Un propòsit, una realitat


Autor: Rea

Data publicació: 17/03/2022

Relat

Un propòsit, una realitat

L’Ona i l’Adrià estaven molt emocionats per iniciar el seu cap de setmana en família als Pirineus. Sortirien de casa seva, situada a Cornellà de Llobregat, a dos quarts de nou del matí i viatjarien en direcció nord-oest fins ben bé el migdia. Deixar uns dies la ciutat, plena a vessar d’activitat, i endinsar-se en un poble de muntanya, on hi regna la tranquil·litat i, a més, podrien anar a esquiar, els semblava una proposta del tot engrescadora. En ple mes de gener, el fred calava els ossos, i per aquesta raó s’havien equipat amb folres polars i abrics aptes per resistir les baixes temperatures, que ben segur serien sota zero.

El moment d’agafar la carretera va arribar, i entre cançó i cançó, en un tres i no res, van adonar-se que ja havien arribat a l’hotel. Era un edifici antic, però rústic i acollidor, i sense cap mena de dubte, estarien de primera. Estava situat a Espot, una localitat muntanyenca pertanyent a la comarca del Pallars Sobirà. Amb una superfície de poc menys de 100 quilòmetres quadrats, la seva població és d’uns 370 habitants, la majoria dels quals han viscut de sempre al poble, res en comparació amb la seva ciutat natal, en la qual hi viuen milers i milers de persones de totes les edats i nacionalitats.

Després d’instal·lar-se a les respectives habitacions, van decidir fer un passeig entre les boniques cases que conformaven la zona. Van conèixer a molts convilatans que rebien els turistes amb orgull, l’orgull propi d’aquells que comparteixen amb alegria una part molt important de la seva vida amb altres persones d’arreu. Mentre buscaven un restaurant on poder dinar, l’Adrià es va quedar parat davant d’un cartell informatiu. En ell hi deia que, una llegenda molt i molt antiga, explicava que en aquella localitat hi havia amagat quelcom molt valuós, però que mai ningú havia sabut ni el que era ni on es trobava. Va cridar la seva germana amb totes les seves forces, i li va contar allò que havia descobert sobre Espot. L’Ona no li va donar gaire importància, atès que a l’escola li havien detallat moltes llegendes, i no creia que cap fos certa. Tanmateix, l’Adrià va sentir la necessitat d’esbrinar la veritat, saber si realment hi havia alguna cosa amagada en aquella localitat i, evidentment, la seva localització.
Després d’intentar-ho diverses vegades sense èxit, per fi va aconseguir convèncer l’Ona d’acompanyar-lo en el que havia anomenat ‘‘la recerca del tresor d’Espot’’. Després de dinar, van demanar als seus pares si podien fer un tomb pel poble, mentre ells conversaven amb altres turistes que havien coincidit al mateix restaurant. Els van respondre afirmativament i, aleshores, van decidir iniciar la investigació. Van començar fent una petita recerca prèvia, i per això es van dirigir a l’Ajuntament. Allà van agafar un fulletó que contenia els punts més destacats i un mapa complet de la zona. Van demanar informació a tothom a qui es varen trobar, i cadascú va aportar tot allò que sabia. Després d’això, ja tenien bastants llocs on començar a buscar.

En primera instància, van dirigir-se a la vora del riu Escrita. Un home d’edat avançada els havia comentat que feia anys havia sentit a dir que el famós tresor es trobava just al costat del pont, entre els matolls. Els dos germans van inspeccionar cada racó, no van deixar passar ni un sol centímetre, però allà no hi van descobrir res interessant, només un parell de monedes de cinc cèntims que li devien haver caigut a algú despistat. Van abandonar el lloc tristos, però no van perdre l’esperança. Les coses bones i que semblen impossibles necessiten temps, i poques coses s’aconsegueixen a la primera, per tant, calia continuar buscant.
A continuació van pensar d’anar a la Casa del Parc Nacional d’Espot, un edifici multifuncional, on s’hi feien exposicions i visites guiades, hi havia una sala de projeccions i una botiga, on sobretot venien souvenirs. Altres activitats dutes a terme en aquesta edificació eren xerrades, conferències, cursos de tota mena… Un cop hi varen arribar, van demanar educadament a la secretària si els podia dir tot allò que sabés en referència a l’objecte valuós de la localitat. Es va quedar molt sorpresa amb la seva petició. Mai abans ningú havia estat tan interessat a trobar allò que la llegenda deia que hi havia amagat en algun lloc proper. La noia va ser molt amable i els va compartir tota la informació que havia sentit i llegit, però va insistir en el fet que era molt probable que la llegenda no fos realitat, atès que l’havia escrit un foraster feia milers d’anys, el qual no era gran coneixedor de l’indret, per la qual cosa molta gent va pensar que se l’havia inventat per causar curiositat i rebombori entre la població. A més, algunes persones que habitaven Espot en aquella època havien intentat localitzar l’objecte, i mai ningú havia aconseguit absolutament res.

Tot i que no els va agradar gaire sentir això, li van donar les gràcies per la quantitat de dades que els havia proporcionat, que no eren pas poques. Amb allò podien elaborar una ruta a seguir, però van adonar-se que necessitarien la col·laboració dels seus pares, donat que hi havia llocs una mica allunyats del poble i no hi podrien anar a peu. Aprofitant que hi eren, van comprar unes entrades per fer una visita a l’exposició, la qual van considerar realment interessant. Van aprendre que Espot conforma una vall en la qual un gran nombre de llacs conflueixen a l’estany de Sant Maurici, un indret digne de veure per la seva bellesa paisatgística. A més, gràcies a una imatge interactiva, van aconseguir comprendre amb claredat el mapa del territori, situant exactament cadascun dels punts que la noia els havia citat.

Un cop finalitzada la visita, van dirigir-se altra vegada al restaurant on havien dinat. Allà els esperaven amb preocupació els seus pares, que no havien tingut notícies d’ells durant una mica més de dues hores. Tanmateix, havien pogut veure que l’Ona s’havia connectat al seu telèfon mòbil en diverses ocasions, i això els havia ofert certa tranquil·litat. En aquell precís instant, l’Adrià va explicar als seus pares tot el que havien fet i les seves intencions. Quan els van preguntar si els podrien portar l’endemà al Parc Nacional d’Aigüestortes i a l’estany de Sant Maurici, no ho van dubtar ni un segon. De fet, ja tenien pensat d’anar-hi, i no els suposaria cap mena d’inconvenient. La resta del que quedava de dia el van passar esquiant en família, juntament amb uns amics que havien conegut al restaurant aquella mateixa tarda, i s’ho van passar d’allò més bé.
Mentre tornaven a l’hotel, l’Adrià, sense adonar-se que hi havia l’altra família al davant, composta pels pares i dos fills bessons de la mateixa edat que l’Ona, tretze anys, va dir que l’endemà seria un dia increïble, perquè trobarien el preuat tresor d’Espot. La seva germana, en aquell moment, no sabia on ficar-se. De segur que ara els dos nens voldrien acompanyar-los en aquella aventura, i l’evidència només va tardar cinc segons a arribar.
A partir d’ara ja eren quatre a la recerca del tresor d’Espot: l’Adrià, l’Ona, el Marc i en Gerard.

L’endemà, de bon matí, el so de les campanes de l’església va despertar de sobte a tota la família. De seguida que van haver esmorzat, van preparar les bosses per anar d’excursió al Parc Nacional d’Aigüestortes i l’estany de Sant Maurici, ambdós paratges dotats d’una harmonia pràcticament insuperable. Quan van estar a punt, es van reunir amb els seus nous amics, que també col·laborarien en la cerca. Durant el trajecte en cotxe, van recordar les ubicacions més propenses a amagar l’objecte llegendari. Tots tenien clar el que havien de fer, i la rapidesa era un factor estratègic de primer ordre.

En arribar al parc, van descarregar motxilles i van fer algunes fotografies del paisatge. En uns instants, van decidir començar la investigació. Tots quatre, acompanyats del pare dels germans bessons, van caminar observant atentament qualsevol indici, i en els llocs que la secretària del museu els va recalcar, hi van parar molta atenció. Després d’una hora i dos quarts, ja estaven tots molt cansats, i la recerca havia estat fins aquell moment infructuosa. Quan van veure que ja no podien buscar per més zones, van tornar al punt de partida i, amb desànim, van tornar cap al cotxe, disposats a tornar cap a l’hotel, dinar i passar allà la resta de la tarda.

De cop i volta, l’Ona va fer un crit, i una mica més i el seu pare perd el control del vehicle. Mentre pensava havia anat recordant tot el que la secretària els havia dit. Encara tenien una opció, Els Encantats. Per aquesta raó, va demanar ràpidament al seu pare que canviés de direcció i es dirigís a l’emblemàtica muntanya. Ell va fer cas sense estar gaire d’acord; realment no creia que poguessin trobar-hi res. El tram es va fer molt pesat, però finalment van arribar a la vall per mitjà de la qual s’accedia a la muntanya. Van decidir que anirien els quatre junts tota l’estona i que no se separarien en cap moment, ja que el perill era existent. Hi havia gran quantitat de roques, el que complicava l'ascensió. A més, en algunes parts hi havia gel i calia anar amb molta cura. Anaven equipats amb els seus esquís i bastons de muntanya per si patien moments delicats.

La pujada estava essent molt dura. A cada racó que creien probable l’existència del tresor, s’hi paraven a investigar, però fins aquell moment no havien trobat cap indici ferm. El pare dels bessons animava als infants, els quals veien que cada vegada tenien menys opcions de verificar que la llegenda d’Espot fos certa. Després de més d’una hora buscant sense èxit, van veure en la llunyania una cova, en la qual podrien parar a descansar i a recuperar forces per continuar la recerca, que no s’allargaria gaire més de mitja hora si tot continuava igual. En arribar a la cova, van seure i van menjar-se els entrepans que tenien a les seves motxilles. L’Adrià no parava de fer tombs per aquell lloc fins que, sense ningú adonar-se’n, va desaparèixer per l’interior d’un forat horitzontal que s’endinsava en la muntanya. L’Ona va ser la que va notar que faltava algú, i va començar a cridar el nom del seu germà, obtenint una resposta llunyana, però alegre, com si alguna cosa bona hagués succeït.
El nen havia trobat quelcom en aquell llarg i estret passadís, i ara s’esforçava per treure-ho i sortir a la superfície. Va aparèixer de l’interior d’aquell forat ple de pols, amb la cara tota negra i els braços plens a vessar de rascades; però molt somrient. A les mans hi tenia una caixa de fusta de mida mitjana, i semblava coincidir a la perfecció amb les descripcions que els locals havien compartit amb ells en els darrers dies sobre el tresor. Tots el van envoltar i van decidir fer un compte enrere per obrir la caixa. En sentir el zero, l’Adrià va pujar la tapa i van descobrir el tresor amagat d’Espot: una figura d’or d’un trencalòs amb les ales desplegades. Aquest és un tipus d’ocell molt comú a la zona dels Pirineus, i la representació era perfecta, amb una enorme quantitat de detalls, que segur deixarien a tothom amb la boca oberta.
Tots els nens i les seves famílies estaven molt emocionats per la troballa, i després d’explicar-ho a la gent del poble, ben aviat va sortir la notícia a tots els mitjans de comunicació nacionals.
Aquell va esdevenir un dels millors moments de les seves vides. Tots ells van demostrar que, el que es vol, es pot, i van donar una gran lliçó a les persones que mai havien confiat en la veritable llegenda de la localitat d’Espot.