UNA AVENTURA INESPERADA


Autor: Abril

Data publicació: 18/03/2022

Relat

Jo estava allà, perduda, rodejada de muntanyes i l’única cosa que sabia era que estava al Parc Nacional d’Aigüestortes i amb un noi que ni el suportava. Com havia arribat allà? Si feia tan sols un moment estava amb les meves amigues passant un meravellós dia.
Però com a bona història ha de començar des d’un principi, així que ens remunten fa un mes abans, quan ens van anunciar que aniríem de colònies.
Com ja he dit la nostra professora, l’Anna ens va dir que aniríem de colònies, ja des de feia uns anys volíem anar i per fi podríem.
Tots estàvem molt emocionats, un divendres a la tarda l’Anna ens va explicar les activitats que faríem.
- Anirem del 24 al 29 de gener, sortirem dilluns i arribarem un dissabte a la tarda. Anirem dos dies a esquiar o a fer ràfting, serà opcional. Concretament anirem, a Espot, allà hi ha unes pistes d’esquí i de pas aprofitarem per anar al parc natural d’Aigüestortes i poder veure el llac de Sant Maurici! També anirem a visitar alguns pobles del Pirineu perquè tenen característiques de l’art romànic, així ens anirà bé per Socials. Crec que ens ho passarem molt bé!- va dir tota emocionada.

Ja havia arribat el 24 de gener i estàvem les quatre classes esperant que arribessin els autobusos, el camí va ser etern, però va valer la pena, perquè quan vaig arribar em vaig quedar bocabadada, les muntanyes eren precioses i tot estava en pau i tranquil·litat. Vam a deixar les maletes a les habitacions i a continuació ens vam dirigir a fer grups per les activitats que faríem aquells dies, el meu, és clar, va ser el meu grup d’amigues, la Martina, la meva millor amiga; l’Ona, la Júlia, l’Emma i jo, la Marina. També es van haver d’afegir tres nois més, en Pau, el Pol i en Marc, a l’últim no el suportava, era molt pesat i un cregut.
Aquella tarda vam anar a fer unes activitats pel poble, em va semblar molt bonic, petit, però era molt acollidor. Ja més tard vam anar a sopar i a dormir, perquè l’endemà havíem d’estar amb forces.
Quan ens vam aixecar vam esmorzar de pressa per poder dirigir-nos cap a les pistes, jo havia triat esquiar junt amb l’Ona i la Martina, sincerament el ràfting em fa por, només pensar que he de baixar per un riu amb una balsa, em dona ganes de sortir corrents. El dia va ser perfecte, ens ho vam passar molt bé, igual que el següent dia que també vam esquiar, va ser molt divertit veure com la Martina queia tota l’estona i l’Ona no parava de queixar-se que anàvem molt lentes.
I per fi va arribar el dia, el quart dia, on anàvem al Parc Natural d’Aigüestortes, clar, el que jo no sabia aleshores era que en aquell precís dia anava a viure una aventura de lo més excitant.
En arribar ens vam dividir amb els nostres grups i vam començar a fer activitats, si soc sincera aquell va ser el meu lloc preferit d’Espot, era tan bonic, ple d’animals, plantes, muntanyes, flors... meravellós. Cap a les onze i mitja del matí vam començar a caminar cap a l’estany de Sant Maurici, estava bastant lluny, així que ens costaria una hora i mitja arribar-hi. Cada grup anava per la seva conta, tots ens trobaríem allí, clar que hi havia un monitor amb nosaltres.
Quan ja portàvem uns trenta minuts caminat em vaig assabentar que no portava la cantimplora, vaig retrocedir uns metres per buscar-la, em vaig girar i de sobte ja no estaven. Vaig poder veure en Marc venir i vaig anar corrents a ell, em va dir que s’havia adonat que no estava i m’havia vingut a buscar. Vam avançar uns metres i no vam trobar el grup. On estaven?! Aleshores em vaig donar conta, ens havíem perdut. El parc era immens i seria molt difícil trobar-los. Vam intentar anar cap a la direcció que s’havien dirigit, però no va servir per a res. Al cap de quinze minuts en Marc ja em tenia farta, no parava de queixar-se i explicar-me coses que a mi no m’interessaven, volia marxar d’aquell mal son. El Marc i jo ja ens havíem discutit unes quantes vegades i vam decidir no parlar-nos més durant el que quedava de camí, però quin camí? Si no sabíem ni on estàvem!
Ja eren les dues i mitja de la tarda i no veiem a ningú venir-nos a buscar. No parava de preguntar-me a mi mateixa perquè en Marc m’havia vingut a buscar-me en comptes de seguir amb el grup, se suposava que no ens aguantàvem? Potser no era tan mala persona com jo creia.
Vam arribar a un punt on hi havia dos camins, va ser difícil escollir, però al final vam triar el camí de la dreta. En pujar em vaig ensopegar amb una pedra i vaig caure a terra, en Marc va venir de pressa, em feia molt de mal, vaig intentar posar-me de peu, però era impossible, així que ell em va agafar a l’esquena i vam continuar. Ens vam haver d’aturar molts cops i durant el camí no ens vam discutir, vam estar parlant de les nostres vides, i em vaig donar conta que en Marc no era la persona que pensava que era ni la que ell volia aparentar.
Al cap d’una estona asseguts a unes pedres d’un camp vaig poder sentir algú que cridava.
-Marina! Marc!
Era l’Anna que ens buscava, per fi ens havien trobat! Van baixar a on estàvem i un monitor em va portar a l’espatlla fins a arribar a l’autobús.
Em vaig voler quedar els dos dies que quedaven, però no vaig fer cap activitat encara que m’ho vaig passar bé.
Fins aleshores aquelles han sigut les millors colònies, m’ho vaig passar tan bé que ho repetiria mil vegades més i no ens oblidem que vaig fer una nova amistat!