. La nena desapareguda es diu que va morir en l'incendi de l'ermita encara que el seu cos no fos trobat per la zona. Les nimfes que havíem vist formar el camí de pedres eren éssers pocs comuns que molt poca gent havia pogut veure. Aquella arborada podia ser habitada per elles, però no vaig voler iniciar més troballes.

La meva germana em va proposar tornar en aquell espai per buscar de nou l'ermita i efectivament ho vam fer en el moment en els que els meus pares es van despistar. Havíem de descobrir el significat del qual ens havia passat d'alguna manera. En tornar al llac un cérvol ens va indicar de nou que el seguíssim. El vam seguir sense temor. A l'arribar a l'ermita vam veure a un home vestit amb una toga blanca i uns cabells canosos. Al seu costat hi havia una petita nena que encaixava amb la descripció de la noieta desapareguda, "Quíone". L'home se'n va dirigir nosaltres en Grec, però no l'enteníem. Semblava emocionat i enfadat a la vegada. . . La nena petita semblava parlar el nostre idioma i amb aquella veu tan dolça ens va encaminar.



No volem espantar-vos, només dir-vos que sou els escollits i la reencarnació dels meus germans. Jo sóc "Quíone" la deessa de la neu. I el meu pare és "Borea" el déu de l'hivern. Tan jo com el meu pare em dedicaré a protegir-vos de la gent que us faci mal i mai us sentireu humiliats.

Quíone? Germans? Reencarnació? - Vaig preguntar sorprès.

Sí, és el meu pare el que es troba al meu costat en aquests instants. Sou els seus escollits: "Zetes" i "Calais". La frase que heu llegit abans en grec té un significat culte: "No segueixis el cérvol si no vols vendre la teva ànima al déu de la neu" L'heu volgut descobrir de nou perquè sentiu una forta atracció pel vostre passat. Tu, Marc ets, Calais, un déu que li van sortir ales en la seva pubertat, atleta, no tant com la teva germana, però els dos teniu un do per córrer. Encara et queda per volar i ser lliure; tanmateix, tot arribarà. Tu Sònia ets Zete, el seu bassó i també tens un do per la rapidesa.

Jo em vaig quedar de pedra. No m'ho podia creure. No té sentit!

Perquè nosaltres? - Va dir la meva germana amb llàgrimes als ulls.

No us preocupeu, com la vostra germana us deixaré ser lliures amb la condició que no li expliqueu a ningú el que heu vist i que ens vingueu a visitar a mi i al vostre pare cada hivern.

D'acord! - vam cridar desconsolats la Sònia i jo.

La nostra àvia en tornar ens va agafar i ens va afirmar la història completa. La nena desapareguda era l'àvia de la besàvia de la meva àvia. La nostra àvia era "Oritia" la reencarnació de l'esposa de "Borea". És a dir que ella era la nostra mare de manera mitològica. Això significava que venia de família. De tornada a casa no vam dir res i vam gaudir de les vacances com sempre. I des d'aquell dia sempre tornem els hiverns per visitar a la nostra família mitològica. La que ens ha canviat la vida . . .