Resumen
El text ens situa en un context urbà sense concretar on el protagonista viu les conseqüències de les seves conductes autodestructives.
Relat
La veu de la Sibil·la
Vaig caure, els genolls cruixint contra les llambordes, com tantes vegades. El terra era moll, glaçat. Ves a saber si la bassa on m’havia anat a parar la galta era de pluja o era un pixat. A la retina, les llums s’estiraven com fils d’or. Els contorns de les cases, dels cotxes, dels arbres, vibraven, es diluïen els uns en els altres. Reduït a un manyoc de carn i ossos, incapaç del més mínim moviment, vaig aclucar els ulls.
Em desperto per insistència d’una veu greu. Ei, ei, repeteix el desconegut mentre les seves mans em sacsegen les espatlles. La pell de la cara em cou de fred. Les parpelles es resisteixen a deixar entrar tanta llum, a la blancor de l’hivern congelat que no ha aconseguit matar-me aquesta matinada.
Aquell dia vaig dir-me que havia arribat el moment, ara sí, deixaria a la Sibil·la. Però no era ni la primera, ni la segona, ni la tercera vegada que em convencia de no tornar-hi més. La necessito tant a la Sibil·la. Amb ella les pupil·les se m’expandeixen, els colors es tornen més brillants i l’aire resulta més fàcil de respirar. Amb la Sibil·la m’alço amb fermesa, l'artèria que m’esgarrapa el coll sobrecreix i puc córrer, puc córrer com un lleopard perseguint a una gasela. Però passaran les hores i m’aniré posant nerviós. Sento la seva veu, que em crida, em reclama. Fumo. M’encenc un cigarret cada vegada que penso en les cerveses que no he recordat de llançar. Realment me n’he oblidat? Quan estiro la porta de la nevera cap a mi sembla com si un món màgic, daurat, s’obrís en la foscor de la cuina.
Vaig beure’m les birres, diria que van ser tres. Vaig abrigar-me i vaig baixar les escales explicant-me una mentida més: només serà un vol. La cartera en una butxaca, les claus, l’encenedor, el paquet de tabac a l’altra. El telèfon sempre a casa. Em vaig apropar al centre, aquella part de la ciutat que des de l’espai brilla més que les altres, amb els seus neons, els aparadors sempre il·luminats de les botigues, els fanals de disseny, el trànsit. No vaig trigar gaire a obrir una porta, a observar una mà omplint-me un got de ginebra, a seure en un racó i convèncer-me que una visita a la barberia d’en Toni no suposava cap risc. M’empasso l’últim glop per fer callar les nàusees, em cordo la jaqueta i començo a caminar. Les temples em bateguen, a l’interior del crani hi retrunyen cent tambors, i tremolo, tremolo com si ballés en una processó descompassada. Una glopada de vòmit, dolç i àcid, abrasant, em puja a la boca. Escupo. M’aturo. Cremo la punta d’un cigarro i xuclo fort. M’empasso el fum i aguanto. Noto una pressió al pit, el cor bategant-me a la gola. M’he de tranquil·litzar, deixar que els peus em portin pel camí que ja coneixen. Tot va bé, nano. Tot va bé. Una mica de Sibil·la i tot anirà bé.
Em desperto arrupit com un fetus, el cap entre els genolls, l’esquena recolzada en un arbre. Entra al bosc, seràs una més de les feres que s’oculten entre troncs podrits i molsa humida. Amagat entre les branques la llum blava no et podrà tocar. Recordo el cant de la Sibil·la, que enmig de la batuda em va indicar cap a on fugir. M’havia salvat. Poso una mà a la butxaca de la jaqueta i m’adono que en prou feines la puc moure. Tinc els artells pelats, els dits inflamats. La pell brillant, vermella, ha començat a fer crosta per cobrir els talls més profunds. Em pregunto si tota la sang, seca, bruta, és només meva. Cloc els ulls amb força i tanco els punys, malgrat el dolor. Busco, busco entre les aigües tèrboles de la meva memòria. Però tots els esforços són en va.
Vaig sortir del bosc, vaig creuar els escenaris coneguts, aquells on la nit s’eixampla, des de la distància. El món pàl·lid, encara sense maquillar, de primera hora del matí resultava aclaparador. No miris i no et veuran. Un pas, un altre, un altre. No miris. Vaig deixar-me caure al sofà, les mans brutes de sang i de bosc, la jaqueta posada. Vaig deixar passar el temps. No sé si van ser unes hores, o un dia, o dos. No hi ha sentiment més dolorós que la pròpia debilitat. Quan em visita, quan m’abraça, em deixa cec, m’enfosqueixo. El món es torna immens, ple de racons habitats per monstres que s’alimenten dels teus pecats i creixen, creixen, creixen. M’arrauleixo, em faig petit. Les mans m’han deixat de fer mal, ara només sembla que les ressegueixin corrues de formigues. Deixo que els monstres se’m mengin i, lentament, m’apago.
Em vaig despertar amb la llengua resseca enganxada al paladar. Una fuetada em va travessar el cap d’orella a orella en provar d’incorporar-me. Me’l subjecto amb les mans, cobertes de ronya, els dits engarrotats. La pudor de bilis, de suor agra, empetiteix l’espai. Provo de beure un glop d’aigua, però una sensació de mareig em puja del fons dels intestins i m’obliga a escopir-la. Aquell dia vaig agafar l’últim bitllet de cinquanta que quedava a dins del pot de cafè i vaig baixar les escales acariciant-lo. Em vaig dir que no era una excusa. Necessitava recordar què havia passat. Necessitava punxar-me.
Una porta s’obre, àmplia, de bat a bat. La claror esclata als meus ulls, em pessiga la còrnia, m’empeny a retrocedir, a reviure la història. No et deixis atrapar, em va dir la Sibil·la amb veu autoritària. Colpeja’l, colpeja’l fins que no es pugui alçar cap més dia, ni cap més nit. Em deixo caure enrere. Durant uns instants encara sé que sec al sofà fastigós d’en Toni, però el menjador no tarda a desaparèixer i el paisatge es transforma, impacient, sense espera. Ara, la Sibil·la es fa reina de les meves venes, em governa, em sacseja fins que surten les paraules. Vas fer el que havies de fer, no ets culpable de res, em canta a cau d’orella. I recordo la llum blava inundant el carrer, reconec el dolor dels cops de porra, la profecia que tantes vegades va repetir-me la mare: això que has pres no és un camí, és un carrer sense sortida i sense tornada. Ara veig com el meu puny s’encasta a la galta d’un dels policies, i la Sibil·la em diu no paris, i el cos surt disparat, seguint la direcció del cap, com un ninot de drap, no paris, no paris, i li salto al damunt, i li estiro els cabells, vull esbardellar-li el crani contra la vorera. Però alguna cosa em frena. Malgrat que té la cara ensangonada, puc veure com plora. I les seves llàgrimes, com una plaga de musaranyes, em foraden omplint-me de buit i de foscor. Ara puc recordar com m’alço, com arrenco a córrer, com em transformo en gasela fugint de la llum blava que ho inunda tot. I la Sibil·la guiant-me: entra al bosc, ocult entre els troncs podrits i la molsa humida, res et podrà fer mal.
Em despertaré entre parets grises i reixes, amb unes quantes costelles trencades. És la darrera profecia de la Sibil·la, la bona Sibil·la que em xiuxiueja que avui en Toni m’ha venut a canvi de continuar sent un dels intocables que controlen els barris on la nit s’eixampla. Estàs caient, no t'espantis, no pensis en la llum blava que ja s’acosta, que ve a buscar-te. Jo seré aquí amb tu, acompanyant-te en l’últim viatge.