La Promesa de la Valentina


Autor: Àrnica

Data publicació: 18/03/2022

Relat

LA PROMESA DE LA VALENTINA

Les promeses s’han de complir. Aquelles paraules li viatjaven amunt i avall al seu pensament. El paisatge, les flors, les olors, la natura, brillaven entre les lletres d’aquella frase.

La Valentina era una dona forta i decidida. Va deixar el cotxe a Espot, a l’aparcament de Prat de Pierró. I allí va començar la seva aventura. Amb uns bons bastons i una motxilla a l’esquena, no s’ho va pensar dues vegades. En veure-la passar d’aquella manera, el noi de la caseta d’informació va posar el crit al cel. Va sortir de seguida per aconsellar-li que no podia caminar així pel Parc Nacional. No obstant, quan la Valentina li va explicar el motiu, el jove, amb llàgrimes als ulls, va fer-li una gran abraçada i va deixar-la passar.

El primer tram del camí, just fins al pont que creua el riu, està adaptat per a persones amb diversitat funcional. Va recordar que havia passat per aquella passarel·la de fusta molts cops, però mai havia apreciat el seu valor fins aquell moment. En arribar al pont va tancar els ulls, va respirar fondo i va pensar en la Raquel. Com li havia canviat la vida! Va asseure’s en una roca vora l’aigua i va remullar-se els peus. Va treure de la motxilla una tovallola petita i va fer-se un massatge amb oli de ricí. A partir d’allí, el camí es faria més incòmode, però ho tenia molt clar, no es rendiria.

Feia un dia magnífic i lluïa un sol de somni. Era principis d’estiu, però a la muntanya encara feia olor a primavera. La Valentina, a poc a poc, anava avançant. Els prats de pastura donaven pas a meravellosos boscos d’avets i pins. Veròniques i gencianes lluïen entre les pedres. El xiuxiueig dels pardals i el toc-toc del picot, trencaven aquell majestuós silenci, i un gall fer, presumia les seves acolorides ales a la llunyania.

Sí, ho aconseguiria, els peus començaven a fer-li mal, però aquella frase que tenia gravada a la ment, l’empenyia endavant. Ja veia l’ermita des de lluny. Li faltaven només unes passes, però sense sabates es feia tot més complicat. I ara sí, la tenia just al davant, només havia de pujar aquells dotze esglaons. I ho va fer. Amb les galtes bullint i la fresca al coll, va arribar al seu destí. Es va deixar anar al banquet de fusta de la dreta i unes llàgrimes grosses li van regalimar cara avall, sentia el cor encongit. Un batibull de sentiments oposats se li barrejaven al seu interior i, de cop, l’alegria va sortir-ne vencedora. Havia complert la seva promesa.

Quins records l’ermita de Sant Maurici! Feia exactament dos anys havia celebrat allí el seu casament. Va ser un dia meravellós. Amb melancolia, li venien al cap tots els moments fascinants de la cerimònia. La Raquel anava preciosa, amb un vestit verd poma que la feia encara més bonica del que era. Quan la va veure arribar, acompanyada del seu pare, sonant la melodia de The Morning, d’Edvard Grieg, va pensar que era la dona més afortunada del món.

Després de descansar una bona estona i de curar-se les ferides dels peus, va posar-se els mitjons de llana merina, va calçar-se, i va pujar a veure l’estany. A la nit cauria esgotada, però sabia que si no hi anava, se’n penediria. Estava esplèndid. Va quedar embadalida, tal com el recordava. Es va atansar a l’aigua i va veure el seu reflex entre les algues i els barbs. Era guapa, i jove encara. Se li començaven a apreciar alguns cabells blancs entre aquells rissos tan bonics del color de l’or, però li quedaven bé, de fet, la feien encara més atractiva.

No se’n va poder estar. Va pujar fins la cascada, meravellosa. I, després, fins a l’estany de Ratera, fascinant. Va recordar que allí, fa uns quants anys, la Raquel i ella s’hi prometien amor etern. La pròxima vegada pujaria al Portarró, tenia ganes de veure Sant Maurici a vista d’ocell.

Va decidir fer la baixada en taxi. Estava adolorida, i, a més, en arribar a Espot, encara li quedarien dues hores de carretera fins a casa.

Quan va ser al cotxe, abans d’engegar el motor, va agafar la capseta dels records. Des de l’accident, sempre la portava amb ella, però ara feia dies que no l’obria. Necessitava fer-li un cop d’ull abans de posar-se a conduir. Va treure’n una fotografia de tots tres. Ella, de peu, passant la mà per l’espatlla a la Raquel, que està asseguda a la cadira de rodes agafant en braços al petit Maurici.

Li ve a la memòria el dia que van atropellar a la seva estimada. Al rebre aquella trucada va sentir una destralada al mig del cor, que es va quedar gelat i a les fosques. No només va estar a punt de perdre a la persona més important de la seva vida. El seu fill també corria perill. La Raquel havia dit que seria l’últim cop que agafava la bici, que la panxa ja li començava a pesar. I sí, va ser l’últim. El darrer dels darrers.

Fou un camí llarg i difícil, amb moltes llàgrimes i somriures forçats. Però el Maurici va arribar, sa i estalvi. Un angelet preciós i rialler que havia heretat els ulls blaus de la Raquel i semblava belluguet com la Valentina. Per fi, una escletxa de llum penetrava a les seves vides. Tirarien endavant, amb ell i per ell.

Cansada, però satisfeta d’haver complert la seva promesa, va anar fent via cap a casa. Ara, començava una nova etapa. Estava tranquil.la i serena. Sentia pau al seu interior, la ràbia havia desaparegut. Els tres, junts, anirien cosint les ferides i, a poc a poc, deixarien de sagnar. Tornarien a sentir el goig de viure i a tastar la felicitat.